Els silencis al voltant del conflicte basc ressonen a Locarno

LocarnoAmb prou feines sabem res de la protagonista de Negu Hurbilak, el primer llargmetratge del Col·lectiu Negu, format pels bascos Ekain Albite i Mikel Ibarguren, i els catalans Nicolau Mallofré i Adrià Roca, que s'ha presentat aquest dimecres a la secció Cineastes del Present del Festival de Locarno. És una noia jove que arriba d'incògnit, de nit, a Zubieta, un poble navarrès a prop de la frontera amb l'estat francès. Alguns veïns l'amaguen a les golfes de casa seva, a l'espera del moment oportú per passar-la a l'altre cantó. Dues notícies a la ràdio ens situen en el context. Som al 2011, i ETA anuncia el final de "l'activitat armada". Mentrestant, continua la repressió i detenció de militants de Segi, l'organització juvenil abertzale il·legalitzada des de 2002. Les dues informacions radiofòniques ressones sobre el silenci en què segueixen efectuant les seves tasques quotidianes els habitants de Zubieta, mentre alguns es conjuren, amb certa reticència, per ajudar la nouvinguda.

El Col·lectiu Negu filma amb una mirada entre el documental poètic i el testimoni antropològic els entorns de Zubieta, uns paratges boirosos de bellesa hivernal (com s'evoca des del títol manllevat d'una cançó de Mikel Laboa sobre l'hivern incipient) on els habitants viuen entregats a tasques ancestrals. Els directors han treballat amb els habitants del poble com a protagonistes per inserir en aquest context real la història de la jove, l'únic personatge que encarna una actriu professional, Jone Laspiur. Negu Hurbilak capgira els relats de fugida per congelar la protagonista en un territori fronterer d'incertesa que sembla funcionar aïllat del temps històric, com una cosmogonia autònoma travessada pels silencis i suspesa en el temps.

Negu Hurbilak s'inscriu en el corrent actual de cinema alternatiu basc que aborda el conflicte en aquest país des de la perspectiva que atorga la fi del terrorisme. En aquest cinema al voltant d'ETA després d'ETA hi trobem títols com 918 Gau (2021) en què Arantza Santesteban, portaveu de l'aleshores il·legalitzada Batasuna en la taula de diàleg de Loiola, rememora el temps que va passar a la presó després de ser detinguda per ordre de Baltasar Garzón, i desmitifica el concepte de pres polític en l'entorn abertzale per la seva naturalesa opressiva i dogmàtica. O Mudar la piel (2018), el documental d'Ana Schulz i Cristóbal Fernández també estrenat al Festival de Locarno al voltant de Juan Gutiérrez, un mediador en el conflicte la labor del qual va ser desbaratada per un espia del CESID que es va fer passar per amic seu durant anys.

Aquests films coincideixen en la seva aproximació a aspectes menys transitats en la recent història d'Euskadi, però també en adoptar formes cinematogràfiques que s'allunyen dels formats més heterodoxos de ficció o documental i de les visions hegemòniques del món que comporten. En aquest sentit, Negu Hurbilak també es desmarca de l'estereotip de pel·lícula sorgida de l'Escac, on es van conèixer i van iniciar la seva trajectòria els quatre directors. No només no encaixa en cert model de cinema comercial, també es distancia de la tradició de cinema d'autor en tant que els seus creadors s'organitzen i es presenten com a col·lectiu, i no pas des d'una individualitat personalitzada. No són els únics. En els darrers anys, a l'estat espanyol col·lectius com Los Hijos, La Casi Negra, Brbr o Left Hand Rotation han demostrat que una altra forma d'encarar la creació cinematogràfica és possible.

La vergonya europea de Melilla

Un altre territori fronterer protagonitza Nuit obscure - Au revoir ici, n'importe où, de Sylvain George, que també opta pel Lleopard d'Or, al costat de La imatge permanent, de Laura Ferrés, o Do not expect too much from the end of the world, de Radu Jude. El filòsof i cineasta francès porta uns quants anys filmant els menors marroquins que malviuen a Melilla amb l'esperança d'esmunyir-se dins d'un camió o d'un vaixell per assolir el seu somni europeu. L'any passat ja va presentar fora de concurs la primera part d'aquest projecte, i ara hi torna amb aquesta immersió hipnòtica i corprenedora en la rutina diària d'aquests nois per tirar endavant mentre esperen la seva oportunitat. Filmada en blanc i negre, Nuit obscure es desplega com el negatiu del concepte de civilització europea, un retrat d'aquests marges invisibilitzats en què una colla de menors d'edat cremen l'última etapa de la seva infantesa desprotegits per qualsevol institució.