Quan un estríming era un esdeveniment periodístic i polític de primer ordre

El fantasma del timing comprometedor sobrevola l’estrena de Septiembre 5. Una pel·lícula sobre l’atemptat dels Jocs Olímpics de Múnic del 1972 en què van morir 11 atletes israelians ara? Tenint en compte el context actual del conflicte de Gaza, és fàcil que aquesta recreació històrica pugui tocar el voraviu a més d’un espectador. Hi ha en aquest film un subtext propagandístic sionista? Hi ha biaix? Si a Múnic de Steven Spielberg –sobre els mateixos fets– ja n’hi havia, és impossible que a principis del 2025 no apareguin grups de pressió que demanin la cancel·lació de la pel·lícula, per molt que en una de les seqüències es debati com s’ha d’anomenar, per ser rigorosos, els autors de les operacions Ikrit i Biraam: àrabs, palestins o terroristes.

Mala peça al teler, en tot cas, per a una pel·lícula que té un discurs principal que apunta cap a una altra banda. Septiembre 5 és, bàsicament, un elogi força nostàlgic de l’ofici de periodista. Una lloança a l’ètica i destresa improvisada d’un altre temps en què els especialistes d'esports de la cadena nord-americana ABC van retransmetre els fets en directe per a tot el món perquè eren els que estaven al rovell de la notícia, sí, però també per imperatiu categòric. Professionals fent bé la seva feina, un argument i una moral molt Howard Hawks. Per això, el punt de vista de la pel·lícula és en un 95% des de la sala de control de realització d’una televisió. I, també per aquesta autolimitació de perspectiva, hi ha un bàndol (el palestí, principalment) que té una representació molt minsa i concreta.