Andreu Buenafuente: "Sento coses que feia molt de temps que no sentia, i totes bones, eh?"

BarcelonaAndreu Buenafuente (Reus, 1965) torna al teatre i ho fa reprenent l'antiga tradició d'interpretar Don Juan Tenorio per Tots Sants. Ara bé, inspirant-se en el Don Juan de la mítica parella que formaven Joan Capri i Mary Santpere, ho farà a la seva manera. Al costat de Sílvia Abril protagonitzen una versió actualitzada i satírica del clàssic de José Zorrilla, El Tenoriu, dirigida per Carles Sans d'El Tricicle. La versió d'Israel Solà juga amb el clàssic i el present, amb la ficció i la realitat, i dona la volta als tòpics romàntics més antiquats. "El Don Joan és un mite que trontolla, però la grandesa de la comèdia és que t'hi pots acostar des de l'humor per desmuntar-lo i actualitzar-lo", diu Buenafuente. L'espectacle estarà en cartell al Teatre Poliorama del 4 al 24 de novembre i, tot i que ha exhaurit les entrades, ja preveuen una reposició més endavant.

Després de tants anys sense fer teatre, podem considerar que ets verge com Doña Inés i t’estrenes?

— Doncs mira, sí, és una mena de rebateig, no? Perquè per la meva feina era molt difícil trobar forats per fer teatre. Estic sentint coses que feia molt de temps que no sentia, i totes bones, eh? Sentir-te sota la disciplina d'una companyia, d’un director que et digui el que has de fer, no et pots imaginar com és de relaxant. D'alguna manera és com reconnectar amb un passat una mica llunyà, sí.

Quan ets davant d’una càmera o d’un gran auditori fent monòlegs, encara que siguis l’Andreu, també ets dins un personatge?

— Sí, sempre dic que faig una mica el Buenafuente, l'Andreu que explica costumisme, actualitat i tal, que no s’assembla tant a l'Andreu que vol passar desapercebut per la vida.

A l’obra qui ets?

— És una línia curiosa perquè soc l'Andreu fent un Tenorio –de fet, hi surto amb ulleres, una decisió que no ens va costar gens de prendre–, però al mateix temps el director ens diu que s'ha de fer el vers ben fet. I també sabem que la gent ve perquè vol que fem el tonto, no? Ens movem en aquest territori mai ben definit, però molt interessant: som nosaltres fent un text, hem de fer les dues coses.

Purament d'intèrpret tampoc ho has fet tant. Recentment t’hem vist a la sèrie El otro lado, de Berto Romero, fent un personatge molt divertit... i també una mica Capri?

— No tant, no tant. Ara ens pot passar que veiem Capri a tot arreu. De fet, l'altre dia, en un monòleg a Girona, com que estic tan ficat en el món Capri documentant-me i preparant un possible biopic, des de fa potser vint anys, sense exagerar, vaig fer un parell de coses que jo mateix vaig dir: "Això és Capri". I està bé perquè vol dir que aquests referents tan potents, els observes i els estudies, s'acaben filtrant en tu. Però el de la sèrie no, era d'un tio molt incorrecte, molt seriós, molt eixut, un home dels vuitanta. El Capri, tot i ser també un punt emprenyat, no tenia aquella cosa tan crua.

Quin humor t'agrada?

— A mi m'agrada l'humor bo [somriu], però això sembla molt pretensiós. M'agraden coses de molts còmics diferents. Recordo moments brillants del Pepe Rubianes, m'ha marcat molt Tricicle, hi ha el Capri, que és una manera de fer humor en català descregut i una mica emprenyat, que alguna cosa em queda, i soc molt fan de Buster Keaton. Ets fruit de molts fragments de referents que et van quedant. I després l’humor internacional, que és infinit. Tu com a comediant el que has de fer és mirar coses bones, i totes van formant una espècie de patchwork que es barreja amb el teu caràcter i donen una interpretació.

Per què voleu fer una versió de Don Juan Tenorio, una obra del segle XIX, en vers?

