Sis segles de feminisme resumits en vint baules

Sembla que fa només quatre dies que parlem de feminismes en plural, quan, com a moviment, “el feminisme” és la suma d’un munt de passes endavant que resulta impossible d'unificar en un sol full de ruta. Cada text fonamental i cada formulació teòrica ineludible surten d’un lloc i ens duen fins a un altre. Algunes d’aquestes destinacions són coincidents, mentre que n'hi ha d’altres que no. Això és “el feminisme”, una suma d’idees i idearis que han contribuït i contribueixen a reclamar per a les dones la igualtat de drets i d’altres millores en la seva condició.

Pilar Godayol (Manlleu, 1968), catedràtica de la Universitat de Vic, acaba de publicar un recull que reuneix alguns dels textos estrangers traduïts al català imprescindibles d’aquesta cadena de transmissió que tant ens ha ajudat a guanyar terreny. En la seva trajectòria ja hi havia diversos llibres sobre grans dones de la Història, com ara Germanes de Shakespeare o Moments femenins de la humanitat. Ara, juntament amb els vint textos reunits a On són les dones?, glossa també les vides de les persones que els van escriure, majoritàriament dones –àvies, mares i germanes estrangeres–; però també dos homes, Poullain de la Barre i John Stuart Mill, així com una persona no binària, Judith Butler. Aquest volum ens du del segle XV al present: sis segles de feminisme resumits en vint baules.

Tots els textos escollits són fonaments i també les persones que els signen. Com podem explicar els orígens del feminisme sense Cristina de Pizan, Olympe de Gouges o Mary Wollstonecraft? Com podem no citar Flora Tristán, Virginia Woolf o Simone de Beauvoir? Com podem descriure el feminisme de la segona onada sense Betty Friedan i La mística de la feminitat o sense Angela Davis i la seva defensa de la raça i la classe social? I com podem entendre el feminisme de les últimes tres dècades sense bell hooks, Silvia Federici o el llegidíssim manifest Feminisme per al 99%, en què les seves tres autores afirmen que el capitalisme és el pitjor aliat del patriarcat i el feminisme liberal el seu braç armat: “El que cal, de fet, és superar el lligam entre producció i reproducció que es manté tossudament al sistema, la manera com uneix la producció de beneficis a la producció de persones, i la subordinació de la segona a la primera. I això vol dir abolir el sistema més gran que genera aquesta simbiosi”.

Tampoc tots els textos aquí reunits són els més citats. Godayol sap de la importància en la història del feminisme d’algunes de les dones que van agafar la ploma. Per això, al marge de la citadíssima Virginia Woolf, que ja fa temps que és una baula clau en aquesta cadena, trobem Marie de Gournay (s. XVII), Charlotte Perkins Gilman amb El paper de paret groc –tot un al·legat a favor de la insubmissió de les dones– i Joanna Russ, de qui recentment ens ha arribat en català Com destruir l’escriptura de les dones. Un menú degustació, solvent i ben documentat, del bo i millor del feminisme, vull dir dels feminismes.