Entrevista

Màrius Serra: “Sempre he votat pensant en termes culturals i lingüístics”

Escriptor i enigmista

Marius Serra
22/07/2023
8 min

Màrius Serra (Barcelona, 1963) va néixer un 1 de maig i s’ha fet un tip de treballar. En algun moment o altre, tots hem jugat amb la llengua catalana gràcies a l’enginy esmolat d’aquest llicenciat en filologia anglesa. Fa 30 anys que proposa els mots encreuats de La Vanguardia i en fa 17 que ens engresca amb l’Enigmàrius a El matí de Catalunya Ràdio. Té un excel amb una base de dades de cada paraula, el nombre d’encerts i el grau de dificultat de l’enigma. En canvi, no sap quants llibres ha publicat. Moltíssims. La darrera novel·la, La dona més pintada, és un cas –real– com un cabàs. La story-line en deu paraules és ben fàcil: “Maties Palau Ferré, el pintor que cremava els seus quadres”. Val la pena descobrir aquesta història.

Màrius Serra: “Sempre he votat pensant en termes culturals i lingüístics”

Tu tens un Palau Ferré a casa? 

— No. En tinc alguna reproducció, però no tinc cap original de Palau Ferré. 

La dona més pintada parteix d’un fet verídic: Palau Ferré, pintor de Montblanc, després d’una sentència desfavorable del Tribunal Suprem, l’any 1974, es posa a cremar els seus quadres. Per què?  

— Primer de tot, és un acte de ràbia. Una ràbia barrejada amb impotència, perquè ell comprèn que ha perdut, perquè va fer malament de signar uns contractes que no havia d’haver signat, però no baixa del burro fins que topa amb el pes de la darrera instància. Després, la crema es perllonga deu anys i detecto que entra en una certa estratègia, de protesta, de publicitat o d’autobombo. 

Ell havia comprat uns terrenys a Reus, a Miquel Peirats, a canvi de quadres. Aquest negoci ja era estrany, d’entrada?

— Sí, de fet són uns contractes molt atípics en la història de l’art. En Miquel Peirats és un promotor immobiliari que està genuïnament enamorat de l’obra del pintor. Ja n’és col·leccionista. I li fa aquesta proposta apel·lant al seu ego, com de dir: “Mira quin poder té el teu art, que fins i tot uns terrenys i un xalet te’ls pots comprar”. I aleshores ell es deixa estimar. I aquí comença aquesta història. 

¿Va ser notícia als diaris que un pintor cremava els seus quadres?

— I tant. Ha estat una de les sorpreses en el procés de documentació de la novel·la trobar que, d’entrada, la dimensió d’un pintor que avui pràcticament ningú no recorda obria les pàgines de cultura de l’Abc quan anava a exposar a Madrid i que, al cap de dos anys, era entrevistat a tot arreu. José María Íñigo el porta a Estudio Abierto. I, en fi, allò és un escàndol quan ja ha esclatat el litigi.

¿Picasso en algun moment el va designar com a possible successor seu?

— És cert que, pels mitjans, sovint va ser anomenat Picasso II. I també que Picasso va lloar algunes obres que ell va exposar a París. D’aquí a dir que Picasso va dir “serà el meu delfí”, crec que no només és una exageració periodística, sinó potser interessada d’ell mateix per desmentir-ho, i en desmentir-ho, afirmar-ho.

Als Estats Units, a Palau Ferré li proposen exposar les cendres dels quadres que havia cremat. Es va fer?

— No es va arribar a fer, que sapiguem. He llegit la carta de proposta, que és curiosa si més no. No es va arribar a fer, però és cert que, per exemple, personatges populars com Telly Savalas, l’actor de Kojak, tenia quadres de Palau Ferré. 

Com no pot ser d’una altra manera, en Màrius Serra juga constantment a la novel·la. Les tres primeres paraules són “rei sota cavall”. ¿No te’n pots estar de jugar sempre amb la llengua?

— El joc, que té els seus perills, és inherent a la pràctica del llenguatge i és inherent al fet cultural. Un codi tan complex com una llengua, que anem jugant, repetint el que ens diu gent que ens estima, o que tenim a l’entorn… Aquesta innocència de joc solem perdre-la amb l’entrada a l’edat adulta. Per mi és un motor que em permet entendre més el món aplicant-hi regles i, sobretot, gaudint-ne. I jo soc vital i vitalista, i jo tinc ganes de viure. I per a mi viure i jugar s’assemblen. 

