El sexe a l'art romànic: 800 anys tolerat i destruït al segle XX

BarcelonaA les cornises de l’església de San Pedro de Cervatos (Cantàbria) hi ha imatges de sexe explícit: s’hi veuen coits, dones i homes mostrant obertament els seus genitals, mares parint, cossos femenins despullats... Un tipus d’imatges que serien molt més abundants a les esglésies romàniques de tot el territori peninsular si no fos perquè durant els segles XIX i XX part del patrimoni va ser destruït. "És un tipus d’imatges que van sorgir sobretot als segles XI, XII i XIII i que van perviure fins que als segles XIX i XX van ser destruïdes per culpa de la intransigència religiosa i el tabú sexual", assegura la historiadora i filòsofa Isabel Mellén, que acaba de publicar El sexo en tiempos del románico (Crítica).

"L’església catòlica sempre ha perseguit controlar la societat i va anar implementant el seu discurs, però el seu gran èxit va arribar al segle XIX quan va aconseguir el control sobre l’educació", detalla Mellén. Aleshores, tot d’imatges que s’havien més o menys tolerat al llarg de més de vuit segles es van destruir. "A vegades va ser el mateix clergat, d'altres la població que es va dedicar a desfigurar algunes de les imatges o a eliminar fal·lus i vulves", afegeix. Moltes vegades aquesta censura es va practicar amb les restauracions. "Hi ha extrems que avui consideraríem ridículs com la restauració que es va fer del tapís de Bayeux del segle XI, en què es van dibuixar uns calçotets per cobrir el penis d’una de les figures", destaca la historiadora.

Un altre cas paradigmàtic és el de l’església de Santa María la Real de Sangüesa (Navarra), on hi ha dues figures que representen cossos femenins. Originalment, eren pràcticament iguals, però ara són força diferents, perquè una va ser restaurada i l’altra no. La imatge deteriorada mostra una dona amb el cap ben alt, pits prominents i les cames obertes exhibint la seva vulva. La dona restaurada, en canvi, té els pits difuminats i la vulva ha desaparegut. La destrucció és visible, per exemple, a l'església de Nuestra Señora de la Asunción de Tuesta (Àlava) on, a cops de martell, es va desfigurar una de les peces dels capitells. Malgrat els intents d’esborrar-ho, encara es poden intuir dos cossos entrellaçats. A la mateixa església hi ha una escena que representa el que Mellén considera que era una guerra oberta entre dos poders: la noblesa i l’església. En un dels capitells hi ha un clergue amb el seu hàbit, un llibre entre les mans, i actitud afligida. Al costat, hi ha una parella que es besa mentre l’home col·loca la mà a l’entrecuix d’ella.

El sexe i la guerra de poder

"És una imatge que havia estat catalogada com una mostra de pecat i luxúria, però aquesta no deixa de ser una interpretació eclesiàstica. Jo crec que representa de manera magistral les dues actituds respecte al sexe que diferenciaven aquests dos estaments medievals", opina Mellén. L’eclesiàstic vol exhibir la seva superioritat moral i política a través del celibat, la virginitat i la repressió. Per a la resta de la societat, el sexe era una part fonamental del poder polític. "No era cap tabú, sinó que tenien l’obligació de practicar-lo tant com podien per perpetuar el llinatge –explica l’autora–. És una lluita pel poder polític. No hem d’oblidar que qui pagava les esglésies era la noblesa i, per tant, moltes vegades decidia com havien de ser les imatges", afegeix.

A la literatura de l'època hi ha una certa espontaneïtat, humor i erotisme desacomplexat entre les classes nobles. Fins i tot, hi va haver trobadores al segle XII. Tanmateix, com en el romànic, el que ens ha arribat de les trobadores són les restes d'un naufragi, perquè els seus textos han passat per unes mans que han decidit què pagava la pena conservar i què no. Hi devia haver molta més obra. És força complicat saber què passava dins dels dormitoris fa més de 800 anys. Un dels problemes és que molta part de la documentació reflecteix el punt de vista d'un grup social concret, la jerarquia eclesiàstica, i una mirada, la masculina. "Molts textos, si han arribat, és perquè encaixen amb la línia eclesiàstica sobre la qüestió sexual, que és també qui va guanyar la batalla ideològica pel control dels cossos i els desitjos. I per això hem d'anar amb cura amb aquestes fonts, perquè el seu objectiu era mantenir el poder territorial i imposar-se a la noblesa. Per tenir altres fonts menys repressives hem de mirar la literatura", detalla l'autora.

Ni tan sols hi havia un consens entre els religiosos sobre el celibat. Mellén defensa que el sexe es vivia de manera lúdica i festiva, i que hi havia tolerància cap a les relacions homosexuals perquè encara no estaven etiquetades com a pecat. Algunes imatges mostren com les dones tenien un cert poder i mostraven la seva anatomia de manera conscient i voluntària, i no com un objecte passiu dels desitjos sexuals masculins. També hi havia una certa tolerància amb el fet que les dones tinguessin amants, sempre que no tinguessin fills, però tot això va anar canviant. "L'amor cortès, que havia estat eròtic i sexual, es va anar idealitzant i convertint en platònic i espiritual a mesura que les dones perdien poder", diu Mellén.