Els símbols del passat mouen un intens debat patrimonial

PalmaRecorda l’arquitecte Josep Quetglas que Bertolt Brecht començava la sèrie de Preguntes d’un treballador que llegeix amb els versos: “Qui va construir Tebes, la de set portes? / Als llibres hi venen els noms dels reis. / Varen ser els reis qui carregaren els blocs de pedra? / I la tantes vegades destruïda Babilònia -qui la va reconstruir, cada vegada?”. Tot seguit, Quetglas, qui, com a catedràtic de la Universitat Politècnica de Catalunya, es va especialitzar en la història de l’art i l’arquitectura moderna i contemporània, afirma: “Si la història de totes les societats és la història de la lluita de classes, per als desposseïts té la forma d’una llarguíssima i continuada sèrie de derrotes. A qualsevol punt del passat on es posi el dit, el signe resultant és el d’una derrota. Els desposseïts han après a sentir, en els monuments dels senyors, els crits de dol dels seus antecessors derrotats, i hi responen”.

El moviment Black Lives Matter, les protestes antiracistes que agafaren força amb l’assassinat de George Floyd han tingut conseqüències per al patrimoni artístic. La decapitació de l’estàtua de Cristòfol Colom a Boston, la crema i l’enderrocament d’un altre Colom a Virgínia, la petició per part de la CUP de retirar el monument al colonitzador a Barcelona, així com, en una resposta que va de Califòrnia a Mallorca, el qüestionament de la figura de fra Juníper Serra i de les estàtues que el glorifiquen -se’n va esbucar l’estàtua al Golden Gate Park de San Francisco i, a Palma, la de la plaça de Sant Francesc, el passat 22 de juny es va despertar pintada amb un ‘racista’ en vermell després que la regidora de Cort, Sonia Vivas, reclamàs que la tomassin “pacíficament”- són només algunes de les reaccions contra el supremacisme i els seus símbols, presents encara a la majoria de ciutats del món.

Més enllà d’aquestes respostes contra personatges i monuments concrets, s’ha estès arreu el debat sobre fins quin punt es pot passar comptes amb la història i el patrimoni artístic, i eliminar de l’espai públic els vestigis d’un passat que en massa ocasions no sortiria absolt d’un judici fet amb els criteris contemporanis. “És una absurditat i és un debat perillós”, opina el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Palma, Antoni Noguera. En declaracions a l’ARA Balears, Noguera ha assegurat que “des de Cort, no entrarem a encalçar Juníper Serra ni el rei en Jaume”. Per al líder de MÉS, “cal atendre el context de l’època”, i hi insisteix: “No entrarem a valorar la conveniència o no dels vestigis del passat llunyà. En canvi, allò que no pot permetre la democràcia és que entre nosaltres hi hagi símbols feixistes. Això és ideologia antidemocràtica i les ferides no estan tancades”. En el mateix sentit es pronuncien la majoria dels historiadors i experts consultats.

La historiadora eivissenca Fanny Tur considera que “el filtre del temps és important. Podríem revisar-ho tot, però en la història s’han d’establir línies o límits. Tots aquests monuments que fan part de la història més llunyana ajuden a pensar i a jutjar una època, i no deixen de ser una escenografia del nostre passat. Ja ningú reivindica el que va fer Vara de Rey a Cuba, ni cap demòcrata aprova avui la colonització d’Amèrica. Els rebutjam, però les estàtues han perdut el seu sentit original. En canvi, en el cas del passat més recent, el que fa referència als símbols feixistes, tenir-los presents és molt perillós. Perquè si hi són, tot i tenir la Llei de memòria i reconeixement democràtics, és perquè encara hi ha qui els reivindica com a ideologia. Aquest és el perill”.

Entre la ideologia i el valor artístic

La catedràtica d’Història de l’Art Catalina Cantarellas distingeix entre la ideologia d’un monument i el seu valor estètic o artístic. “La revisió de la història per jutjar-la és pràcticament impossible, perquè la pràctica totalitat està feta de passatges espantosos des del punt de vista actual. D’aquí a cent anys es qüestionaran altres fets. Els símbols de la història s’han de contextualitzar en la seva època. Una altra cosa és atendre el seu valor artístic i, en aquest sentit, podrien desplaçar a un lloc discret els monuments que empitjoren el paisatge urbà, com el de Juníper Serra, que destrossa la façana de Sant Francesc, o el del cardenal Despuig, que es troba davant Santa Magdalena. També el de Ramon Llull. No tenen cap valor artístic i interfereixen negativament en l’entorn històric”, opina Catalina Cantarellas.

