Bob Dylan: “Potser estem a punt de viure l'apocalipsi"

Nova YorkFa uns anys, asseguts a l’ombra dels arbres –a Saratoga Springs, Nova York–, Bob Dylan i jo vam mantenir una conversa de dues hores en què vam parlar de Malcolm X, la Revolució Francesa, Franklin Roosevelt i la Segona Guerra Mundial. En un moment concret em va preguntar què sabia de la massacre de Sand Creek del 1864. Jo li vaig contestar que no en sabia “prou coses”, ell es va aixecar de la cadira plegable, va entrar a l’autobús on viu durant les gires i en va tornar al cap de cinc minuts amb fotocòpies en què s’explicava com les tropes dels Estats Units havien assassinat centenars de nadius pacífics xeiene i arapahoe al sud-est de Colorado.

Tenint en compte l’origen de la nostra relació, aquest abril em vaig tornar a posar en contacte amb Dylan quan, enmig de la crisi sanitària, el premi Nobel va llançar, de forma inesperada, l’èpica cançó de disset minuts Murder most foul, sobre l’assassinat de Kennedy. Tot i que des de la concessió del guardó de l’Acadèmia Sueca el 2016 Dylan no ha acceptat cap entrevista –a banda de les que s’han publicat a la seva web–, va permetre que truqués a casa seva, a Malibu. Aquella conversa per a la premsa s’ha convertit en l’única que ha mantingut abans de la publicació, divendres, del disc Rough and rowdy ways, el primer amb composicions originals de Dylan des de Tempest (2012).

El disc viatja per territoris complexos: himnes escrits en estat de trànsit, blues rebels, amors nostàlgics, jocs de paraules còmics, patriotisme enfebrit, dissidència militant, cubisme líric, reflexions crepusculars i alegries espirituals. A l’excepcional Goodbye Jimmy Reed homenatja el bluesman del Mississipí amb solos ferotges d’harmònica i paraules obscenes. En un blues lent que porta per títol Crossing the Rubicon explica que “sent els ossos sota la pell” i confessa el lloc on es troba: “Soc tres milles al nord del purgatori, i a un pas del més enllà. / He pregat i he fet petons a les noies i he creuat el Rubicó”.

Mother of muses és un himne al món natural, al gòspel i a militars com William Tecumseh Sherman i George Patton, “que van obrir camí a les cançons de [Elvis] Presley / i també a Martin Luther King”. I Key West (philosopher’s pirate) és una meditació etèria sobre la immortalitat que transcorre en un viatge en cotxe per la Ruta 1 cap a Florida Keys, recordant “Ginsberg, Corso i Kerouac”.

Pot ser que algun dia Dylan escrigui una cançó o pinti un quadre que homenatgi George Floyd. Als anys 60 i 70, seguint els líders del Moviment Afroamericà pels Drets Civils, Dylan ja va exposar l’arrogància dels privilegis dels blancs i les ombres de l’odi racista a Amèrica escrivint cançons com George Jackson, Only a pawn in their game i The lonesome death of Hattie Carroll. Una de les seves lletres més ferotges sobre policia i conflicte racial és la de Hurricane, balada del 1976, en què canta: “A Paterson les coses van així: / si ets negre no surtis al carrer / sempre i quan no vulguis que la poli et vagi al darrere”. El dia després de l’assassinat de Floyd a Minneapolis vaig parlar breument amb Dylan. Estava horroritzat pel que havia passat a l’estat on va créixer. Se’l notava deprimit. “Veure com el van torturar fins a la mort em va semblar repugnant –va dir–. Va ser terrible. Espero que la justícia ajudi ràpidament la família de Floyd i el país”.

¿Va escriure Murder most foul

Jo no la veig nostàlgica ni com una glorificació del passat. A mi em diu coses sobre el present. Quan feia la lletra pensava en el present.

Fa poc es van subhastar anotacions que va escriure a la dècada dels 90 sobre l’assassinat del president Kennedy. ¿Eren notes per a un assaig que volia fer o potser per a la lletra d’aquesta cançó?

Mai no he pretès escriure una cançó sobre John Fitzgerald Kennedy. Molts d’aquests documents que se subhasten són il·legals. És fàcil detectar si són falsos perquè algú els signa amb el meu nom a la part inferior.