¿Sense en Tísner no hi hauria hagut Màrius Serra?

— És altament probable. No ho sé. En Màrius Serra no hi hauria sigut sense mon pare i ma mare, això d’entrada. Però vaja, el Tísner per a mi va ser un mirall, en aquest àmbit molt específic, però també en una actitud davant de la llengua. Una actitud en situacions molt més bel·ligerants que les que vivim nosaltres, tot i que cada època té el seu moment. Però, és clar, va passar la Guerra Civil, l’exili a Mèxic…

Quina era l'actitud de Tísner en aquell moment? 

— Era una actitud que es defineix amb un joc de paraules. Es deia: “Salvem els mots”. I ell deia: “Sí, salvem-los, però sobretot salivem-los”. És a dir, gaudim-ne, juguem-ne. Per a mi és un referent, però t’he de dir que em vaig enganxar a la cultura en català i em vaig passar de llengua –perquè jo havia estat educat estrictament al cent per cent en castellà– per altres referents tan diferents i alhora complementaris com Quim Monzó, Ferran Torrent o Pau Riba.

A Catalunya Ràdio, des del 2006, fas l’Enigmàrius. Cada dia ens fas endevinar una paraula. Has vist passar l’Antoni Bassas, que és qui et fitxa, la Neus Bonet, el Manel Fuentes, la Mònica Terribas, la Laura Rosel… ¿Continuaràs amb en Ricard Ustrell? 

— Doncs ja et puc avançar que sí, que continuaré. T’ho puc dir, en exclusiva, perquè és una cosa ben recent, que sí. 

En el seu moment, el rècord de nombre de respostes més gran va ser en l’últim programa de l’Antoni Bassas. ¿Recordes quin va ser l’Enigmàrius

— Sí, perquè és inoblidable. Va ser un rècord absolut. Vaig posar: “Dipòsits d’aigua clara que trobareu a faltar a partir d’ara”. De sis lletres. Hi va haver 1.820 encertants... I un sol error. Algú havia posat bidons

Tornem a la literatura. ¿Potser el teu llibre més ambiciós o agosarat és passar el Tirant lo Blanc al català actual?

— Per mi va ser una fita. Val a dir que no és una idea que sorgís de mi. M’ho van proposar i era una d’aquelles coses que no pots dir que no, però alhora: glups!

¿No et vas plantejar si era una heretgia traduir del català al català?

— M’ho vaig plantejar molt i tinc moltes respostes, i la primera és impugnar-te el verb traduir perquè no canviem de codi lingüístic. Llavors vaig pensar si era la persona adequada en el sentit que si jo fos un acadèmic no m’ho plantejaria. Segur que estaria lligat a això de l’heretgia. Però com que tinc un punt d’eixelebrat, vaig plantejar-m’ho com un procés d’autoestima lingüística, cultural i literària, i alhora un aprenentatge brutal.

Per què Tirant lo Blanc és la gran novel·la d’una llengua mil·lenària? 

— Perquè és la primera novel·la europea que ultrapassa la cosa esquemàtica del romanço i entra en la intimitat dels seus personatges. 

Del 0 al 10, quin és el grau de dificultat d’actualitzar Joanot Martorell?

— Set, però un set molt desigual. Les escenes més eròtiques, amoroses o d’acció violentes tenen una dificultat baixa. Ara, hi ha una gran dificultat en agafar la retòrica medieval, sobretot en les lletres de batalla, els textos formals dels ambaixadors, i intentar que llisqui sense trair-la.

I el grau de dificultat que implica traduir Groucho Marx, quin és? 

— Diria que més gran. Un vuit i mig, perquè has de reproduir molts jocs de paraules.

Tu vas traduir i adaptar per a Catalunya Ràdio, als anys vuitanta, Groucho i Chico advocats. Llavors encara resistien el pas del temps. ¿Quaranta anys després, s’acceptaria tot l’angle misogin i masclista de l’humor dels germans Marx?

— És una bona reflexió i una bona pregunta, perquè si no s’accepta és un símptoma de molt mala salut cultural. 

Què et sembla la moda de retocar textos literaris d’obres escrites per autors que sovint són morts i treure’n les parts que avui no són políticament correctes?

— Em sembla un exercici d’inòpia. Em sembla molt malament el fet de tocar obres d’una altra època. El que cal fer és interpretar-les, contextualitzar-les i, si tan negativament les llegim, prescindir-ne. A mi em ve de gust dir: “Escolta, inventa-te’n una tu! Roald Dahl, quin mal t’ha fet? Escriu tu com el Roald Dahl i supera’l!” 

