El Serrat de la Mercè

BarcelonaPer a mi Serrat és la meva germana Mercè mirant la portada d’un disc, potser Mediterráneo o Per al meu amic. Aquest és el record primer i recurrent. El paio de la piga a la cara que tant li agradava. Serrat era d’ella, que té onze anys més que jo. Tot un món quan ets un crio, fins i tot al pis del Turó de la Peira on vivíem amuntegats sis germans i els pares, davant d’on hi havia hagut la plaça de les rates. En aquells anys a Nou Barris no existien les metàfores. Amb els quatre discos de Serrat, Raimon i Maria del Mar Bonet que corrien per casa, jo mirava de llegir els títols de les cançons que estaven escrits en una llengua que no era la que ensenyaven a l’escola. La sensació de vergonya i ràbia és prou intensa quan descobreixes que ets analfabet en la llengua que parles amb els pares i els germans.

Serrat era d’ella, explicava. El meu cunyat a vegades se n’enfotia, del seu vibrato: "Ha après a cantar a l’autobús!" A mi m’arribava com a música de fons, fins que un dia t’adones que la portes prou endins perquè ets capaç de taral·lejar-ne les cançons quan sonen a la ràdio o quan algú posa un disc. Les primeres que em van agradar eren La cançó del lladre i La saeta, segurament pel component tràgic, però ves a saber. També em cridaven l’atenció les cançons amb nom de dona, segurament per allò de la pubertat. Tanmateix, Serrat no era la meva música. La seva nostàlgia no em deia res. Temps era temps, sí, però d’altres. ¿Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón? Si jo ni tan sols era del Barça.

Una banda sonora generacional diferent

Amb 14 anys comences a construir la teva banda sonora a batzegades. Un dia entens pors i silencis domèstics quan Maria del Mar Bonet canta Què volen aquesta gent, i ja és teva per sempre. Un dia escoltes My generation dels Who i In the city dels Jam sense entendre el que hi diuen però sabent perfectament el que significaran per a tu. Gràcies a les visites al pis de la germana al Raval t’esclata el cap amb Rubén Blades, perquè hi veus una indignació que es pot ballar! Tu encara vius al Turó de la Peira, perifèria sense glamur canalla però amb aluminosi. Hi circula una cinta amb Ciutat podrida de La Banda Trapera del Río i per fi saps que hi ha algú que està cantant per a tu, i n’hi ha un que et recomana un tal Ovidi Montllor, que aquest sí que parla de fàbriques. Amb l’Ovidi, i l’Estellés, et fas una idea de com devia ser la vida del pare i de tots els veïns que treballaven a la fàbrica, perquè a casa no ho preguntes, que no emprenyis el papa, que s’ha de llevar a quarts de cinc. Però demanes una mica més de canya, i el punk també et dona eslògans que pots cridar amb ràbia. Que potser sí que estem trinxats, però no us ho posarem tot tan fàcil: serem un brogit eixordador... si mai trepitgeu el barri.

Temps era temps, els anys vuitanta, que d'hora i abruptament ho vam saber tot, que eren temps d’heroïna i delinqüència juvenil, de morir de dia, de mares visitant els fills a la presó i d’un atur angoixant que obligava a reproduir tics de postguerra a taula i a l’armari. Serrat no m’estava explicant, i, per tant, no li feia cas. Serrat era aquell home que sortia amb els polítics del PSC i que cantava per a gent gran... Ser jove és considerar que els més grans de 30 anys estan a punt d’entrar a la tercera edat.

Em vaig perdre tot el Serrat fins al 1996. Ell hi era, perquè sonava a la ràdio i el veies a la televisió, però els meus temps em demanaven altres coses. Aquell Serrat no em parlava dels policies que t’exigien el DNI per trobar-hi antecedents i que et regiraven les butxaques buscant droga, i tampoc no em parlava de pares arrossegats a l’abatiment per culpa de la reconversió industrial i les prejubilacions humiliants signades amb el vistiplau d’un govern socialista. L’arrogància juvenil, sovint tan necessària per plantar cara, identificava Serrat amb la música que agradava als que manaven, o si més no als que semblava que manaven. Segurament era injust, però a la batalla generacional hi vas amb els ullals esmolats, millor insurrecte i intransigent que obert a la comprensió i l’armistici immediat.

