‘Ses uves’, ‘lentejuelas’ i ‘cotillón’: els barbarismes de la ‘Notxevieja’

“Per ‘notxevieja’ fa mesos que vàrem reservar taula per sopar a una sala de festa de Palma. Faig comptes posar-me el vestit de lentejuelas. Per cent vint euros ens hi entra tot: llagostins de primer, ossobuco de segon, postres, xampany, cotillón i, clar, també ens hi entren ses uves, que ja ens han fet saber que són sense pinyol, perquè no facem mala via i el raïm no ens vagi per l’altre canó!”. Havíeu vist tant de barbarismes mai en un fragment tan curt? Tots les hem sentit a dir, aquestes castellanades, que es relacionen amb la celebració de la nit de Cap d’Any. I aquesta n’és l’explicació: com que és una festa que antigament no tenia tradició als Països Catalans, en popularitzar-se, ho va fer en castellà. I també són en castellà els elements de la seva parafernàlia, començant per la designació mateixa de la festa, Notxevieja.

Dissabte de Cap d’Any. El dissabte no és només el sisè dia de la setmana, sinó que també s’anomena (o s’anomenava) “dissabte” el dia immediatament anterior a una festa, amb independència del dia de la setmana en què caigués. Així, podem sentir a dir, per exemple, “el 2025 Sant Antoni cau en divendres, i per tant el dissabte de Sant Antoni, la revetla, és en dijous”. De la mateixa manera, el dissabte de Nadal és equivalent a la nit de Nadal, i pot caure en qualsevol dia, com enguany que ha caigut en dimarts. En canvi, el dissabte de Pasqua sempre cau en dissabte, perquè el dia de Pasqua sempre és en diumenge. De fet, diumenge és diumenge, perquè és el dia que el Bon Jesús va triar per ressuscitar. La qüestió –per no desviar-nos del tema– és que la Notxevieja hi ha gent que l’anomena “Nit Vella”. Això està malament perquè és una traducció literal, incorrecta en català, perquè és un terme que no té tradició. Allò correcte és anomenar-la “nit de Cap d’Any” i també, com ho feien els antics, “dissabte de Cap d’Any”.

‘Ses uves’, ‘lentejuelas’, ‘cotillón’. El primer barbarisme absurd de la nit de Cap d’Any són ‘ses uves’. Tots els catalanoparlants són ben conscients que dir “uves”és incorrecte, però ho fan limitant-ne l’ús a un costum que els mitjans espanyols en situen l’origen a Madrid durant el Cap d’Any del 1909. Es diu que va ser aquell any en què suposadament els productors de vi s’enginyaren per posar al mercat l’excedent de raïm que no havien pogut comercialitzar. Una gènesi, aquesta, que deu ser tan certa com que la Mare de Déu nom Joana, i que ha generat de llavors ençà escenes grotesques de persones amb la boca plena de grans de raïm, mentre el suc els regalima per les voreres. Tanmateix, per donar la benvinguda a l’any que comença, no només fa falta raïm, sinó també un vestit amb lluentons, que és com en català s’anomenen les lentejuelas. Si en castellà el nom fa referència a la forma de l’ornament, redonet com una llentia, la versió catalana es decanta pel centelleig que desprèn. El Diccionari de la llengua catalana defineix ‘lluentó’ com a “trosset lenticular d’argent, de metall o d’altres materials que es fixa a la roba amb puntades que es passen per un foradet que té al mig”. Arribada l’hora de les campanades, és molt important que les persones vagin ben endiumenjades: capells, espanta-sogres, serpentines… Vaja, aquests són els complements que solen formar un cotilló, que el portal lingüístic de 3Cat, esadir.cat, defineix com a “conjunt de serpentines, confeti, barrets, espanta-sogres i altres complements habituals en algunes festes, com ara la nit de Cap d’Any”. Aquest ús, que sembla que deu ser relativament recent, no està recollit per cap diccionari. Segons el DCVB, ‘cotilló’ és un “ball en què unes parelles de dansaires determinats fan diverses figures, i que se sol ballar a l’acabament de certs balls de societat”. El fet que la majoria de persones ho digui en castellà, “cotillón”, reforça la idea que es tracta d’un element i d’una festa, la notxevieja d’introducció tardana.

A imatge de la Puerta del Sol. Va ser a principi dels anys noranta quan als pobles de la Part Forana de Mallorca, a imatge del que feien a Madrid, la gent començà a arremolinar-se davall els campanars de les esglésies per menjar-se ses uves”, mentre el rellotge tocava les dotze. De llavors ençà, aquesta tradició s’ha consolidat i ara són, en alguns municipis, els mateixos ajuntaments els encarregats de proporcionar el raïm i el cava. Allò que no ha canviat amb el pas del temps és la manera de felicitar-se: un simple ‘molts d’anys!’. Però hi ha qui encara diu una felicitació comuna en temps antic: “Que així com el veim començar, el vegem acabar”. I sempre hi ha qui hi afegeix: “Que així siga, i serà senyal que serem vius”.