Per què seguim creient en la utopia de l’amor en temps de Tinder?

BarcelonaEl 16 de juny del 1994 la Céline i el Jesse van coincidir en un tren i van decidir baixar junts per passar un dia a Viena. La pel·lícula de Richard Linklater Abans de l’alba –que explica la història d’aquesta parella interpretada per Julie Delpy i Ethan Hawke– va estrenar-se l’estiu següent amb un gran èxit. Tant, que 28 anys després encara hi ha gent que, cada any, recorda a Twitter l'efemèride de l’inici d’aquella història d’amor (que tindria continuïtat en dues pel·lícules més). Per què se'n recorda tanta gent, d’aquella cita amb final obert? Sembla un gest petit i íntim, però demostra la fe en la utopia de l’amor.

Amb els temps que corren –en una societat més individualista i descreguda, amb el capitalisme condicionant totes les relacions socials, quan la nova onada feminista ha tornat a qüestionar les estructures convencionals i el sexe s’ha emancipat de l’amor–, com és que encara creiem en l’amor? És la pregunta que respon l’escriptor Lluís Calvo a l’assaig El dilema de l’amor (Angle): "L'amor és el que mou el món i una de les coses que ens defineix com a humans. La defensa de l’amor té encara més raó de ser perquè s’han instal·lat entre nosaltres una sèrie de nihilismes amorosos, que venen a dir que l’amor no val la pena, que no té sentit, que no existeix, que no ens fa millors. I contra això jo recupero la potència de l’amor, l’amor que ens fa vulnerables, que ens fa mal, però que ens transforma i dona raó de ser a la vida. En aquests temps egocèntrics i narcisistes que vivim es considera l’amor com un reforçador de l’ego i penso que ha de ser el contrari: és allò que et desmunta l’egocentrisme i t’obre a l’alteritat", afirma.

"L’amor no és un sentiment abstracte", escriu Calvo. En realitat és una experiència palpable i transformadora. I molts artistes l’han retratat en diferents formats, alguns dels quals coincideixen ara a la cartellera. L’enamorament febril és el que va moure el dramaturg i director d’escena Marc Artigau a escriure "una comèdia romàntica antiromàntica" comL’illa deserta, que s’ha convertit en tot un fenomen a La Villarroel. I és exactament el mateix que va moure Quim Carandell a escriure El meu amor se n’ha anat de vacances, una cançó que acaben de llançar com a primer senzill del proper disc de La Ludwig Band i que sembla la història d’una ruptura però transmet l’eufòria que "sempre és bon moment per a l’amor", diu el cantant. En el fons, descriu la recerca incessant de l'amor.

També la sèrie Cites Barcelona, en emissió a TV3 i Amazon Prime, enceta unes quantes històries d'amor i explota el retrobament de dos vells enamorats fent coincidir els actors Eva Santolaria i Antonio Hortelano, que van ser parella 25 anys enrere a la ficció adolescent Compañeros. "No veig en crisi l’amor", afirma el guionista de Cites, Eric Navarro, que cita de memòria l’inici de la pel·lícula Love actually (2003) i allò que, quan els avions es van estavellar contra les Torres Bessones, cap de les trucades dels que estaven a bord van ser d’odi i venjança, totes van ser missatges d’amor. "Love actually is all around", recorda.

La dimensió social de l’amor

En el camp de l'assaig, El dilema de l'amor fa un recorregut històric sobre aquest impuls transformador que afecta tothom i que ha "tingut construccions socials nefastes" al llarg del temps, com l’amor patriarcal i tòxic, l’amor Kill Bill. Tanmateix, Calvo defensa que això no hauria de rebotar per defecte a les tesis de Vivian Gornick, que defensa la integritat del jo (l'ego, la llibertat personal, la independència), perquè, segons l'autor, són uns principis que també han donat resultats poc afalagadors: "solitud, alienació i somnífers". Ell, en canvi, el que propugna són les comunitats de l’amor que va definir Edmund Husserl i que han de ser tan àmplies com sigui possible i vinculades a l’ètica. "Defensar el jo i el narcisisme és fer-li el joc al capitalisme i el neoliberalisme. Des de postures pretesament progressistes es dona ales a aquestes idees reaccionàries i les persones també mereixen una aproximació ètica i no com un objecte d’ús capitalista", diu Calvo.

De fet, fa un paral·lelisme entre l'amor i l'economia. Així com al sistema no li convé el risc sinó la rendibilitat, tampoc li convé l’amor, perquè és imprevisible i fa por. "Jo defenso que hem de prendre aquest risc, perquè la vida és un risc absolut i constant i una de les definicions de l’amor és la incertesa", reflexiona. Justament, semblaria que les relacions llargues són el contrari del risc. Calvo no ho veu així: "Existeix el risc de l’amor burgès, que és el risc de l’avorriment absolut, però també hi ha el temor a estimar per la possibilitat d’estimbar-se. Ningú et donarà cap certesa, però posar-te una cuirassa s’ha vist que tampoc t’aporta felicitat".

