Toni Jaume i Jordi Garrigós: “Abans era sexi ser crític, ara no té cap mena de rellevància social”

PalmaJordi Garrigós (Barcelona, 1981) va fer el salt del blog Gent Normal a la premsa tradicional i es convertí en una de les signatures de referència de la crítica musical del diari ARA, mentre que Toni Jaume (Lloret de Vistalegre, 1996), després d’anys col·laborant a MondoSonoro, va cofundar el 2020 la revista S’Altra Música. L’heroïcitat? Que sigui una publicació exclusivament en paper i sobre l’escena local de l’illa.

El paper de la crítica i fins i tot la percepció social que se’n té han canviat radicalment en aquests deu anys…

— J.G. Tinc la sensació que hi ha dues coses molt rellevants que han canviat. Per una banda, a nivell de crítica cultural abans era sexi ser crític, ara no té cap mena de rellevància social. No li importa a ningú. Abans hi havia una certa llegenda al voltant de crítics com Lester Bangs. Això ha desaparegut completament, perquè sembla que a la gent no li interessa la prescripció musical, com a mínim escrita i en paper. Segurament és culpa nostra per no haver sabut arribar als nous públics. Per altra banda, tenim la crisi absoluta de la premsa generalista, que arrossega tot el gremi, inclosa la crítica cultural, una crisi que no sols suposa una davallada de la qualitat del producte i de la credibilitat del periodisme, també implica una major precarietat. Els diaris no saben si continuaran fent paper d’aquí a dos anys.

— T.J. És curiós perquè ha passat el mateix amb les discogràfiques, que han deixat de tenir una rellevància dins la mateixa indústria de la música, perquè el públic ja no les necessita per arribar a l’artista. De la mateixa manera, ja no són necessaris els prescriptors o, més ben dit, els prescriptors d’avui tenen una altra cuirassa i la llàstima és que tal vegada amb menys preparació i coneixements que els crítics tradicionals, però amb una capacitat per arribar al públic que està al dia. La figura és necessària, però ha agafat una altra forma.

— J.G. Les cròniques de concerts han estat substituïdes pels stories, que a més fan que ho visquis més intensament que llegir-te 3.500 caràcters. L’artista ara té les seves pròpies xarxes socials i tu deixes de ser un intermediari necessari. Això és una cosa que em trobo molt: abans els artistes es morien per sortir a un diari; els músics de la nova generació en passen olímpicament.

Ha deixat de ser el context tan important com la música en si i, per tant, ha deixat de tenir importància enquadrar els discos i els seus creadors?

— J.G. A mi em sembla trist, perquè l’algoritme ho ha uniformitzat tot. També penso com s’han diluït les subcultures. A la meva època, anaves al col·legi i hi havia els punks, els mods, els skins, els heavies… definits per la seva roba i per la música que escoltaven. I jo crec que la uniformitat mai és bona, perquè que tot sigui igual és molt gris, i un dels grans problemes de la música d’avui és precisament que tot soni absolutament igual.

Té cap mena de futur la crítica musical?

— J.G. Depèn. Si el futur l’entenem com poder viure de la crítica musical tradicional, evidentment no. Ara, jo crec que continuarà havent-hi gent que publiqui fanzins o revistes per amor a l’art. També crec que la figura del crític musical, com una figura que entra dins l’escena i en forma part, pràcticament ja no existeix avui en dia. I després és evident que hi ha un nínxol a internet per a la crítica musical, però hi ha futur si t’adaptes als nous formats. Hi ha una cosa que està molt clara: que de cada cop hi ha més gent que va als concerts i que és un públic més transversal. Per tant, hi ha i hi haurà gent cercant prescripció. El futur no passa perquè s’acabi això, però canviaran els codis, canviarà el context. El discurs catastrofista és cap a la figura del crític a l’antiga, però la gent sempre cercarà prescripció més enllà de l’algoritme.

Curiosament, en l’àmbit local potser sí que tenen encara sentit projectes com S’Altra Música, que només es publica en paper.

— T.J. Sí, com diu en Jordi, no podrem viure d’això. Sempre serà un projecte per passar gust, però crec que S’Altra Música no tindria sentit en l’àmbit de Països Catalans o estatal, però, en canvi, amb aquesta dimensió sí que en té, de sentit, i fa que sigui com a mínim viable i que tingui certa rellevància en el petit ecosistema de Mallorca. També fa possible que sigui en paper, perquè la gent que ho llegim som un ultranínxol. Les persones que estan interessades en la música que es fa aquí són les mateixes que estan disposades a comprar un producte en paper per llegir-ho tranquil·lament a ca seva.

Recomanen

Quatre crítics de referència