¿El va sorprendre que la cançó arribés al número 1 de Billboard?

Sí, em va sorprendre.

I contain multitudes té un vers poderós: “Passo la nit dormint amb la mort i la vida al mateix llit” [I sleep with life and death in the same bed]. Tots ens sentim així quan arribem a certa edat. ¿Pensa en la mort, sovint?I contain multitudes

Penso en la mort, però en la mort de l’espècie humana. El llarg i estrany viatge que hem fet des del primat. No voldria sonar frívol, però qualsevol vida és fugaç. Qualsevol ésser humà, per molt fort o poderós que hagi estat, quan arriba a la mort és fràgil.

Murder most foul té un component apocalíptic. ¿El preocupa que no siguem a temps de tornar enrere, que la tecnologia i la hiperindustrialització vagin en contra de la supervivència de l’espècie?Murder most foul

Tenim molts motius per preocupar-nos per tot això, sí. Al món d’ara hi ha més ansietat i nervis que abans. Però això només ho experimenta la gent d’una determinada edat, una edat com la nostra. Tenim tendència a viure en el passat, però només nosaltres. Els joves no. Ells no tenen passat, tot el que saben és el que veuen i senten: s’ho creuen tot. Quan veus una criatura de deu anys, penses que d’aquí 20 o 30 anys estarà a primera línia sense tenir-ne ni idea del món que vam viure... Els joves no tenen un lloc ple de records on tornar, com nosaltres. El millor és que aprenguem a pensar com ells, perquè serà la realitat del futur. La tecnologia ens fa a tots més vulnerables. Però els joves són més despreocupats en relació a aquest tema, perquè ells van néixer en un món on les telecomunicacions i l’última tecnologia ja eren el pa de cada dia. El nostre món ja és obsolet.

A False prophet

Tots dos van triomfar. No necessiten homenatges de ningú. Tots sabem qui van ser i què van fer. Mereixen tot el respecte i èxit que van aconseguir, sens dubte. Vaig créixer amb Little Richard. Va començar abans que jo. Em va inspirar. Em va permetre arribar a llocs on tot sol no hauria arribat. En John, en canvi, va venir després meu. No és el mateix. Els respecto de maneres diferents.

Per què la gent no feia gaire cas al gòspel que cantava Little Richard?

El gòspel porta bones notícies i actualment no n’hi ha gaires, de bones notícies. A una bona notícia se la tracta com un fugitiu, avui. Se la castiga. L’únic que ens interessen són les males notícies, que et deprimeixen i t’horroritzen. La xafarderia. Els draps bruts. És cosa de la indústria de la comunicació. El gòspel, en canvi, et pot donar forces, pot donar sentit a la teva vida. Et permet viure segons uns principis i amb honor. Hi ha teories sobre la veritat de la música religiosa com el gòspel, però la majoria de gent les troba poc rellevants. Estan massa ocupats a viure les seves vides de pressa. Sexe, política i crims: això és el que ara interessa. És un problema.

Little Richard va ser un gran cantant de gòspel, però se’l veia com un intrús. El món del rock volia que continués cantant Good golly, miss Molly. El seu gòspel, per tant, no encaixava ni en un lloc ni en l’altre. Crec que li va passar el mateix a Sister Rosetta Tharpe. Ni a l’un ni a l’altre els veig gaire preocupats per encaixar enlloc. Tenien molt de caràcter. Van ser genuïns i talentosos, i sabien qui eren: tant els feia què pensés el món d’ells. A Robert Johnson li passava el mateix. Ell ha sigut un dels genis més impressionants de tots els temps. Anava tan avançat que encara no l’hem atrapat. Fins i tot ara, que se’l té en tan bona consideració, la seva música desconcerta. Els genis segueixen el seu camí, i ja està.

Al disc Tempest va homenatjar John Lennon a la cançó TempestRoll on John

Aquestes cançons em venen espontàniament. Mai les planejo amb antelació. Hi ha, esclar, algunes figures conegudes que es queden en el teu subconscient per algun motiu. Quan, de cop i volta, em poso a escriure una cançó sobre una d’elles, em sorprèn. Però el folk té una llarga llista de cançons sobre personatges històrics: John Henry, Garfield, Roosevelt... Suposo que m’he quedat encallat en aquesta tradició.