Eren temps de sociovergència, de Pujol, Maragall i González, i n’hi havia que necessitàvem algú que els impugnés tots tres alhora. Sort de L’Odi Social i els Budellam, sort de l’Ovidi, que sempre rondava per allà recordant que continuaven sent temps de manars i garrotades. Sort també de la vida, que et treu a ballar i que et fa entendre que no és bo estar tot el dia emprenyat, que tot plegat només et portarà al ressentiment.

La memòria personal i la memòria de tothom

Val a dir que Serrat tampoc em va ajudar gaire quan va començar a fer aquelles gires amb Ana Belén, Víctor Manuel i Miguel Ríos que van revifar focs de discrepància generacional que el temps i la indiferència havien apaivagat. Però aleshores ja m’hi dedicava, al periodisme musical. És llavors quan la banda sonora personal ha de conviure amb la banda sonora de tots els temps i tots països. Et diuen que has de parar taula amb els estris de l’anàlisi, que la valoració pot ser subjectiva però ha d’anar més enllà de l’experiència viscuda i de la memòria. I, esclar, l’obra de Serrat adquireix una dimensió monumental.

És estrany, quan estableixes la connexió amb la música a partir de la responsabilitat professional. Primer t’hi endinses, després et preguntes què té perquè agradi a gent que estimes tant. Ho confrontes amb tots aquells anys que li vas girar la cara i a poc a poc ja no és Serrat, el paio de la piga a la cara que escoltava la Mercè, sinó Joan Manuel Serrat, un dels més grans cantautors de la història, tant en català com en castellà. I regirant la història descobreixes gestos socioculturals tan rellevants com aquella gira als barris de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat que el 1976 no tenies edat per viure-la, o com els concerts a Buenos Aires del 1983. I deunidó de quina manera la consciència de classe travessava algunes cançons del disc Utopía, publicat l'any olímpic que no tots vam viure amb tant d'entusiasme.

Llavors estableixes una relació artística amb Serrat. Saps quins discos pots escoltar repetidament pel valor artístic i de quins amb prou feines en recuperaràs una cançó de tant en tant. Vols recomanar-li Per al meu amic a Leonard Cohen i obrir totes les festes amb Ara que tinc vint anys. Quina enveja de la meva germana, que va gaudir aquelles cançons en el seu moment i tal com rajaven. Vas als concerts i participes en el consens. Remugues alguna nit, quan t’adones que no té la veu a l’altura dels versos, però hi tornes. Qui podria negar-se a Cançó de matinada? I un dia veus que ja no entoma el cançoner amb l’ímpetu de la joventut, sinó amb els poderosos matisos del crepuscle, com va fer en les magnífiques actuacions a l’Auditori del Fòrum el 2018. Però no m’atabalo, Serrat no és meu, com no ho són tants altres que m’agraden molt. No passa res, que una cosa no treu l’altra, i que gaudir amb la música d’un artista no t’obliga a combregar amb ell, tot i que voldries admirar-lo incondicionalment.

Perquè algunes coses no canvien. Hi continuo veient aquell senyor que sortia a les fotos amb els polítics del PSC que lloaven la santíssima Transició, i potser per això no em va sorprendre que, després de demonitzar l’independentisme, Serrat brandés la bandera de la tolerància mentre la policia repartia hòsties l’1 d’octubre del 2017. És l’estil del socialisme d’ordre, demanar contenció a l’apallissat. Sí que em va sorprendre que anés a la presó a visitar Raül Romeva i Oriol Junqueras, i crec que no s’ha valorat prou.

En qualsevol cas, posant a la balança les emprenyades i discrepàncies generacionals i polítiques, preval el pes del llegat artístic, tan descomunal, del Serrat de la Mercè i de tantíssima gent.