— Sobretot és un homenatge a una manera de fer teatre de comèdia que es feia als 70-80. Aquí hi ha hagut sempre la tradició de fer un Tenorio foteta, fins i tot hi ha textos firmats per pseudònims, que feien que les associacions de teatre despleguessin tota la seva comicitat. Jo he arribat a la conclusió que era una manera, també, de contestar a un cert supremacisme del teatre espanyol clàssic. Capri i Mary Sampere ho van fer perquè el seu pare, Josep Santpere, anomenat Rei del Paral·lel, ja ho feia a la postguerra. Imagina't! Per a mi és una manera de dir: escolteu, nosaltres som aquí perquè uns altres ho han fet abans.

Amb la Sílvia Abril ja heu demostrat en platós i gales que la complicitat conjugal es pot traslladar a l’àrea professional, però a quin preu, a banda del preu de la cangur?

— Hem coincidit menys del que sembla, en coses puntuals. Però això que fem ara d'anar cada dia a assajar amb el mateix cotxe, i ens disfressem i actuem, és una sensació molt nova. El tema cangur és més delicat, i a la funció també s'esmenta. El tòpic que diu que el millor és que la teva parella també sigui del gremi, si et dediques a una feina estranya i caòtica com aquesta, i té bona part de raó. Ara mateix ella és a València fent una setmana de teatre. Això sempre és una sacsejada per a una família, però ho portem molt bé. També estem reflexionant, perquè ens fem grans i volem viure altres coses, i en canvi estem en una època de moltíssima feina. L'altre dia li deia que sembla que tinguem 30 anys. Què ens ha passat? Doncs que ens encanta el que fem, enganxem projectes, s’encavalquen, i som aquí. No m'imagino això amb algú que no estigués alineat, seria terrible.

He vist que al gener en faràs 60. Com ho portes?

— Mira, a mi, personalment, no m'agrada. Vivim en una societat que intenta primer lluitar contra les edats, i després apaivagar tots el sotracs vitals, als 40, 50, 60... Però per dir-ho ras i curt, saps que això s'acabarà més aviat que quan en tenies 40. Per tant, a mi que m'agrada tant el que foto i la vida, sense voler semblar naïf, dius "hosti, ens fem grans". Però, per altra banda, jo em sento un afortunat, i això també ho dic molt i ara ja ho diré sempre. Em sento afortunat de poder fer el que m'agrada, sentir-me molt estimat. O sigui, és un escenari positiu, per tant, pren-t'ho bé. Ara veig actors de 84 anys, com Al Pacino, i no hi ha límit; el límit és la teva salut, la teva il·lusió, la teva energia, i anem fent.

Et treia l’edat perquè Clara Segura, que n’ha fet 50, em deia que ja has de triar bé què vols fer, però tu tinc la sensació que tens ganes de fer de tot: una sèrie de ficció, un programa setmanal a la televisió, la gira del monòleg, ara teatre...

— No és habitual, això; ara s’han solapat, però tens raó que s'ha d'escollir bé. També tenim la sort que arribem amb molta experiència, ja has passat etapes, com ara escollir malament. Companys estranys de viatge? Ja no en vull cap. Vull estar amb gent divertida, si pot ser jove, meravellós, amb bona energia i bons projectes. Això és veritat, has d'escollir perquè no saps on és el final, però sobretot saps que hi estàs més a prop.

Has tornat a TV3 amb Vosaltres mateixos fent bona audiència, aquesta setmana per davant de La Revuelta de David Broncano, a qui li va bé a nivell estatal. I és algú que també surt d’El Terrat. Com vius aquest relleu de lideratge al late show?

— La competició és un vici que a la gent li encanta i els mitjans potencien, però no m'agrada gens. Nosaltres fem un programa per a la gent de casa, la competició són els altres. Jo mai a la vida he fet servir una dada d'audiència, ni quan ens anava molt bé, ni quan ens anava normal. És una mania meva, he sigut fonamentalista en això. Sí que visc una sensació molt bonica amb un ecosistema, el català, que és on vaig començar, on vaig créixer televisivament, al qual he volgut voluntàriament tornar. I que la gent t'acompanyi una altra vegada ho valoro cada setmana. Sobre el Broncano, jo soc molt defensor de la pública: em vaig criar a la televisió pública catalana i quan en vaig marxar sempre la vaig trobar a faltar una mica. No només l'idioma, també el tarannà. Més enllà de celebrar que a Broncano li va molt bé, per què no ens fixem també en el fet que apostar per coses diferents, per autoria, per indústria ben tractada, és millor que replicar formats internacionals? Jo soc un romàntic d'això, i penso que la pública hauria de treure pit. A mi TV3 em va dir "fes el que vulguis", i això és d'una llibertat i d'una responsabilitat brutals.