Homenatja molts músics a les cançons. La menció a Don Henley i Glenn Frey a Murder most foul

New kid in town, Life in the fast lane,Pretty maids all in a row. Aquesta podria ser una de les millors cançons de la història.

En aquesta mateixa cançó menciona Art Pepper, Charlie Parker, Budd Powell, Thelonious Monk, Oscar Peterson i Stan Getz. Com l’ha inspirat el jazz durant la carrera? ¿Els escolta, actualment, aquests músics?

Potser el que escolto més són les primeres gravacions de Miles Davis per a Capitol Records. ¿De què parlem, quan parlem de jazz? ¿De dixieland, bebop, fusió? ¿Sonny Rollins és jazz? M’agraden les gravacions calypso de Rollins, però no sé si les podem considerar jazz. I Jo Stafford, Joni James, Kay Starr també m’agraden: diria que eren cantants de jazz. La meva idea d’un cantant de jazz és King Pleasure. El jazz es remunta a la dècada dels 20. Paul Whiteman era considerat el rei del jazz. Si li preguntessis a Lester Young sobre el jazz no sabria què contestar.

¿Pot ser que algun d’aquests noms m’hagi inspirat? I tant. Potser m’han inspirat molt. La veu d'Ella Fitzgerald m’ha inspirat, per exemple. I el piano d’Oscar Peterson. ¿I com a cantautor, m’han inspirat? Ruby, my dear, de Thelonious Monk, m’ha inspirat. La seva lletra em va portar cap a llocs que no coneixia. És una cançó que he escoltat molt.

Quin paper té la improvisació en la seva música?

Cap ni un. No pots canviar una cançó, després de compondre-la. Pots canviar les línies de guitarra o de piano, però això no vol dir improvisar. La improvisació pot donar com a resultat bones o males actuacions, i el que a mi m’agrada és la consistència, tocar la mateixa cançó una vegada rere l’altra, de la millor manera.

I contain multitudes és una cançó sorprenentment autobiogràfica en alguns fragments. Té un to confessional divertit, excepte l’estoïcisme dels dos últims versos de cada estrofa. ¿S’ho va passar bé, combinant l’ús d’impulsos contradictoris personals i de la naturalesa humana en general?I contain multitudes

És un tipus de cançó en què vas afegint versos que flueixen des de la consciència, fins que els deixes reposar i els esporgues. En aquesta cançó en concret, la idea de contenir multituds era el que em guiava. Vaig anar avançant per instint, en un estat quasi de trànsit. La majoria de les cançons que he escrit els últims anys funcionen així. Les lletres són el que importa, són realitats tangibles –no són metàfores–. Les cançons saben que les puc cantar, a nivell rítmic i d’entonació. És com si s’escrivissin soles i volguessin que jo les interpretés.

Aquí torna a mencionar molts noms. Col·loca Anna Frank al costat d’Indiana Jones en un vers: “Soc com Anna Frank, soc com Indiana Jones”.

La història d’Anna Frank té molt de significat. És profunda. És difícil de parafrasejar, sobretot en la cultura moderna. Tothom està condemnat a rebre molt poca atenció. Però aquesta pregunta té trampa, perquè Anna Frank surt al costat d’Indiana Jones i també dels Rolling Stones. Els noms en si no volen dir res. És la combinació de tots tres que té un significat extra. És irrellevant donar-ne detalls. Una cançó és com un quadre, si t’hi acostes massa, no la sents bé. Passa el mateix amb la música: cada peça forma part d’un tot. I contain multitudes és una cançó escrita en un estat de trànsit. És així com percebo la realitat ara. És la meva identitat, no la puc qüestionar. Cada paraula té un sentit. Aquests tres noms han pagat un preu pel que representaven, i això els agermana. Amb prou feines puc dir per què és així. No sé el per què, ni l’on ni el com. És així i prou.

Indiana Jones és un personatge de ficció.

Sí, però la música de John Williams el va fer viure. Sense aquella banda sonora la pel·lícula no seria gran cosa. És la música el que fa que Indiana Jones prengui vida. Potser per això el faig aparèixer a la cançó. Tots tres noms em van venir al cap alhora.

Abans mencionava els Rolling Stones. Quina de les cançons dels Stones li hauria agradat escriure?

No ho sé. Potser Angie, Ventilator blues i... a veure, sí, Wild horses.

