Sentir i gaudir del Sismògraf durant gairebé tot un mes

Olot“Poc que he entès res”, confessa en Jaume, i la seva dona, la Margarida, el corregeix: “És que no has d’entendre res, simplement s’ha de sentir i gaudir”. Tots dos són al passeig d’en Blay, davant les escultures de la casa Solà-Morales, i comenten l’obra que acaben de veure al Sismògraf d’Olot a dues conegudes que s’acaben de trobar, la Júlia i la Irene. “Quina heu anat a veure?”, és la pregunta que més es repeteix al carrer que uneix tres dels escenaris d'enguany: la plaça de Braus, la sala Torín i el Teatre Municipal. La parella ha optat per la Revolució 0, amb què el col·lectiu Llegó Tarde uneix la dansa i l'escultura; i les dues amigues han escollit l'espectacle concert de Xavier Bobés Corpus. “Cada any venim i abans sempre ens organitzàvem per veure tantes obres com poguéssim. Però, almenys, el coronavirus ens ha portat una cosa bona: aquest any podem gaudir del Sismògraf durant tot el mes i amb més calma”, considera la Júlia. 

Per adaptar-se a les mesures anticovid, el festival ha presentat l’edició més llarga que s’ha fet mai: en comptes d'un cap de setmana, enguany s'estén gairebé tot el mes, del 8 al 30 d’abril. “Hem intentat que fos com un joc: no són restriccions, sinó uns condicionants amb què hem de jugar. I per això l’hem allargat, hem doblat funcions, hem buscat espais a l’aire lliure i ens hem estès per una desena de pobles de la Garrotxa com la Vall de Bianya, Mieres o Sant Joan les Fonts”, exposa la seva directora, Tena Busquets, que va atrafegada de funció en funció, mentre atén els assistents i programadors que han omplert la gran majoria de funcions. “Ens ha sorprès veure tanta gent, tant el primer cap de setmana com aquest. I han vingut molts programadors: tothom té ganes de veure coses noves i què s’està movent en el món de la dansa”. 

Entre l'entusiasme i la irritació

És dissabte a la tarda i els carrers del centre de la capital garrotxina són un formiguer de vianants. Alguns estan fent compres, i altres aprofiten la tarda per fer ruta d’espectacles. Un dels plats forts del cap de setmana és l’univers creatiu de Joan Català, que és el primer artista que protagonitza una nova secció del Sismògraf que busca aprofundir en l’obra d’un artista, més enllà d’un sol espectacle. 

Amb el títol Les càbales d’en Joan, engloba quatre propostes: una versió evolucionada de 5.100 m/s, que va estrenar al Mercat de les Flors i que, a través del ferro, homenatja la feina dels artesans; Pelat, un solo que barreja dansa, teatre i circ amb tècniques artesanals i records propis; Solo escènic, una acció performativa amb la col·laboració d'altres artistes com Quim Bigas; i la Instal·lació activa al voltant de la metal·listeria, sorgida arran de la col·laboració amb l’artista de circ contemporani Aurora Caja.

“Les circumstàncies també han portat coses positives i les companyies estan molt contentes perquè aquest any les hem pogut cuidar molt més. Per exemple, en Joan Català un altre any hauria hagut de venir el dia abans i muntar-ho tot de pressa i corrents. Però ara, en canvi, ha pogut ser aquí des de dilluns i preparar-ho tot amb més tranquil·litat”, assenyala la directora, que mostra una barreja d’entusiasme i irritació alhora.“Tenim molta sort perquè a Europa hi ha països on la cultura porta molts mesos tancada, i nosaltres no”. Però li molesten especialment les decisions que es prenen “des dels despatxos de Barcelona” i defensa aferrissadament el salconduit cultural, especialment en comarques poc poblades com la Garrotxa.

“No pot ser que ens facin passar a tots pel mateix sedàs que l’àrea metropolitana, que té unes densitats i un nombre d’habitants molt diferents. Ara es plantegen ampliar el confinament a vegueries perquè ho ha demanat Barcelona, no ens enganyem. Però anar a veure una obra aquí no és el mateix que un partit del Barça, i tractar tot el territori igual és desconèixer tant el món de l’art com les realitats del país”. “Estic molt enfadada”, reconeix Busquets. Però, malgrat la contundència de les seves paraules i els obstacles que han hagut de superar, la directora no deixa de somriure: “Hem de fer coses molt rares, però gaudim igualment de la dansa”.