Sergi Belbel, de la mà d’Enric Cambray, dissecciona el clàssic

Qui no coneix Hamlet? És una pregunta fàcil de contestar. Segurament tots i cadascun dels espectadors que omplírem la sala petita del teatre Principal de Ciutat l’hauríem contestada afirmativament. Després de veure les dues hores que dura la funció en la qual Sergi Belbel desgrana tan sols el primer acte de l’obra, queda clar que per ventura no tant. En qualsevol cas, Hamlet.01 no és una lliçó, ni una conferència, ni un assaig sobre el dubitatiu personatge, protagonista principal d’una de les tragèdies per excel·lència, com també un dels personatges més alambinats del bard de Stratford-upon-Avon, i això que Shakespeare no en va escriure cap que es pugui qualificar de senzill. Aleshores, de quina manera es podria etiquetar aquesta peça en la qual Enric Cambray, interpretant el príncep de Dinamarca, escorxa l’obra? Difícil de cercar i impossible de trobar la resposta correcta, la que d’alguna manera desxifri aquest brainstorming que proposa Belbel.

Per començar, Enric Cambray no interpreta tan sols Hamlet. Ell també ens fa comparèixer el rei Hamlet, Poloni, Laertes, Ofèlia, Claudi, Gertrudis i Horaci, per poder compartimentar, fragmentar, disseccionar o el que sigui, amb tanta cura i gràcia la història que tothom es pensava que coneixia i que tan sols en tenia una idea aproximada. Belbel no fa un exercici d’erudició, ni prop fer-hi, però també. L’autor de la desconstrucció el que ha aconseguit és una peça metateatral on podem trobar de tot i molt, fins i tot una comparativa amb Els ocells, la coneguda i reconeguda pel·lícula d’Alfred Hitchcock. Contat així podria semblar un embolic difícil de pair, fins i tot una mica pretensiós, però no. Hamlet.01 és una comèdia il·lustrativa, en la qual preval amb diferència la dosi d’humor que de principi a fi presideix la funció. Molt ocurrent per moltes raons, com per exemple quan especifica i matisa les frases més importants de l’original i la importància de veure-la o llegir-la tal com la va escriure William Shakespeare, de qui també explica que tan sols es conserva la firma i poca cosa més, cap original. No menys còmiques, però encertades, són les comparacions de les primeres intervencions de Vània, de Godot, magistral, del Segismundo de La vida es sueño o el Willy Loman de La mort d’un viatjant… O també la crítica que fa a alguns muntatges, sobretot la de Patricia Chereau i el cavall negre amb el qual feia “aparèixer” el pare Hamlet, a qui no cita expressament, però ho deixa prou clar.

Fins aquí alguns dels mèrits de l’autor i director de la peça, un Sergi Belbel brillant, també savi i, per descomptat, perspicaç. Però sense la feina d’Enric Cambray, segur que el resultat no seria el mateix. Cada gest, cada moment, cada silenci, cada inflexió de la veu aporten tones de valor a tot plegat, amb una interpretació que requereix molt múscul i una catralada de registres encisadors, simpàtics i captivadors. Una meravella, molt alliçonadora i més divertida.

PS- També vaig veure La Isla del aire, d’Alejandro Palomas, dirigida per Mario Gas i interpretada per Núria Espert, Vicky Peña, Teresa Vallicrosa, Miranda Gas i Candela Serrat. Per oblidar, tant el text com les interpretacions, el decorat… Si no fos perquè serà amb aquesta obra que Núria Espert s’acomiadi dels escenaris, a vuitanta-set anys, no hi hauria res a destacar, ni tampoc hauria trobat eufemismes per no ser groller, molt groller.