A què ho atribueixes, que la gent a Catalunya t'ho compri tot, a la tele i al teatre? És el teu humor, el teu tarannà, que captura una mica la idiosincràsia catalana?

— Mira, no ho sé, és també part del misteri i de l'encant que té tot plegat. Jo quan vaig començar a la televisió pensava que aniria normal, però cada vegada va anar millor i es va consolidar. I quan vaig marxar a fer-ho en espanyol, mantenia bones audiències aquí. I torno, i torna a anar bé: és una cosa que només puc celebrar. I sobretot respectar i cuidar, perquè el que vull fer sempre són projectes que estiguin treballats, no tirar de la complicitat per fer qualsevol cosa. És molt bonic, no té explicació, i l'únic que pots fer és posar-te còmode i celebrar-ho.

La televisió ha canviat molt i cada cop s’acosta més als formats de les xarxes. ¿Acostumes a estar pendent del contingut audiovisual que s’hi fa?

M'atabala una mica aquesta mena de precipitació o allau de continguts: els TikToks, fes-me alguna cosa divertida, molt curtet, perquè tal... Jo soc més clàssic, ja era clàssic quan vaig començar i penso que el programa s'explica durant un programa. A mi m'agrada fer programes, no m'agrada fer TikToks. Hem caigut tots plegats en una certa autoparòdia de la pesca immediata, de l’scroll infinit i ansiós. Crec que d'aquí uns anys ho veurem com una certa anomalia.

El problema és que els productors, els periodistes, els creadors de continguts són alhora víctimes i botxins d’aquesta voràgine.

— Fixa't que fins i tot l'èxit ja no dura. Abans els èxits semblava que es quedaven una mica sostinguts en el temps, si havies fet una bona pel·li o una bona sèrie, tot i que és veritat que la indústria era menor. Però ara, si una pel·li funciona molt bé, al cap de tres setmanes ja n’està entrant una altra. Si la teva plataforma d’estríming no et posa a la portada et perds en un oceà de continguts. És una mica boig. No oblidem que els continguts televisius, de sèries i ficcions, porten 4, 5, 6 anys de feina. Potser una crida a la calma i a disfrutar i aprofundir una miqueta estaria prou bé.

Tu ets addicte a les xarxes i al consum informatiu?

— He aconseguit trobar un puntet més tranquil. Evidentment, estàs al món. Soc molt usuari de ràdio. I després, si tinc una estona, miro una mica Instagram. Però les xarxes han posat en relleu el pitjor de la condició humana: l'addicció, persones sense criteri ni escrúpols parlant del món... Tot això de vegades et contamina una mica. Jo ara estic trobant que un dels millors moments del dia és quan no tinc el telèfon a prop. I puc llegir, puc parlar amb la meva filla o senzillament surto al balcó.

Per acabar, et volia demanar si vas llegir una entrevista a Toni Clapés a l'ARA. Parlava de la vostra relació i venia a dir que teníeu un cafè pendent.

— Sí, segurament, mai l'hem fet. Ell va marxar fa molts anys... Però jo, de veritat, estic bastant en pau amb el passat. Estic bastant en pau. Cadascú ha seguit camins diferents. Mira, calculem que hem treballat amb prop de 400 o 500 comediants, per tant, hem tingut encontres, desavinences, trobades, retrobades... Hem tingut de tot. Les nostres vides es van separar, i quan ell va estar fotut li vaig dir «Hòstia, com estàs?», però ha anat com ha anat. Ell ha fet ràdio diària, que és una cosa absorbent, i jo he fet tele diària, imagina't. Si cal fer un cafè, es fa. Un cafè no es nega mai.