Sentir no és escoltar, com veure no és mirar

Imaginau-vos que en una conferència, una persona es dirigeix al conferenciant per demanar-li: “Que podríeu parlar més fort perquè no us escolt?”. Qui fa la intervenció oral ben bé li podria respondre: “Fillet, si no m’escoltes és inútil que alci el to de veu, perquè no estàs pendent del que dic!”. Tanmateix, avui dia és poc probable que això succeís així. Molt probablement l’orador acabaria apujant el to. Per interferència del castellà, d’ençà de fa uns anys, una part important de la societat tendeix a confondre ‘sentir’ i ‘escoltar’, dos verbs de significat diferent. Vegem-los.

“Em posaré els auriculars per escoltar música”. ‘Escoltar’ significa parar l’oïda per percebre renou, sons, paraules… És una acció conscient. És interessant la primera accepció del DCVB, segons la qual ‘escoltar’ és “entendre paraules que se senten”. A diferència de ‘sentir’, ‘escoltar’ comporta una predisposició de l’oient a estar atent a allò que es dirà. ‘Sentir’, en canvi, significa percebre per mitjà dels sentits, especialment de l’oïda. A l’hora de sentir un renou no hi ha una predisposició expressa. “Era dins ca nostra, que becava, quan he sentit el renouer que ha fet un cotxe en botar-se un semàfor en vermell i envestir un altre vehicle que circulava per l’altre carrer”. En aquest exemple, la persona que becava, que estava mig adormida a la butaca de ca seva, no esperava sentir cap renou, però les seves oïdes han captat el so del cop fortíssim en col·lidir els dos vehicles. En aquest exemple seria absurd que algú demanàs a la persona en qüestió “que has escoltat el cop entre aquests dos cotxes?”. En aquest cas, s’hauria de fer servir el verb ‘sentir’.

“Mestre, no s’escolta bé!”. Expressions com aquesta, els docents de les Illes Balears les senten a dir arreu arreu, cada dia, a les aules de Primària i Secundària. Es tracta d’una expressió incorrecta per més d’un motiu. L’alumne que diu això, allò que en realitat vol dir és que la seva oïda no és capaç de captar el so de les explicacions del mestre. Per tant, hauria de dir “mestre, no se sent bé!”. Si l’alumne escolta o no escolta, ja no és cosa del mestre sinó de l’alumne en qüestió, perquè ja hem dit que ‘escoltar’ vol dir “parar atenció”. En conseqüència, és estrany utilitzar el verb ‘escoltar’ de manera reflexiva, llevat que sigui una persona que s’escolta a ella mateixa, que també n’hi ha. “És una persona que s’escolta a ella mateixa”, vol dir que es tracta d’una persona a qui, quan parla als altres en un acte públic o davant un grup, té en poca consideració a qui suposadament es dirigeix, perquè d’allò que passa gust és d’amollar el seu rotllo. Vaja, és una expressió que s’utilitza per referir-se a una persona que aparentment té una concepció molt elevada d’ell mateix. És semblant a dir “està encantat d’haver-se conegut”.

Són el mateix ‘escuchar’ i ‘oír’? Ja hem dit que la confusió entre ‘escoltar’ i ‘sentir’ és a causa de la interferència del castellà. Ja fa anys que molts de parlants d’aquesta llengua, sobretot els parlants de l’estat espanyol, usen indistintament aquests dos verbs com a sinònims, i ‘escuchar’s’ha envaït d’usos que originalment no li corresponien. Tanmateix, a l’Amèrica Llatina continuen distingint un significat i l’altre. Segons el diccionari de la RAE, ‘oír’ és “percebre amb l’oïda els sons”, mentre que ‘escuchar’és “prestar atenció a allò que se sent”. Ara bé, entre el diccionari de la Real Academia Española i el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans hi ha una diferència: mentre que en espanyol, el diccionari considera sinònims‘oír’ i ‘escuchar’, el diccionari normatiu català no fa aquesta consideració. Per tant, sembla que en castellà en temps antic ja hi havia aquesta alternança entre els dos verbs per referir-se a una mateixa acció, mentre que en català aquesta confusió ha arribat ara, i ho ha fet per influència del castellà. En qualsevol cas, per tenir clars els usos dels dos verbs, basta pensar que sentir és com veure, i escoltar és com mirar. De moment pel que fa a la visió, la confusió de verbs encara no ha arribat, i ja veurem si ho fa mai.

“Qui en vol dir n’ha de saber oir”. ‘Oir’ és un verb d’aquells que se’n diuen llibrescos, vaja, que no és d’ús habitual en la llengua espontània. Ara bé, algunes dècades enrere era més habitual que no ara. El motiu és perquè un dels principals usos del verb ‘oir’ és quan acompanya missa. “Oir missa” vol dir assistir-hi, ser-hi present i prestar-hi atenció. Antigament, les monges solien advertir als al·lots de la catequesi que no era el mateix anar a missa que oir missa. “Anar a missa per encalentir els bancs de l’església no serveix per a res. Si anau a missa, l’heu d’oir, la missa. Us ha d’entrar”. Tanmateix, el significat genèric d’‘oir’ no és el que està relacionat amb la missa, sinó aquell que diu “percebre amb el sentit de l’oïda un so”. Per cert, la frase feta “qui en vol dir n’ha de saber oir” vol dir que aquella persona que és bona per dir paraules ofensives o fer retrets, també ha d’estar disposada a rebre’n.