Rafa Cortés: “Sempre he volgut tornar a fer cinema”

PalmaPoc abans de la preestrena de la seva nova pel·lícula, Amanece en Samaná, a l’Evolution Mallorca Film Festival, el cineasta Rafa Cortés (Palma, 1973) es mostra “sorprenentment tranquil”. “Estic tan ocupat que no tenc temps per estar preocupat”, diu. Entre les seves ocupacions s’hi troba un nou llargmetratge, Raymond, que si tot va bé començarà a rodar a finals de 2025. I tot i que serà el tercer que rodi, Cortés en parla com si fos el segon de la seva trajectòria. “El temps i jo no sempre ens posam d’acord, però jo tenc clara la cronologia dels meus plans i per això dic que he fet la tercera i ara faré la segona”, afirma entre rialles.

Com va ser que vàreu convertir una comèdia teatral en el punt de partida de la vostra nova pel·lícula?

— Tenc la sort de tenir amics amb el nivell de talent de Jordi Galceran, cosa que ja va bé perquè sempre voldríem treballar amb amics. Fa anys em vaig plantejar adaptar una altra obra seva, Dakota, i no hi va haver sort, i em vaig  quedar amb l’espineta. Anys després es van ajuntar tota una sèrie de circumstàncies, entre elles que jo ja feia anys que tenia ganes   de tornar a fer cinema, i vaig decidir traspassar l’obra Cancún a Samaná, meravella d’indret de la República Dominicana, i fer una comèdia vacacional assumint que alhora també li donava la volta a la percepció que es podia tenir de mi dins el sector.

A què us referiu?

— Amb Yo vaig fer una pel·lícula tan de festivals, tan de crítica, tan… tan de jo mateix, en realitat, que ara he volgut apostar per anar cap a l’altra banda i fer-ne una per a tota la resta de gent a qui no havia arribat l’altra. Jordi és un autor extremadament popular, les seves obres han aguantat fins a 12 anys al mateix teatre. Així que em vaig fer l’autoencàrrec de fer una comèdia per al públic, tractant d’aportar totes aquelles coses que m’agradaria que passassin quan veig pel·lícules del gènere.

Entre una i altra han passat 17 anys.

— Jo sempre he volgut tornar a fer cinema, però he esperat a tornar a tenir les raons correctes per fer-ho. Amb Yo, tot el que jo havia pogut somiar com a retorn em va arribar en una dosi extrema: ja he tingut reconeixement i suport a bastament per a tota una vida; em podria dedicar a fracassar estrepitosament d’ara endavant i el balanç encara sortiria positiu [riu]. Per això he esperat a tenir altres raons importants per fer una segona pel·lícula.

Què és més difícil: aixecar una primera o una segona pel·lícula?

— És difícil aixecar una pel·lícula sempre, sobretot quan parteix d’una voluntat teva. Ara mateix, si et deixes seduir per la indústria i passes a ser una peça de l’engranatge, tenim unes circumstàncies molt favorables per fer cinema. Hi ha moltíssima feina en l’àmbit audiovisual a Espanya. Ara, si vols fer la teva pel·lícula i la vols fer com tu vols, sempre és complicat. Segurament li costa fins i tot a Spielberg. També he de dir que amb Amanece en Samaná al final vaig tenir un cop de sort i a partir de quan es van confirmar els actors, vàrem haver de treballar aviat.

El repartiment és una de les grans sorpreses de la pel·lícula. Quan vérem junts Luis Tosar i Luis Zahera a Celda 211, dirigida per un altre mallorquí, Daniel Monzón, difícilment ens els podíem imaginar formant aquest duet tan còmic d’Amanece en Samaná.

— Sí, i aquest vessant còmic podia ser intuïble en Zahera, però Luis Tosar, un actor tan consolidat generalment a thrillers i a cinema social… Resulta sorprenent veure’l tan precís i tan eficaç al servei d’una comèdia. Però passa també amb les dues actrius, Luisa Mayol i Bárbara Santa-Cruz, que possiblement molts se sorprendran amb la meravella de les seves interpretacions.

I amb ells heu fet una feina bàsicament d’improvisació, no és així?

— Sí, era la idea des del primer moment. Jo havia fet la feina, amb la col·laboració de Marta Sánchez i Javier Canales Sepúlveda, de traslladar l’obra de teatre a una estructura de cinema, però no la vaig compartir amb els actors. Sabia què volia que passàs a cada seqüència, però ho callava, i el que fèiem era anar generant situacions i veure què en sorgia. Quan això funciona, tens un 80% que és idèntic a allò que tu tenies previst i un 20% que és màgic, on sorgeixen els accidents benvinguts. És com si deixes una finestra oberta per si entra un ocell: de vegades ho fa. I n’han entrat molts en aquesta pel·lícula.

A punt d’estrenar oficialment Amanece en Samaná, en quin punt es troba el vostre pròxim projecte cinematogràfic, Raymond?

— Hi ha la feliç circumstància que ja té una part del finançament aixecat, i supòs que podrem començar a rodar a finals de l’any que ve o principis del següent. La meva aposta és fer-ho a Mallorca.

Però no és tan fàcil, no?

— No, no és tan fàcil. Mallorca suposa un sobrecost, per norma, però, si a més, per evitar que el sobrecost sigui més gran, has d’esquivar una temporada que ja no sabem ni quan comença ni quan acaba… El cinema al final es fa amb unes empreses que han de pagar uns treballadors, i han d’aconseguir que sigui rendible. Les comparatives amb altres llocs fan que de vegades sigui difícil defensar on vols rodar. I és cert que Raymond la podria contar a moltes altres bandes, però la meva voluntat és que sigui a Mallorca. És on crec que la faré més bé. I on més la gaudiré.u