Sergei Dogadin i Alban Berg, l’adeu a Manon.

PalmaComençar la temporada a l’Auditorium del passeig Marítim amb Alban Berg no era el més comercial que es pugui triar, però el que és cert i segur és que deixa clar quin és el tarannà i on té el llistó l’Orquestra Simfònica Illes Balears. Un fet de confiança absoluta amb el seu públic i al mateix temps una declaració de principis. Potser programar aquest Concert per a violí. A la memòria d’un Àngel, d’Alban Berg tenia el seu risc, però, quedi clar, que hi havia xarxa sota aquest trapezi. Es diu Sergei Dogadin i fou l’acròbata que situà l’altura del concert a l’estratosfera. A manera de presentació: si haguéssim de transcriure la llista de premis del protagonista, el Txaikovski i el Joseph Joachim, entre d’altres i quasi res, segurament no hi cabrien, però serviria també fer saber que ha pogut tocar amb dos violins històrics, els que varen pertànyer a un tal Niccolò Paganini i a Johann Strauss. A partir d’aquí, queda prou clar que el risc era mínim i la possibilitat de no deixar bocabadat el públic, inexistent.

Sempre dic que el temps ho col·loca tot al seu lloc, a les escombraries o a una peanya de l’Olimp. El concert d’Alban Berg, convertit en un clàssic modern, un atribut que segurament crearia a l’autor la sensació d’un fracàs absolut, és clar on és. A on li agradaria que fos a Berg també és evident. La prova la tenim en el fet que quan el desembre de 1925 l’estrena de Wozzezk a Berlín fou un èxit absolut, Berg va sortir a passejar capcot i abatut amb Theodor Adorno, a qui li va confessar plorinyós: “Si a la gent li ha agradat, alguna cosa deu estar malament”. Sap greu, o no, però aquest Concert per a violí, no tan sols va agradar, tan expressiva composició va entusiasmar el respectable, amb tot un seguit d’alambinats trets geomètrics que Dogadin dibuixava amb el seu arc i la precisió d’un artista senza errore, reflectint tota la tristesa que li havia provocat al compositor la mort de Manon, l’àngel del títol, la filla de Walter Gropius i Alma Mahler, a qui tant estimava el matrimoni Berg. Una peça d’una tristesa infinita, tan dodecafònica com imbricada amb el més pur classicisme. Tant és així que el segon moviment obri amb les poderoses dissonàncies del violí fins a arribar als compassos de l’arxifamós i 'bachià' Es ist genug. Torna la sèrie dodecafònica amb la qual el solista havia iniciat la peça, fins a arribar a un infinit acord, dolç i trist. És l’adeu a Manon.

Rere els aplaudiments hi havia d’haver propina. De la bona. Desconeguda fins aleshores. Flamenco Fansasie, d’Alekséi Igudesman, especialment composta per a Sergei Dogadin. Un assortiment d’habilitats, com un decàleg de tot el que pot sorgir d’un violí, taconeig inclòs. 

A la segona part i després d’una hora intensa, que no donava opció a relaxar-se, arribà Schubert, de qui podríem trobar alguna semblança en el Wozzeck de Berg, però les semblances en el cas de 'La Gran', la partitura que va trobar Schumann a casa de Schubert, quan aquest ja havia finat feia deu anys, la va passar a Mendelssohn i aquest la va estrenar a la Gewandhaus, eren unes altres. “D’una longitud celestial, com una novel·la de quatre toms”. Així la va definir Schumann. No va ser un contrapès a la primera part del programa. La novena de Schubert, aquest 'roman' de quatre toms, que va donar nom al romanticisme com a moviment, és densa, complicada. Al segon moviment la seva estructura és complexa i heterogènia. El quart moviment l'Allegro vivace tan sols es pot qualificar d’immens, com la radiant coda final. Radiant també la Simfònica dirigida per un intens Pablo Mielgo. O sigui, un primer concert que marca amb mà ferma la temporada que ens espera.