Siau benvingut(s)
PalmaTeatre Principal.- Mai no és un mal moment per a recordar l’inoblidable Alexandre Ballester, l’amic, el llegendari personatge que podria haver estat protagonista absolut d’una de les seves ficcions. De ben segur que si hagués escrit un petit percentatge de les seves vivències, no pocs haurien pensat que l’il·lustre pobler havia patit una sobredosi d’imaginació. En qualsevol cas, sempre enyorat, sempre benvingut, estimat Ballester, que celebren el teu any, que hagués estat més divertit i adient que ho fessin quan tu hi eres i ja havies assolit les mateixes fites que ara commemoram.
La peça elegida per a tal cerimònia és la prou coneguda Siau benvingut. Els encarregats d’oficiar l’esdeveniment han estat els components de la companyia de nova fornada Galeria d’artefactes i persones, integrada per Lorena Faus, Sara Mingolla, Joan Toni Sunyer, Nadir Jiménez i Aina Zanoguera, dirigits per Joan M. Albinyana, també responsable de la versió. Una versió en la qual s’ha canviat un dels papers, el de Clau, de qui tenim a la memòria el que va edificar Rafel Ramis. Utilitzo aquest verb perquè la seva va ser una creació sòlida, marmòria, immillorable. L’August el va dibuixar amb la seva característica precisió Santi Pons, de qui qualsevol alabança sempre és redundància, ambdós dirigits per Luca Bonadei. Una circumstància que fa que muntar un Siau benvingut es tracti d’un repte amb dificultat afegida. Potser per això aquesta metamorfosi del personatge esmentat, que passa de ser un clown a una nina d’aproximadament dotze anys, una circumstància que no aporta res, i molt menys quan el director emfatitza innecessàriament que l’actriu encarregada d’interpretar-lo en té alguns més. Tot i això l’obra aguanta bé, que és important, però el que hi guanya en el muntatge és la música en directe que interpreten Sara Mingolla, autora també de les composicions, Nadir Jiménez i Aina Zanoguera. Carn que creix i amb molts bons vímets.
Trui Teatre.- El darrer concert de la temporada al Trui Teatre arribà fora de programa. Una petita gran sorpresa, imagino que engiponada gràcies a una sèrie de casualitats i causalitats, fruit de tenir el salabre sempre a punt. Sigui com sigui, i gràcies a un benefactor de la Simfònica, com ho manifestà Pablo Mielgo, vàrem tenir l’oportunitat de veure alguns dels components dels Joves Cantants d’Òpera de l’Accademia del Maggio Fiorentino. Les sopranos Rosalía Cid i Caterina Meldolesi i els tenors Antonio Garés, Shengwu Ou, Alfonso Zambuto i Matteo Guerzè, els quals foren els encarregats de posar veu al Concert de presentació de l’estiu 2021, que tindrà lloc al pati de la Misericòrdia en comptes del castell de Bellver com fins ara era habitual.
El concert, dividit en dues parts ben diferenciades. Per començar ho varen fer amb la comèdia com a estendard. La Simfònica inicià la vetllada en solitari, per interpretar, sota la batuta de Pablo Mielgo, la divertida, fresca i prou eloqüent Overtura de Don Pasquale, potser l’òpera més rodona de Gaetano Donizetti, amb permís del gran nombre d’entusiastes seguidors de la més famosa, que de ben segur és L’elisir d’amore i de la qual primer varen interpretar Caro elisir! Sei mio!, Lallarallara… Chi è mai quel matto? i Esulti pur la barbara, seguides de Signor Sargente, Adina credimi i Andiam Belcore. Com no podia ser d’altra manera, ho varen rubricar amb la romança que segurament més cops s’ha bisat de la història de l’òpera, Una furtiva lágrima. Per si no n’hi hagués prou, la següent embranzida va ser per a Il barbiere de Sevilla, de Gioachino Rossini, amb Ecco ridente in cielo, Largo al factotum i All idea quel metallo.
La segona part va ser per a les tragèdies, concretament les de Giacomo Puccini. Per començar, una ració de bellesa en estat pur. Tanta elegància, finezza i sublimitat segur que la podem trobar al llarg de la història de la música, però més, resultaria molt difícil superar l’Intermezzo que Puccini va escriure per al final del segon acte de Manon Lescaut. La bohème, una altra d’immortal, quines coses, va ocupar el segon replà del recital i els joves amb un futur molt a tocar varen tornar a fer les delícies d’un públic que no va deixar de gaudir ni un sol instant. Che gelida manina, seguida, com ha de ser, de Si. Mi chiamano Mimì, que va brodar Caterina Meldolesi, després Quando m’en vo, rubricat amb el quartet de l’Addio, dolce svegliare. Dues de Turandot per a Rosalía Cid, impecable amb Signore ascolta! I per acabar Tu, che di gel sei. Aquest va ser el programa, que no per conegut perdia interès. El bis no cal dir que va ser… clar, Libiamo ne’lieti calici, que és el brindis de La traviata.
Un programa divertit, càlid, emotiu i d’una qualitat indiscutible.