També posa l’accent en l’art el tècnic de Patrimoni del Consell de Mallorca, Antoni Lozano. “S’han de substituir els elements que no tinguin valor artístic i patrimonial. Si s’ha de llevar l’estàtua de Juníper Serra és per una qüestió artística. Si s’elimina, l’escultura mallorquina no haurà perdut cap element de primer ordre”, opina. Lozano considera que el debat que s’ha creat al voltant dels monuments a personatges “és estèril perquè no condueix a cap conclusió. Si se n’ha de fer una revisió per critèris ètics acabarem amb la major part del patrimoni. Els monuments sempre s’han fet als victoriosos”.

Per la seva banda, l’arqueòloga municipal de Palma Magdalena Riera, una de les persones que més han subratllat el genocidi que es va fer amb la població musulmana en el moment de la conquesta de Mallorca, també distingeix entre el significat i l’interès artístic dels monuments. “Sense tomar els que no són recents, potser Juníper Serra el duria a un altre lloc, i de Jaume I no n’exaltaria la conquesta, sinó que s’hauria de posar l’èmfasi en la introducció d’una cultura i una llengua. En tots els casos s’hauria d’intentar que la gent en percebés la idea subjacent”, apunta.

Magdalena Brotons, professora de la UIB i autora d’un dels catàlegs més complets sobre les escultures de Palma, recorda l’origen del terme monument, del llatí monumentum, que fa referència a la memòria commemorativa. “Tots tenen ideologia. La forma és el missatge. De fet, l’actitud paternalista de l’escultura de Juníper Serra amb l’infant indígena té ideologia”.

Ho desenvolupa, en el sentit del supremacisme, l’artista mallorquí Ian Waelder: “Les estàtues que ara són objecte de debat són símbols que honoren la presència i moments dels processos colonials i, per tant, de la supremacia blanca en el món”. Per al jove artista, “és evident que s’han d’esbucar seguint un procés educatiu a posteriori que faci entendre perquè es varen monumentalitzar i convertir en herois aquests personatges”. Opina Waelder que “la majoria dels polítics són covards i, si no fos perquè la gent pren la iniciativa i vandalitza les escultures, aquest debat mai no es produiria a escala institucional”.

Monuments, ara?

Al marge del que s’hauria de fer amb els monuments del passat llunyà, el debat du a pensar si avui dia té sentit continuar erigint estàtues commemoratives. Per a Antoni Noguera té tot el sentit del món: “Són memòria per a la ciutat. M’agrada trobar el bust d’Emili Darder que hem fet a la Porta del Camp i veure com els nins que hi juguen al voltant es demanen qui és”. També Fanny Tur creu que s’han de continuar fent monuments: “El concepte ha canviat i ha de canviar més. Abans s’aixecaven monuments als herois de les guerres, ara els feim a valors lligats a la democràcia o a la igualtat, valors propis de la societat lliure del segle XXI. El problema no és fer una estàtua, sinó per a qui es fa”. Per a Cantarellas, “avui, homenatjar una persona amb un retrat o una estàtua és retrògrad. Hi ha altres maneres de commemorar més contemporànies. Pagar retrats caríssims per a una galeria de polítics és escandalós. Hauríem de celebrar símbols universals, com la germanor o la igualtat, en lloc de glorificar persones”.

“La simple idea dels momuments és ridícula. Els que s’ofenen perquè s’esbuquen, fins ara no s’hi havien fixat. Són invisibles. I que es tomin les estàtues de personatges no vol dir que els esborrem de la història, sinó, simplement, que no els glorificam”, assenyala Ian Waelder.

I Josep Quetglas torna a posar les víctimes al centre: “Per als desposseïts, l’acció crítica contra el mal passat no és sinó un moment de l’acció efectiva contra el mal present. Contra els monuments de pedra i contra els monuments d’idees. Qualsevol monument ha de ser un camp d’acció contra el present. Freud ho mostrà possible, per les conductes individuals: passar comptes amb el passat dona pas a la correcció d’un mal present”.

La memòria democràtica, un altre tema

Els historiadors consultats coincideixen a afirmar que no es pot barrejar aquest debat amb el que afecta els símbols del franquisme. Per a Antoni Lozano, “sobre el monument de la Feixina hi ha una legislació que respon a uns fets recents i no tancats socialment. S’ha de complir la llei”. Magdalena Riera recorda que el monòlit franquista encara està dret. Ho fa per advertir que convé pensar-s’ho bé a l’hora d’aixecar un monument: “Ja sabem el que costa retirar-lo, tot i que l’eliminació estigui emparada per la llei”.