Sharonne: "Quan em mori vull que el meu esperit digui «T’ha importat tot una merda»"

Ser drag queen, bé, de fet, ser artista en general, no és carrera fàcil. Cristóbal Garrido (Sabadell, 1976) ho sap de sobra: fa més de 25 anys és sobre els escenaris, treballant per aconseguir la fama que té ara com a icona del transvestisme a Espanya. Va guanyar el concurs més famós de drag queens del panorama actual, amb una mitjana d'edat força més elevada que la resta de les participants. Però ho deixa ben clar, aconseguir el trofeu de Drag Race España "no és seguretat de res": "Si treballes és perquè en tens un parell. He sigut un buscavides i he fet de tot".

Parla amb ímpetu. "No he tingut mai por que em jutgin", diu, i és inevitable preguntar-se d'on surt aquesta seguretat: "Més aviat és no tenir por", comenta. "També soc una persona insegura; vaig tenir ansietat de jove". La Sharonne va néixer quan Garrido tenia uns 20 anys i era un personatge molt vinculat al teatre, tot i que si coneixem aquesta drag queen avui dia és per la seva veu. Un talent que ell mateix desconeixia: "Vaig demanar feina en un dels locals de moda de Barcelona, l'amo em va demanar si cantava en directe i li vaig dir que sí, perquè havia de dir que sí. I aquest va ser el meu camp de proves".

I la seva veu l'ha dut a actuar al Benidorm Fest, a la gala dels Gaudí i també a protagonitzar el seu propi espectacle, All diva, amb el qual està fent gira per Espanya. Amb els anys, Sharonne s'ha consolidat com un dels grans noms de l'escena drag de l'Estat, un col·lectiu molt ben posicionat dins del moviment LGBTIQ+. Però Garrido es desentén de mítings polítics: "No m'agrada fer servir el meu personatge per fer propaganda de cap mena; per a mi els missatges són altres". Ferm defensor de l'entreteniment, ho deixa clar: "Vull que quan em mori el meu esperit miri enrere i digui «Mira, t’ha importat tot una merda»".

La violència contra el col·lectiu LGBTIQ+, però, no deixa d'estar a l'ordre del dia. Després de tants anys dedicant-s'hi, sortir "com li dona la gana" és la millor manera de fer un discurs contra l'odi: "No m'agrada la confrontació. Aporto el meu granet de sorra sent lliure".

Els drets del col·lectiu LGBTIQ+ han millorat amb diferència amb el pas dels anys, però per a la Sharonne, que va viure la Barcelona canalla dels anys 90, la llibertat d'aquell moment s'ha esfumat: "No caminaves amb la inseguretat que hi ha ara: sabies que no et passaria res". Encara recorda les èpoques en què es feien petits espectacles en locals coneguts de Barcelona: el Llantiol, el Ballet Blau, la Sala Metro... I com els actors sortien dels grans teatres per acabar la nit veient xous i actuacions de travestis.

Si bé el tema de l'edat no li preocupa, ja té 47 anys i molta gira al davant, encara recorda quan va sortir de l'armari a casa. El transvestisme era una cosa: estaven acostumats que fes teatre i era igual amb quina roba ho fes. Però amb 20 anys va anunciar que estava amb un noi i la cosa va canviar: "Va ser fatal". Amb el temps els pares ho van acceptar. Garrido confessa que "ho va passar malament", però no es va enfadar mai: "Els hi vaig donar el temps per adaptar-se".

I encara que a la vida "pots fer el que vulguis" per sempre, també pensa en ser una "drag queen jubilada": "Els artistes ens podem retirar amb 60 anys, encara que ens quedarà una pensió de merda". I, mirant enrere, es reafirma: "El que més trobo a faltar és la llibertat".