Serena Sáenz, la jove soprano del moment, debuta a 'Don Pasquale'

BarcelonaPoques sopranos joves han rebut elogis tan unànimes en l'últim any i mig com Serena Sáenz (Barcelona, 1994), sobretot després de triomfar al Liceu. Aquest dimecres debuta en el paper de Norina, de l'òpera Don Pasquale de Donizetti, en una producció de la Fundació Òpera a Catalunya al Teatre La Faràndula de Sabadell. "És supernecessària i admirable la feina que està fent la fundació. Donen suport a molts cantants locals perquè facin rols principals; no tindries l’oportunitat de cantar al Liceu si no fos per ells. A més, porten l'òpera a tots els racons de Catalunya", explica Sáenz. Per exemple, d'aquesta producció de Don Pasquale, ambientada als anys 20 del segle XX amb direcció escènica de Carles Ortiz i musical de Xavier Puig, se'n faran nou funcions, sis de les quals són fora de Sabadell: a Sant Cugat del Vallès, Manresa, Tarragona, Granollers, Reus i Lleida.

"Jo canto les tres de Sabadell i la de Sant Cugat", precisa Sáenz, contenta de poder estrenar-se com a Norina. "En tenia moltes ganes perquè li va molt bé a la meva veu. No podem dir que sigui fàcil perquè el bel canto mai és fàcil, però sí que noto que és un paper molt ben escrit que s’adapta molt i molt bé a la meva veu. I, des del punt de vista interpretatiu, és molt divertit i dona molt de joc", explica la soprano barcelonina, que té com a referents Mariella Devia, una cantant amb "una tècnica depuradíssima i perfecta, sobretot en el bel canto italià", i Montserrat Caballé per "com feia els pianíssims i pel control de l’aire que tenia". "O controles l’aire o no pots dedicar-te al bel canto", diu.

Serena Sáenz, formada als cors de l'Orfeó Català, al Conservatori del Liceu i a l'Operastudio de la Staatsoper de Berlín, viu entre la capital alemanya i Barcelona. Va meravellar l'estiu del 2020 en el seu primer recital com a solista al Palau de la Música, i el 2021 va arribar el gran triomf al Liceu amb l'òpera Lucia di Lammermoor. Havia de fer el paper protagonista en la funció dedicada als cantants joves, però una indisposició de la diva nord-americana Nadine Sierra la va convertir en estrella d'una de les funcions principals, al costat del tenor Javier Camarena. "Va ser un debut inesperat com a Lucia. Podia haver anat molt malament, però va anar molt bé", recorda Saénz.

No era la primera vegada que havia de fer una substitució d'última hora. El febrer del 2019, a Berlín, havia de ser Papagena a La flauta màgica de Mozart, i el dia de l’assaig general li van demanar cantar la Pamina. "Aquest va ser el primer salt inesperat, i també va anar bé. Després em van donar moltes funcions com a Pamina", explica. Curiosament, al juny tornarà al Liceu amb La flauta màgica fent de... Papagena. "De La flauta màgica només em queda per fer un rol de soprano, perquè la resta els hauré cantat tots; aquest any he fet també la Reina de la Nit a Oviedo. Me la faig tota jo aquesta òpera", diu rient una cantant que entoma amb bon ànim "el sacrifici sobretot social" que comporta dedicar-se a l'òpera. "La nostra vida és una mica de clausura, però em compensa moltíssim. El moment d’estar a l’escenari, poder donar-ho tot i veure el públic eufòric, això ho val tot. Tant me fa quedar-me a casa la majoria de dies fent repòs i callant si després puc fer feliç la gent quan pujo a l’escenari", assegura.