En Charlie Sexton va començar a tocar amb vostè el 1999. Després d’una pausa va tornar amb vostè el 2009. Què el fa tan bon intèrpret?

Pot llegir la ment de qualsevol músic. En Charlie, a més, compon cançons i les canta, i toca la guitarra de meravella. No hi ha cap de les meves cançons que en Charlie no senti com a seves. False prophet és una dels únics tres blues de dotze compassos d’aquest disc. En Charlie no és un guitarrista virtuós, tot i que pot ser-ho si s’ho proposa. És molt contingut, quan toca, però si volgués ser explosiu ho podria ser. Té una manera clàssica de tocar. Molt de la vella escola. En comptes de modificar una cançó, la viu. Sempre ha fet això amb mi.

Com ha passat els dos últims mesos de confinament a Malibu? Ha pogut pintar?

Sí, una mica.

Quan és a casa pot compondre música? ¿Toca el piano i assaja al seu estudi privat?

Ho faig, sobretot, en habitacions d’hotel. Una habitació d’hotel és el més proper a un estudi de música, per a mi.

¿El fet de viure a prop de l’oceà Pacífic l’ha ajudat a conviure amb la pandèmia de forma espiritual? Segons la teoria de la ment blava

M’ho puc creure, sí. Escoltar cançons com Cool water, How deep is the ocean i Many rivers to cross és com una mena de cura. No sabria dir de què em cura, però ho sento així. És una cosa espiritual. L’aigua ho és, d’espiritual. Mai havia sentit a parlar de la ment blava, però sona com un tipus de cançó blues. Una cançó que podria escriure Van Morrison. Potser ja ho ha fet.

¿Pensa en aquesta pandèmia en termes gairebé bíblics? ¿Creu que és com una plaga que ha arrasat el món?

Crec que és el preludi d’alguna altra cosa. Sens dubte es tracta d’una invasió, i s’ha escampat arreu, però no sé si en un sentit bíblic. ¿Vol dir que és com una mena de senyal perquè la gent es penedeixi dels pecats? Això implicaria que el món està vivint una mena de càstig diví. L’arrogància extrema pot compartir desastres terribles. Potser estem a punt de viure l’apocalipsi. Podem pensar en aquest virus de moltes maneres. Crec que l’únic que podem fer és deixar que faci el seu curs.

D’entre totes les seves cançons, n’hi ha una, When I paint my masterpiece

A mi també m’ha anat agradant més. Diria que aquesta cançó té alguna cosa a veure amb el món clàssic, amb alguna cosa fora del nostre abast, un lloc on voldries ser més enllà de l’experiència personal. Un lloc que és tan perfecte que si hi arribessis mai no en tornaries. És com si aconseguissis el que mai arribaries a pensar que podies aconseguir. La cançó intenta explicar això. Fins i tot si mai pintessis la teva gran obra mestra, ¿llavors què faries? Pintar-ne una altra. Podria ser una mena de cicle etern, una espècie de trampa. Això últim no ho diu, la cançó.

Fa uns anys el vaig veure tocant una versió bluegrassSummer daysbluegrass

No hi he pensat mai. La música bluegrass és misteriosa i té arrels profundes. Has de néixer tocant-la, com qui diu. Encara que siguis un gran cantant o músic, això no vol dir que puguis tocar en un grup de bluegrass. És gairebé com la música clàssica, harmònica i meditativa, però també agressiva. Si mai ha sentit els Osborne Brothers, sap de què li parlo. Les cançons dels Beatles, tocades en estil bluegrass, no tenen cap sentit. És un repertori equivocat, encara que s’hagi fet. En la música que toco hi ha elements de bluegrass: la intensitat i alguns temes comuns. Però jo no tinc una veu de tenor aguda ni toco el banjo de forma consistent. M’agrada molt Bill Monroe i l’escolto sovint, però em conformo amb el que sé fer.

Sembla que està molt en forma. Com aconsegueix sincronitzar el cos i la ment?

Aquesta és la pregunta del milió, no? ¿Ho sap algú, com aconseguir mantenir-se en forma? Perquè el cos i la ment avancin alhora hi ha d’haver alguna mena de pacte. No tinc ni idea de com sincronitzar-los. Intento avançar en línia recta, mantenir-me allà, anar-la seguint.