Rebecca Solnit: "La sensualitat és una forma de resistència"

El 1936 George Orwell va decidir plantar roses a Wallington (Anglaterra). Ho va fer abans d'anar a Barcelona per lluitar a la Guerra Civil i d'escriure Homenatge a Catalunya (1938), La revolta dels animals (1945) o 1984 (1949). Orwell va morir quan tan sols tenia 47 anys, el 1950, de tuberculosi, i va passar els últims mesos també envoltat d'animals i de natura a l'illa escocesa de Jura. La feminista, activista i escriptora nord-americana Rebecca Solnit (Bridgeport,1961) va anar a Wallington vuit dècades després. Les roses encara florien, i serveixen a Solnit, que ha escrit una vintena de llibres sobre feminisme, medi ambient, art i política, per connectar el present amb el passat. Les roses d'Orwell (Angle Editorial/Lumen), amb traducció d'Alexandre Gombau, reflexiona sobre què va significar per a l'escriptor el seu jardí, però sobretot parla de la importància de la bellesa, de la sensualitat, de l'esperança... Necessitem tant les roses com el pa, ve a dir l'escriptora.

Per què la passió per la jardineria d’Orwell per parlar d’ell i la seva obra?

— Les roses em van escollir a mi. Mai hauria pensat que escriuria un llibre sobre Orwell, però al final el llibre té dos protagonistes, l'escriptor i els rosers. A través dels rosers he descobert un altre Orwell. Al capdavall, són molt importants el plaer, el desig, la sensualitat, l’alegria de viure, la privacitat o la independència.

Sí, hi ha un moment que menciona que una dona va escriure a Orwell i el va criticar perquè perdia el temps amb les roses, que això era una frivolitat. Vostè ho veu com una manera d’enfrontar-se al món.

— Sí, ara als Estats Units es parla molt de la necessitat del plaer, del desig i de la sensualitat. Sobretot en parlen les dones i el moviment queer. Orwell és una figura cabdal i una veu inqüestionable contra el feixisme, el totalitarisme i la falsa propaganda, però també aplaudia el que volien dir les roses, les alegries, la llibertat i el lliure albir, els plaers de l'experiència immediata.

Els jardins són espais polítics, segons vostè. Què ens diu el jardí d’Orwell?

— Ell era un jardiner apassionat. Aquesta connexió directa amb tots els sentits amb la natura l’enforteix, el fa més conscient i més fort a l’hora de no deixar-se manipular. Crec que sovint veia la ideologia com un conjunt d’abstraccions no gaire fiables i ell prescriu tenir contacte amb la realitat. A 1984, Winston Smith intenta formar part del que creu que és una revolució o una insurrecció i resulta ser una trampa. Smith acaba trencant les normes imposades pel Gran Germà, en l'àmbit privat. Trenca amb unes normes que prohibeixen la bellesa, el desig sexual, la vida interior, l'amor… Tots aquests actes són formes de resistència. Crec que aquesta és la radicalitat de la novel·la; el desig, el plaer o la bellesa són revolucionaris. La sensualitat és una forma de resistència. Al final, el Gran Germà de 1984 no vol que confiïs ni en els teus ulls ni en les teves orelles. Per tant, confiar-hi és una manera de resistir. I com ho has de fer? Surt al món, toca, olora, tasta, els sentits et faran fort i menys manipulable. És com els que estan en contra de les vacunes. Han escollit creure la propaganda en comptes de fer cas dels seus sentits.

Per què és important la família d’Orwell? Pel fet que fossin colonialistes, que tinguessin esclaus o que comerciessin amb opi?

— Orwell ve d’una família d’imperialistes i acaba sent antiimperialista. Crec, però, que era important explicar-ho perquè part de la seva seguretat ve del fet de provenir d’una família de classe mitjana alta, de ser blanc, d’haver estudiat a Eton... No crec que s’hereti la culpa, però sí la identitat. Ell lluita contra aquesta identitat.

Orwell va ser un dels pocs intel·lectuals d’esquerres que va criticar obertament Stalin. Ara Putin està rehabilitant aquesta figura autoritària.

— Putin va néixer poc després de la mort de Stalin, es va fer gran com a agent del KGB, no va estar content amb la desintegració de la Unió Soviètica... Aspira al mateix poder totalitari que va tenir Stalin. A tenir un control absolut sobre la població, a controlar la seva manera de viure, la història, les ciències. És un segon Stalin. Putin és un hipercapitalista en un règim basat en els oligarques, l’explotació i la desigualtat. És homòfob i misogin, un supremacista blanc, antisemita... El que he après del feminisme, de viure sota el govern de Trump i de llegir Orwell és que el que necessita l’autoritarisme és tenir poder sobre la veritat. Una de les coses més terrorífiques als Estats Units és que tenim una població d’extrema dreta que ha determinat que poden decidir què és veritat i què no. És el capitalisme portat a l’extrem: tens un gran mercat i pots escollir les veritats que més et convenen. ¿No t’agrada la idea que el teu país tingui un passat d’esclavitud? Doncs decideixes que no és veritat.

Sorprèn que succeeixi això quan tenim la població més educada de la història, amb tanta gent que estudia fins als 18 anys.

— Ni tan sols Orwell hauria imaginat uns superpoders tan terribles com els que tenim ara. És el que jo anomeno el Gran Germà Hipster i que està a Silicon Valley, Google, Facebook, Twitter, Instagram... Tots han tret un gran rèdit del judici de Johnny Depp i Amber Heard. Tot el que s’ha dit del judici era poc acurat, però atractiu, generava molts seguidors i, per tant, més anuncis. Es difon molta desinformació, que va ajudar, per exemple, amb l’èxit del Brexit o que Trump guanyés les eleccions.

1984 va ser escrit fa més de mig segle però continua tenint poder. Bielorússia n’acaba de prohibir la venda i la demanda del llibre d’Orwell va augmentar als Estats Units amb el govern de Trump.

— Crec que és encara una poderosa descripció del poder de la propaganda. Ens parla d’un món que és molt diferent del que diu la versió oficial, i qüestionar aquesta veritat oficial és perillós. Continua sent vàlid, també en l’esfera privada, perquè hi ha persones que pateixen abusos però no en poden parlar dins les famílies. La tirania té tendència a defensar, amb violència, una versió de la realitat que sovint és una justificació, una denegació de les atrocitats i dels abusos comesos.

Vostè parla sovint del menyspreu cap a les dones. Ho va fer, per exemple, a Els homes m'expliquen coses. Creu que el judici entre els actors Johnny Depp i Amber Heard és un pas enrere?

— No voldria parlar específicament d’aquest judici perquè seria posar més llenya al foc. Però puc parlar de què passa quan una dona acusa un home, especialment un home poderós. Hi ha la tendència a considerar la dona com a boja, que té deliris, se la qualifica de manipuladora, perversa... El circ mediàtic que es va muntar al voltant del judici corresponia bastant a aquests antics paràmetres. Però si miro tot el que ha succeït des que va començar el Me Too, puc dir que hi ha hagut canvis legislatius: fa poc Andrew Cuomo va haver de deixar el càrrec de governador de Nova York, Harvey Weinstein és a la presó, Bill Crosby afronta un judici... Moltes coses estan canviant des de fa dècades. Crec que el feminisme ha canviat el món de manera molt profunda i que no es pot tornar enrere. Pots criminalitzar el fet de ser gai i denegar drets a les dones, però no pots fer que el món es vegi com anys enrere. La gent més jove té una mirada molt més oberta en temes de gènere, per exemple.

—