El sentit de programar 'Madama Butterfly' avui

BarcelonaEnmig de les representacions de Madama Butterfly al Liceu, l’edició de l’ARA de dimecres 11 incloïa l’article Té sentit programar 'Madama Butterfly' actualment?, de Magda Polo, companya-professora al departament d’història de l’art de la Universitat de Barcelona.

Polo planteja si a l’òpera no li calen nous continguts. La resposta és afirmativa i la prova és el llegat operístic d’un segle XX que, sobretot a la Mitteleuropa d’entre 1900 i 1940, va optar per temàtiques com la crisi del subjecte, la relació entre art i societat, la crisi religiosa, etc. Músics com Richard Strauss, Schreker, Krenek, Hindemith, Berg o Schönberg van apostar fort per uns llibrets que superaven els vells clixés argumentals romàntics i postromàntics. Després de la Segona Guerra Mundial, Britten, Zimmermann, Henze, Ligeti o Messiaen van seguir fent de l’òpera una obra d’art amb funció social. I més recentment, Adams, Benjamin o la nostra Raquel García-Tomás han abordat temàtiques de candent actualitat. També el cinema (desplaçant la literatura) ha estat font de creacions operístiques a partir de films de Fellini, Buñuel o, fa quatre dies, Ingmar Bergman.

Qui llegeixi aquestes línies haurà observat que, a excepció de García-Tomás, s’han esmentat noms de compositors (homes). Urgeix, doncs, que la musicologia abordi l’estudi de la creació femenina en l’òpera, des de Francesca Caccini fins a Kaija Saariaho, passant per moltes veus de dones silenciades però que, als segles XVIII, XIX i XX, van deixar la seva petjada, tot i que moltes de les seves òperes no van arribar a estrenar-se mai. Tan sols així es podrà normalitzar un cànon necessàriament pendent de revisió, en la línia de la teoria proposada per Griselda Pollock.

L’opció feminista, però, no passa tan sols per reivindicar les dones com a creadores, sinó també —i sobretot— per remarcar-ne la centralitat en títols com el que ha estat objecte de l’article comentat. Deixem-ho clar: com Carmen (Bizet), com Desdemona (Verdi), com Judith (Bartók), Cio-Cio San és una dona maltractada i ferida. I que mor com a víctima d’un maltractament que, si bé no és físic (al revés del que passa en òperes com Carmen o Otello), és moral. I això cal remarcar-ho en les representacions dels nostres dies.

Cal també que els teatres plasmin la visió del desig, cosa que serviria —sense anar més lluny— per explicar l’essència del personatge d’una Cio-Cio San revestida d’una evident feminitat en clau pucciniana: en el seu estudi sobre el compositor italià, la musicòloga Alexandra Wilson assenyala com en el seu temps l’autor de La bohème va ser titllat d’"efeminat" per un sector molt dur de la crítica del moment. Vist en perspectiva, i sempre segons Wilson, Puccini va ser un autor que va saber parlar amb música sobre les dones, amb un llenguatge sensible i empàtic amb el sofriment dels seus personatges femenins.

Perspectives i cancel·lacions

Majoritàriament, les òperes han estat escrites per homes que aboquen la seva mirada i el seu punt de vista, òbviament masculins. Polo apunta que cal reflexionar sobre la condició de les dones abans de veure Madama Butterfly. Potser la clau és programar aquestes òperes amb profundes revisions i amb perspectiva feminista. L’article de Polo deixa clar que no s’ha d’aplicar la “política de la cancel·lació”, però la pregunta formulada en el títol és tendenciosa i la conclusió (“ja no es pot permetre mai més aquesta visió de la dona”) també: la cancel·lació no ha de ser ni tan sols una hipòtesi.

La revisió, en canvi, hauria de ser el punt de partença. Fa un mes, per exemple, Katie Mitchell presentava al Teatro Real de Madrid la seva escenificació de l’oratori dramàtic Theodora, de Händel: la lectura feminista de la dramaturga britànica incidia precisament en la representació d’una dona empoderada, enfrontada al mascle i que subverteix les convencions de la màrtir original. I és precisament d’això que cal parlar avui dia des dels escenaris: a través de noves propostes dramatúrgiques, Carmen i Desdemona han de morir assassinades a mans dels homes que les menyspreen, sense cap mena d’empatia. I el final d’un muntatge de L’holandès errant wagnerià ha de mostrar que el sacrifici de Senta és absurd i del tot innecessari, i convertir el personatge del mariner fantasma en un malparit oportunista. Només així es podrà reflectir des de les interpretacions artístiques (i una escenificació sempre és una interpretació) una xacra que avui dia no permet sublimacions, per molt que la música que l’acompanya estigui fora de dubte, qualitativament parlant.

Deixem les partitures en pau i acollim amb interès i ganes d’aprofundir en el nostre bagatge cultural òperes que, amb noves propostes dramatúrgiques, poden seguir tenint la mateixa validesa de sempre, per bé que amb codis nous i amb mirades que permetin una interpretació pròpia dels signes dels temps. Només així podrem ser crítics i autocrítics amb els vells codis, però deixant l’obra d’art neta d’una culpa que no té. Certament, i com apuntaven teòrics com Raymond Williams o Stuart Hall, la cultura ha tingut lligams amb el poder. Però aquesta mateixa cultura també té el poder de transformar la nostra mirada.

Jaume Radigales és professor universitari i crític musical