Guillem Solé: "Seria molt bo per tots que els músics de les Balears vinguessin més a Catalunya"

PalmaGuillem Solé (veu i lletres), Jaume Nin (guitarra), Joan Blázquez (bateria), Pep Vila-Abadal (teclat i cors), Josep Contreras (saxo), Klaus Stroink (trompeta) i Rai Benet (baix) són Buhos, banda de rock festiu del Baix Penedès que fan concerts des de l'any 2005. Fins avui la banda ha canviat, també el públic que els va a veure (que cada vegada incrementa). El que es manté és l'essència de les cançons: animades, optimistes, plenes d'energia. Buhos ha anat conquerint l'escena musical en català fent feina dia a dia fidelitzant els seus seguidors. El passat mes de novembre van treure El dia de la victòria, un disc enllestit durant el confinament. Aquest dissabte, 8 de maig, arriben a Mallorca, a l'Auditori de Manacor, per presentar el seu espectacle Teràpia col·lectiva, que ha dirigit Albert Pla; una hora i mitja plena de grans èxits pensada per donar-ho tot, encara que sigui des d'una butaca. L'ARA Balears ha parlat amb el cantant i lletrista del grup, Guillem Solé.

Vau treure el disc El dia de la victòria el novembre. Com han estat aquests primers mesos de concerts?

— Som uns afortunats, no podem dir altra cosa. Hem exhaurit entrades per més de 20 concerts, hem rebut premis... Està claríssim que el context és una merda, però no ens podem queixar.

Com és el contacte amb la gent? L'any 2020 no vau fer cap concert, així que el primer amb la pandèmia degué ser estrany.

— El que trobo més a faltar és veure el somriure de la gent. M'he acostumat que no ballin, perquè canten i aplaudeixen, i veus que es mouen. Però és cert que abans, quan pujava als escenaris, veia totes les cares de la gent, contentes, les boques obertes, somrient. Ara només veig la mascareta, i trobo a faltar veure les cares de complicitat o com reaccionen quan comença a sonar una cançó que els agrada.

El nom de la gira és Teràpia col·lectiva. Això és el que és per vosaltres pujar als escenaris?

— Totalment. És una teràpia que fem conjuntament, el públic i els músics. Després de no fer ni un concert l'any 2020, ho necessitàvem. La gent ens escriu després dels concerts i ens diu que sí, que és com una teràpia, que l'espectacle és curatiu i que ajuda a desconnectar. Ens han dit moltes vegades que els ha ajudat a oblidar, durant una hora i mitja, que viuen en una pandèmia.

En aquest darrer disc heu comptat amb les col·laboracions de Lildami, Suu i Miki Núñez. Quan fareu una col·laboració amb un grup de les Illes?

— Crec que és una qüestió de trobar-se sovint o no trobar-se. Al final, això sorgeix perquè toquem moltes vegades els mateixos dies als festivals, i parlant, parlant... sorgeix. El problema és que ni és fàcil que vinguem nosaltres a les Illes ni ells vinguin a la Península. Però estic segur que si ens veiéssim més tot fluiria. El tros d'aigua que ens separa ens allunya molt més que no els kilòmetres que hi ha entre Mallorca i Barcelona, per exemple. Això fa que hi hagi certa desconnexió entre tots. Però ens agrada molt Xanguito, i sabem segur que si vingués més per Catalunya faríem coses junts. També amb Pèl de Gall o OR. El problema és no tenir espais en comú. Hi hauria d'haver més ponts entre els dos territoris, ens ho hauríem de fer mirar tots. Seria molt bo per tots que els músics de les Balears vinguessin més a Catalunya, i que nosaltres també vinguéssim més per aquí.

La trajectòria de Buhos és llarga, i l'èxit ha arribat a poc a poc, després d'anys de feina. Què penseu quan mireu enrere?

— Penso que he sigut un afortunat perquè duc tota la vida fent el que m'agrada, i això sempre és un regal. Que l'èxit hagi arribat a poc a poc i no haver estat d'un cop també ens ha permès valorar-lo i gaudir-lo encara més. Veure que estàs fent les coses bé cada cert temps ens permetia anar més enllà. Cada vegada teníem més públic, rebíem més premis, teníem més reconeixement... El camí ha estat llarg, però per mi és la millor manera d'haver-ho aconseguit. Em sento privilegiat.

En quin moment us adonau que això és seriós?

— L'any que vam fer la cançó de Barcelona s'il·lumina, anéssim on anéssim, tothom cantava aquesta cançó de dalt a baix. Ens en vam adonar que no només la cantaven els nostres fans més fidels, sinó que aquella cançó ja havia traspassat certes fronteres i que tothom se la feia molt seva. A més, era la darrera cançó del concert, i baixàvem de l'escenari amb la pell de gallina. Aquell moment va ser revelador.

El rock festiu i les cançons mogudes per passar-ho bé són marca de la casa. En algun moment heu tingut ganes de fer una altra cosa?

— No. Cadascú fa les cançons que vol amb els seus projectes personals, però quan ens ajuntem els Buhos fem aquestes cançons més festives. Si no és festiu, no som nosaltres. És la nostra naturalesa. Quan fem reunions sempre acabem fent algunes birres i ballant. Que fem rock festiu no és una casualitat, és gairebé un estil de vida. El Jaume Nin (guitarra), el Joan Blázquez (bateria) i jo anàvem junts a l'escola, i sempre hem fet aquestes cançons. Encara que estigui tot fet una merda, nosaltres som els optimistes de la colla.