Serge Attukwei Clottey: "No m'interessa el preu de les obres, sinó el que comuniquen"

BarcelonaUna pell feta amb milers de plàstics grocs canvia radicalment la imatge de la seu de la Fundació Antoni Tàpies, un edifici icònic de Lluís Domènech i Montaner. Es tracta de la instal·lació de l'artista ghanès Serge Attukwei Clottey (Accra, 1985) Viatge al més enllà, amb la qual denuncia els estralls del colonialisme a partir d'un objecte corrent: un bidó de plàstic. Aquests bidons arriben a Ghana des d'Occident, es converteixen en deixalles i l'artista els retorna a Europa i als Estats Units convertits en obres d'art. Coincidint amb la presentació de la instal·lació, la directora de la institució, Imma Prieto, i el president, Ferran Rodés, han anunciat el canvi de nom de la Fundació Antoni Tàpies per Museu Tàpies. "La paraula museu comunica molt directament el que som –diu Prieto–. Som el Museu Tàpies, treballem no només a partir de la seva col·lecció sinó també dels seus principis".

Per què ha titulat la instal·lació de la façana del Museu Tàpies Viatge al més enllà, dins del projecte Més enllà de la pell?

— La instal·lació està feta amb els mateixos plàstics que una obra anterior que es va poder veure a la Biennal d'Arquitectura de Venècia del 2023. Algunes peces es van trencar i es van perdre, així que portar aquesta obra a Barcelona per reconfigurar-la és com ressuscitar-la. Amb el seu rerefons sobre la migració, l'obra parla de com canvia el valor d'una persona, perquè quan ets un migrant saps que t'has d'adaptar a la cultura del lloc. L'obra ha canviat de Venècia a Barcelona i ha adquirit una forma diferent. M'interessa el moviment dels objectes per diferents parts del món i les migracions, per això he titulat així la instal·lació.

Pintor, escultor, fotògraf, performer… Com dialoguen els diferents vessants de la seva feina?

— Vinc de la tradició pictòrica. La meva formació va ser com a pintor, però després la meva obra va evolucionar en la mesura que em vaig interessar per altres temes com les migracions i les qüestions ambientals i de gènere. Visc en una comunitat on vaig haver de fer servir el meu art com una eina per enfrontar-me a problemes del país i als globals. També m'interessen els materials que faig servir perquè el procés d'aconseguir-los es converteix en una performance: quan anem a recollir-los a diferents llocs ens vestim de dona per obrir una conversa més àmplia sobre el gènere, perquè les dones són qui fan servir més aquests plàstics. Fem servir el plàstic com una pell, i per això he titulat aquest projecte Més enllà de la pell, perquè és una metàfora que permet que s'hi inscrigui gent de diferents parts del món.

La comunitat es beneficia de la seva feina perquè els compra els bidons. ¿Ha creat una xarxa de treball?

— El treball amb la comunitat és una part central de la meva feina. Tinc uns vint assistents que treballen localment amb la comunitat. No són artistes, però els he contractat com a part del projecte durant més de deu anys. Tinc gent al voltant que em procura els objectes, alguns els compro i uns altres me'ls donen perquè han vist que la meva obra ha creat una cadena de valor, perquè la gent guanya diners recollint els bidons; i també en compro uns altres que fa molts anys que es fan servir, perquè m'interessa la textura, i com ha viscut aquest objecte durant força temps, perquè cada bidó té una experiència diferent. La gent encara els fa servir per sobreviure a l'escassetat d'aigua, així que es tracta de com puc fer-ho millor, més funcional per a la comunitat. Per això ens plantegem fer cases mòbils; fer sevir els bidons com a material de construcció és la millor manera d'explorar les possibilitats d'aquest objecte, perquè beneficiarà tant la comunitat com el país.

Té un conjunt de retrats d'homes i dones negres titulat Retrats de cinta americana. Per què els va posar aquest títol?

— Són uns retrats inspirats en la fotografia africana de mitjans del segle passat. M'interessa el tema de les migracions, i la cinta americana es fa servir per embolicar paquets i capses que viatgen arreu del món. D'altra banda, quan estava fent una residència a Viena fa uns anys, va haver-hi una manifestació contra la deportació de migrants africans a Nigèria i aleshores vaig entendre que la cinta americana també és un símbol de violència, perquè a un d'ells li van lligar les mans i el van emmordassar amb cinta americana i va morir dins l'avió. Així que em vaig plantejar com el podia convertir en un símbol de fortalesa fent-la servir per pintar els vestits dels personatges.

El seu rècord a les subhastes és el retrat doble Icones de la moda, venut per uns 400.000 euros a la casa Philips fa tres anys. Com el fa sentir aquest resultat?

— No m'interessa el preu, sinó el que comunica l'obra, perquè són figures negres i també perquè representa subjectes negres vestits amb moda africana. Els pinto perquè fan una gran contribució a la indústria de la moda, però no sento que ni se'ls hi reconegui prou ni que siguin prou apreciats. A través d'aquests retrats als subjectes negres se'ls identifica com a poderosos i innovadors i es reconeix l'aportació que fan en la moda occidental.

¿Ha tingut l'escultor ghanès El Anatsui com a referent en algun moment?

— Tot i que som del mateix país, no coneixia la seva obra i no m'hi vaig familiaritzar fins que vaig publicar una part important del meu treball cap al 2010 i els comissaris de Ghana i de tot arreu em van dir que el que feia era com la seva obra. Sí que em va inspirar en la qüestió de l'escala, perquè la idea que tenia quan vaig començar a treballar amb el plàstic era pintar amb els materials que tenia a l'abast. Així que El Anatsui em va influir en la meva habilitat per treballar amb la comunitat. Vaig començar a explorar per què la comunitat consumia aquest objecte, perquè està causant molts problemes de salut, i vaig poder fer-los-ho veure. Aleshores em vaig plantejar com podem unir-nos per aprofundir en la idea d'eliminar-los del sistema tallant-los. Perquè una vegada els talles ja no serveixen per emmagatzemar res, així que en canvio la forma i el valor.