Carme Castells: “Fa segles i segles que som educades per ser discretes i callar”

PalmaLa seva relació amb la literatura ve d’enrere, gairebé des de sempre, però no ha estat fins ara, que ja suma 15 anys al capdavant de la Fundació Mallorca Literària, que s’ha llançat a publicar com a autora. Perquè Rastre de plata, el primer poemari de Carme Castells (Mancor de la Vall, 1976), que ha publicat amb AdiA, és el debut de cara als lectors d’una poeta que tota la vida ha fet i desfet versos que ara ha decidit compartir. I ho ha fet per tractar tabús i traumes vinculats a un concepte que per a tota dona és, d’una manera o una altra, un condicionant: la maternitat. Les pròximes setmanes el presentarà a Barcelona, Inca i Manacor.

Ara que el llibre ja ha sortit, s’ha presentat i s’ha llegit, ja us heu començat a acostumar a ser a l’altra banda?

— És molt estrany… [somriu] M’he passat la vida en el món literari i ara em sent una mica intrusa, en certa manera. Per altra banda, però, pens que és fantàstic ja conèixer aquest món i no ser-ne completament aliena, com pot passar a altra gent. El que més m’agrada de tot el que està passant, però, és trobar gent que em dona feedback. La missió ja està complerta, he fet la meva aportació i s’ha establert un diàleg, que és allò que cerques quan escrius.

Tanmateix un debut a la maduresa encara ve de nou, sembla que s’espera que els creadors comencin la carrera quasi a la vegada que comencen la vida. Però la maduresa i l’experiència són un grau, no és així?

— Si t’has dedicat a escriure i publicar des de més jove tens un bagatge a l’hora d’enfrontar-te a les teves creacions i l’impacte que tenen, i això evidentment et dona una maduresa creativa que no tenim persones com jo, que hem debutat més tard i hem estat fent coses dins la cova, per a nosaltres, amb interaccions més limitades. Més enllà d’aquestes etiquetes, pens que si algú té necessitat de publicar i troba la manera de fer-ho, ho ha de fer, sigui quan sigui. A mi el que em preocupava era que fossin més importants les ganes que tenia que no la qualitat d’allò que escrivia. I en aquest sentit has de fer un esforç per apartar la mirada tan castradora de l’autoexigència.

I això deu dur una feinada.

— És clar, jo tenia pendent publicar qualque dia de la meva vida però ho anava ajornant per les inseguretats i les exigències. Em trobava còmoda sense compartir el que escrivia. Però al final tens un compromís amb una veu que tanmateix hi és i, en aquest cas, també amb una història. Jo volia contribuir i fer presents unes experiències que hi són però estan amagades, unes realitats que es donen de manera ferotge i condicionen la vida de milions de dones però que es tracten des de l’estigma, l’assenyalament públic i les ombres.

I tot i que us endinsau en les ombres a través de la poesia, també feis un camí cap a la llum. Teníeu clar que volíeu transmetre també aquesta esperança en el poemari?

— Sí, era un punt que em vaig marcar molt clar. No volia que fos un dietari de misèries, sinó un camí. Des de la concepció vitalista que jo tenc pens que sempre hi ha un camí.

Però quan una dona s’enfronta a certes situacions, en el moment de viure-les, no sempre és possible recordar aquesta llum.

— Aquest llibre està escrit durant els darrers dos o tres anys, i està fet des d’una posició molt diferent a la de la dona que es trobava en aquella circumstància. Llavors la serp no era jo, era tot el que em sortia per la boca [somriu]. Hi ha una voluntat de tornar a unes vivències des de la maduresa, i de fer-ho a través de la paraula. La base és una història personal, però també moltes altres que esper que puguin servir per a altres persones.

Perquè per molt que es comenci a parlar de qüestions com la infertilitat, encara no són temes habituals tampoc a la literatura, o sí?

— Quan jo vaig viure la meva experiència puc constatar que no vaig tenir cap referent. N’hi havia pocs i no arribaven, com Sylvia Plath, per exemple, a la qual jo vaig arribar després de tot això. I ara potser n’hi ha més, però tampoc és que en parlem tot el dia, i són qüestions que ens afecten a totes i tots, les infertilitats i les no maternitats, siguin voluntàries o no. Parlar-ne serveix per donar un refugi, encara que sigui temps després.

Pensau que encara és complicat, encetar aquestes converses?

— Sí, a les dones ens costa moltíssim perquè durant molt de temps s’han desenvolupat nombroses estratègies i mecanismes orientats a limitar-nos en el lloc que el patriarcat vol per a les dones: la maternitat, la cura, la parella… I tot el que surt d’això no té reconeixement. I quan ens posam a escriure o fer art sobre això s’infantilitza o minimitza, es considera menor perquè té a veure amb les dones. I això et condiciona. La literatura universal s’ha escrit durant segles per part d’homes, i la femenina era la que escrivíem les dones. Fa segles i segles que som educades per ser discretes i callar.

I amb Rastre de plata heu decidit no callar pus.

— Tenim el deure moral i humà d’ocupar el lloc que ens ha tocat viure i aprofitar-lo, omplir-lo i, per difícil que sigui, posar-lo en comunitat. Jo ho sentia com un deure. Ajuda saber que no ets l’única que et trobes en aquesta situació i poder-nos cuidar les unes a les altres, també a través de la paraula i l’art, que no deixa de ser una manera d’acostar-se a les parts més terribles de la vida per donar-los la volta i construir bellesa a partir d’això. Les ferides no són més que el rastre de les batalles que hem viscut.

De quina manera heu aconseguit convertir-les en versos? Com ha estat el procés d’escriptura?

— La poesia és un llenguatge que m’agrada especialment. Serveix per obrir, destapar clarors, i ho fa d’una manera molt líquida, cadascú va trobant llums diferents dins un poema. Sabia que no em podia perdre dins una poesia hermètica, tot i que també em va costar encaixar els poemes més explícits i narratius, però al final serveixen per contextualitzar i ubicar. He escoltat molta gent que m’ha anat donant feedback i m’ha fet veure que el poemari comunicava, que al final era el que volia aconseguir.