Contra la mitja taronja

Les històries d’amor estan plenes de clixés, tòpics, arquetips i èpica. Als creadors els agrada treballar amb aquest material tan explorat i alhora tan popular. "A banda de tres o quatre visionaris que han canviat el paradigma de les coses, tots anem fent el mateix camí i caminem en cercles –opina Carandell–, i és fàcil fer cançons sobre amor perquè en tenim moltes referències, és el que hem vist i escoltat, i no s’acaba mai". Marc Artigau opina el mateix: "Si no et passa una desgràcia, un accident, una malaltia, al final totes les vides s’assemblen bastant: tenim feina, ens fan fora, ens enamorem, ens divorciem, tenim fills o no, els pares es fan grans...", diu, a risc de sonar massa prosaic.

Artigau creu que "la ficció molts cops ens maleduca, amb aquesta cosa dels violins" que, al seu torn, ens agrada perquè situa "l'amor en el camp semàntic de la utopia i l'esperança". A L’illa deserta fa un al·legat en contra de les mitges taronges. "És la idea del Javier Marías, que el que creiem tots que és la mà prodigiosa del destí és en realitat una rifa de poble quan agonitza l’estiu", parafraseja Artigau. L’obra explora el joc de les possibilitats: Ell i Ella es troben en un ascensor i què hauria passat si... És La bola de cristall dels Manel portada fins al final de la vida, per mostrar totes les fases de l’amor, com viuen la Céline i el Jesse.

L’amor en l’era Tinder

Des de L’art d’estimar d’Erich Fromm (1956) diversos pensadors han reflexionat sobre la separació del sexe i l’amor, sobre l’alliberament sexual i el consum capitalista. Les plataformes de cites en serien l’extrem, una manera de comercialitzar els cossos, que sobretot té en compte l’atracció i l’intercanvi efímer. I paradoxalment, tot i l'alliberament sexual actual, els estudis indiquen que els joves tenen menys sexe que dècades enrere. "Amb aquestes relacions efímeres els grans amors no se solen trobar", reflexiona Calvo. I continua: "La manca d’amors forts provoca infelicitat, però com la provocava la rutina, el tedi i el domini patriarcal, que ha estat una font d’infelicitat".

En la cultura de masses, avui aquestes relacions breus i superficials ja no s’assenyalen pejorativament. Perquè no sempre es fan servir les xarxes per tenir relacions breus i superficials. Per a Artigau, la manera d’enamorar-se canvia, perquè hi ha tot un supermercat de cossos a disposició de fer next o match, però no canvia el contingut. La tercera temporada de Cites, que s'ha estrenat vuit anys després de la primera, mostra també l’evolució d’aquest tipus de relacions: "Les xarxes no són la manera exclusiva de lligar, però crec que avui és la dominant. Abans les parelles que s’havien conegut per internet acordaven «Direm que ens hem conegut en un bar» i ara lligar amb algú en un bar és el que és estrany. Les cites per internet estaven molt infamades, però potser era pitjor anar a l'Apolo i marxar a casa a les 4 de la nit amb algú que no coneixes", afirma Eric Navarro. A la vegada, és veritat que "avui es pot arribar a un pis i dir «Anem a follar»; pots ser llançada i no semblar psicòpata", afegeix Navarro, pensant en la història de cites. També es pot viure un gran enamorament com el de la Paula i la Sofia, a la sèrie Cites.

Una filosofia política

Que el compromís amorós és una utopia necessària també ho indica que una societat sense amor és una distopia sinistra. Ara bé, "l’amor no es pot constrènyer a una persona ni a una parella ideal o un amor rosa, d’aquí venen molts equívocs", indica Calvo. "Jo el que proposo és alliberar la idea d’amor i que corri per tot arreu, més enllà de la parella. L’amor és una acció política. Si no hi ha amor, es tracta d'abatre l’altre com a enemic, i aquí tenim el feixisme, que busca disgregar, la ruptura, la crispació i la sospita envers l’altre", sentencia l'autor del poemari Cor pirinenc i l'assaig espiritual Transfiguracions. De fet, Calvo, que el 27 de juny participa en el festival Poesia i + de Caldes d'Estrac, ha intentat parlar de sentiments, sexe i amor amb els xats d’intel·ligència artificial, i la cita amb el transhumanisme no ha anat bé. Les màquines no poden viure "aquestes bogeries meravelloses o tràgiques de l’amor, que és una de les coses per les quals val la pena haver vingut al món: perquè, si no, què hi venim a fer?"