El sentit de l’humor forma part del teu tarannà. A vegades em pregunto com pots encomanar sempre tant entusiasme, sent una persona que ha passat per la cosa més cruel, que és veure morir un fill amb nou anys.

— Primer, ho porta la bèstia, això està clar. Segona, l’aprenentatge de la vida al costat del Lluís, nou anys molt intensos, va ser de vertigen. Però, alhora, una de les lectures va ser refermar aquesta dicotomia entre la llum i la foscor, perquè moltes vegades, sense el contrast, no apreciem allò que ens és meravellós, que és viure i sortir i prendre una cervesa amb un amic, per exemple. A les poques setmanes de vida ens van dir que el Lluís tenia un problema neurològic. Va tenir paràlisi cerebral tota la vida i vam començar a haver-lo d’ingressar. Cada cop que ens donaven l’alta era un festival, i ho vivíem així. Les bones vibracions de la relació amb algú que té unes mancances tan vertiginosament radicals fan que, per contrast, sigui com picar al fons i tirar enlaire. 

Vas escriure el llibre Quiet!, que tenia una primera frase que ja posava la pell de gallina. Deies: “Aquest és un llibre que pot ferir la meva sensibilitat”. I aquí els lectors ja ploràvem. Ets un heroi per escriure una cosa així.

— Home, segurament ha estat el llibre més difícil d’escriure, molt més difícil que el Tirant lo Blanc, però tenia clar que havia d’acabar escrivint sobre allò. Com no havia d'escriure sobre ell? Però, com escriuria sobre ell? Era difícil trobar el to, la manera, que sempre és la clau en qualsevol obra literària. En aquest cas em va costar anys. 

I on vas trobar el to?

— Va ser en un episodi tragicòmic, a Gènova, per una bronca amb una senyora en un restaurant. Allà vaig dir: “Ara he trobat la manera”. Aquella nit em vaig posar a escriure i va sortir molt de pressa. Afortunadament, perquè el llibre es va publicar el novembre del 2008, i ell va morir el 2009. El 24 de juliol. 

Per tant, demà fa 14 anys.

— Sí.

Avui, 23, hi ha eleccions. ¿S’ha de tenir en compte la llengua a l’hora de votar?

— Sí. Vaja, jo entenc qualsevol posició, entenc les estratègiques del que s’anomena vot útil, em costa més d’entendre aquesta estratègia abstencionista que es dilueix amb molts altres àmbits. Però jo seria molt respectuós amb les motivacions que porten cadascú a votar. Votar un partit no vol dir afiliar-s’hi. Però jo he votat sempre pensant en termes culturals i lingüístics de Països Catalans. 

A l’acte que vau fer a l’Institut d’Estudis Catalans amb l’ARA aquest estiu, es va parlar de salvar el català. ¿Salvar de qui i salvar de què, Màrius?

— Mira, salvar-lo vol dir usar-lo. Salivar-lo, per remetre’ns al Tísner. Buscant amics és absurd. El que hem de buscar són còmplices i l’única manera és no amagar-nos-en. Però no és fàcil. La conjuntura global, no només la política espanyola, que ens és clarament adversa, sinó el fet de l’era digital, ens ho posa més difícil en determinats àmbits que no ho era quan jo començava a tenir pulsions literàries als anys vuitanta.

Per tant, ¿un membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans considera que millor que es parli encara que sigui malament que no que no es parli?

— La meva experiència de persona nascuda a Nou Barris, criada i envoltada de companys castellanoparlants als Salesians d’Horta que van decidir parlar en català als fills i que no fan les esses sonores com pertoca, diu que sense ús no hi pot haver qualitat. És impossible valorar la qualitat d’una llengua que no fa servir ningú. 

Acabem. Fes-nos un Enigmàrius de regal, per als lectors de l’ARA, per jugar aquest estiu. 

— L’enigma és: “Execucions de plagistes”. De tretze lletres.

QÜESTIONARI HALSMAN

Odiar una llengua dona vots?

Pregunta 1

Algun escriptor hauria de cremar els seus llibres?

Pregunta 2

Hi haurà Enigmàrius amb Ricard Ustrell?

Pregunta 3

Quan acceptarà l’Estat un referèndum acordat i vinculant?

Pregunta 4
stats