Sis recomanacions per a l’endemà de Sant Jordi

Sant Jordi és una festa bicèfala, ja que els objectius són tant fer calaix com mostrar l’excel·lència literària. És per això que hi podem trobar, firmant a la mateixa parada, el mediàtic escriptor i l’autor maleït. Sant Jordi extreu la seva potència de la combinació entre qualitat i comercialitat, que poden coincidir en un mateix llibre però que se solen manifestar amb diferents graus de separació. L’endemà de la festa, volem recomanar unes quantes novetats que poden quedar amagades pels rànquings de vendes, i que esperem que es mantinguin encara unes setmanes a les llibreries. Sis llibres de no-ficció que han estat publicats per editorials independents.

‘La caldera de les bruixes de «Macbeth»’, de Joan A. Oriol Dauder

(Quid Pro Quo)

Aquesta desconstrucció culinària, esotèrica i pòstuma, centrada en la recepta del caldo més fastigós que es coneix, és el llibre més freak de l’any. El lector de Shakespeare, endut per la trama, no se sol aturar en cadascun dels 23 ingredients que les bruixes deixen caure a l’olla al principi del quart acte de Macbeth, però Oriol Dauder dedica un capítol a cadascun. Entre els ingredients, n’hi ha d’origen animal (pell de serp) i vegetal (arrel de cicuta), però també parts del cos humà (nas de turc) i elements fantàstics (escata de drac). L’autor en desgrana els referents mèdics i literaris, màgics i bíblics, en un repàs de les cultures premodernes que és un model d’erudició i una font de plaer.

‘2017. Dietari d’un any convuls’, de Josep Navarro Santaeulàlia

(Gavarres)

Com tots els dietaris, aquest també incorpora uns quants ingredients, que l’autor alterna de manera personal: viatges (a Florència, Menorca, Perpinyà), converses (en esmorzars de forquilla), descripcions (de l’entorn de l’estany), reflexions (sobre llengua i política)... Sense pressa, des del seu retir a Banyoles, Josep Navarro Santaeulàlia repassa un any que va deixar petja, ja que és el de l’atemptat de la Rambla de Barcelona i el del referèndum de l’1 d’Octubre, i incorpora vivències d’ordre més personal, com la participació en la verema al mas d’un amic o la publicació d’una novel·la.

‘Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura’, d'Enric Iborra

(Viena)

En aquestes notes hi apareix, com al dietari de Santaeulàlia, El quadern gris, model de qualsevol llibre edificat sobre lectures. El d’Iborra destaca tant per la varietat i la qualitat dels autors (Montaigne, Shakespeare, Conrad, Tolstoi, Mansfield) com per la capacitat de penetració i síntesi de l’autor, incisiu i sintètic, raonable i magistral. El que escriu sobre Primo Levi ho podem aplicar a ell mateix: “De vegades, aquests llibres fets o refets a partir de fragments i de paraules dels altres són els que tenen un caràcter més marcadament personal”.

‘Els colors de la neu. Les llengües, les persones i el món’, de Pere Comellas i Carme Junyent

(Eumo)

En comptes de centrar-se en vivències o lectures personals, aquests dos lingüistes escriuen sobre el que tenen en comú les llengües, que són alhora la causa i la conseqüència de la nostra manera de veure el món i de pensar-lo. Les llengües ens separen dels animals i ens donen la capacitat de governar el planeta, així com la de destruir-lo. Heus aquí la paradoxa de Wallace: “¿Com és que l’espècie humana ha arribat a desenvolupar una ment amb una potència molt i molt superior al que hauria calgut per sobreviure com a espècie?”

‘Els llegats. Una lectura contemporània de la tradició’, de Lluís Calvo

(Arcàdia)

El llegat de què parla aquest llibre no és lingüístic, sinó cultural, i adverteix: vivim el present amb tanta exasperació que hem perdut la continuïtat amb el passat. La memòria i l’experiència ja no cotitzen. Lluís Calvo relliga les reflexions de Benjamin, Arendt, Eliot i Steiner sobre la tradició, sense la qual la cultura actual no és viva, sinó buida, impostada i efímera. Amb un present que canvia cada dia, evolucionar resulta impossible. No és paradoxal, sinó inevitable, que sigui el poeta cinquantí amb més vinculacions amb la poesia jove qui faci aquesta defensa de l’educació (crítica), la disciplina (voluntària) i la jerarquia (mòbil). En el llibre també hi trobem Frank Zappa, Bruce Lee, Bad Gyal i Eloy Fernández Porta.

‘Las aventuras de Genitalia y Normativa’, d'Eloy Fernández Porta

(Anagrama)

Si el progrés lineal de l’assaig de Lluís Calvo és coherent amb la seva apologia de la tradició, l’humor sord d'Eloy Fernández Porta reflecteix un cert aclaparament irònic davant el present. Llegint-lo podem patir rialles explosives, que de mica en mica se’ns congelen a la boca (alguns assagistes produeixen aquest “efecte Joker”) perquè no hi ha sortida del laberint que no sigui un altre laberint. La transgressió artística és la nova norma, les institucions programen “demagògia escultural” i a les xarxes vivim la “pantomima de la Notícia Provocadora y el Tuiter Hipersensible ”. Ni la moda, ni la cuina, ni el sexe són sortides dignes: “Esos minutos de meneo, ese kamasutra casero o motelero, ¿qué es sino el prefacio al selfie? ”