Marta Barceló i Marta Buchaca: “Sempre tenim alguna cosa nova per explicar. És el que ens fa escriptores”

PalmaEren les típiques nines que escriuen diaris, poemes o contes, i mai han renunciat a aquesta passió. Marta Barceló (Palma, 1973) i Marta Buchaca (Barcelona, 1979) s’han consolidat com a dramaturgues i guionistes de prestigi. Les seves obres s’han representat en diversos idiomes. Parlen de la família, l’amor, la malaltia i la mort: temes universals.

Sempre havíeu volgut escriure?

— M. Barceló. Sempre he escrit, des que era petita. Vaig estudiar Art dramàtic, i he estat actriu fins no fa tant. Escriure teatre és una manera d'unir aquests dos vessants.

— M. Buchaca. Era una nena que feia poemes i llegia molt. Amb la meva millor amiga, al pati, anàvem a llegir a la biblioteca de l’escola. Les festes d'aniversari les feia al teatre. A 18 anys vaig entrar en un curs de la Sala Beckett per error. Quan vaig guanyar el premi Josep M. Bartrina de Reus [amb L’olor sota la pell] va canviar tot. A partir d'aquí, no he parat. De vegades penso: “Ostres, jo ja he explicat tot el que és important”. Però sempre tens alguna cosa nova per explicar, i per preguntar. Això és el que ens fa escriptores.

— M. Barceló. Hi ha qui diu que els escriptors sempre escrivim la mateixa obra. No és així, perquè vas donant llum sobre diferents parts d'aquells mateixos temes que t’inquieten. Moltes vegades em trob donant voltes sobre els vincles familiars, les malalties, la por de la mort.

Teniu aquest interès en comú.

— M. Buchaca. Són els temacles, també. Al final, ens preocupen a tots. No sé si hi ha massa cosa més. La política, però no m'interessa escriure sobre política.

Què fa que una obra pugui generar interès en un altre país?

— M. Barceló. Potser l’honestedat a l'escriptura. Ara, si em demanes quin és el secret de ser traduït... té a veure amb tants factors... La meva carrera internacional va començar quan em convidaren a una trobada entre autors i traductors, i jo era la quota balear. Això es feia a la Sala Beckett, ho organitzava l’Institut Ramon Llull. A la traductora grega li va agradar el que li vaig explicar.

— M. Buchaca. Tant el Llull com la Beckett han fet molta feina. A escala internacional, la dramatúrgia en llengua catalana és molt potent.

Com és escoltar-vos en un altre idioma?

— M. Barceló. Record molt la primera vegada, a Grècia. M’assec a la butaca, surt l'actriu, obre la boca i comença a parlar en grec. Jo reescric molt, sé les obres molt bé. Per tant, sabia què estava dient, però no entenia les paraules. Si en algun moment em perdia, sempre hi havia alguna cosa, com una rialla del públic, que em situava. Tu escrius a casa pensant: “Aquesta obra, a veure si sortirà d'aquest calaix”. Veure-ho materialitzat internacionalment és molt especial.

— M. Buchaca. Sé que m'han estrenat a Romania, a Grècia, Playoff la fan molt a Sud Amèrica, però per mi és com anar i veure una pel·lícula. Vaig a Atenes i penso: “Ai, quina gràcia”. Clar, jo les he dirigit totes, me les sé de memòria. Ho visc més com: “Que divertit que jo ho hagi escrit i ara sigui a Croàcia”. Recordo quan es va representar Litus a Londres, amb una companyia que fa teatre espanyol en anglès, i vaig flipar. Eren actors tan bons... És un privilegi que el que et passa a tu, i et penses que només et passa a tu, arribi.

Sou inflexibles amb el text?

— M. Barceló. Som una autora viva i accessible. El que no consent és que se'm canviïn les coses sense que hi pugui intervenir. Cada cosa que he escrit té un motiu. Si em proposes una cosa i ho veig, no em sap greu reconèixer que està millor. Però canviar per canviar, no.

— M. Buchaca. Jo acabo l'obra a l'escenari, dirigint. Vaig amb un text tancat i ho canvio tot. Per mi ara seria impossible fer un text sense dirigir-lo. Treballo molt a escena.

És molt diferent l’audiovisual?

— M. Barceló. El que més he fet ha estat dialogar: abans hi ha hagut el mapa de trames, els escaletistes, i a mi m’arriba: “Capítol 23, escena 1, a aquests personatges els passa això”. És molt diferent, perquè hi ha molta més gent implicada. Fer televisió m’ha donat molt d'ofici: has de ser eficaç. Feia serials diaris, i el ritme era infernal. No hi ha temps de fer voltes i pensar. La meva manera d'escriure teatre és molt més personal. Normalment escric sola, tenc el poder de decisió de tot.

— M. Buchaca. Jo també soc dialogista. Vaig ser uns 10 anys a TV3 fent El cor de la ciutat i La Riera, imagina't! Molts capítols, molts. El que més m’agrada del món és dialogar. No puc ser més feliç a la vida. En cinema, he adaptat les meves obres. Ara sí que estic en procés de fer una pel·lícula meva i una sèrie, per primera vegada. És un superrepte. En cinema, el dia que faci una cosa personal la voldré dirigir jo. Amb el teatre, ser directora m’ha fet millor autora.

Recomanen

‘Tips’ per escriure