'Sísif fa no fa': bones notes per a una partitura poc cohesionada

L’impiu Sísif va ser condemnat pels déus a arrossegar eternament per un pendent una pedra que, poc abans d’arribar a dalt, rodolava de nou cap avall. Un càstig i una repetició estèril que per a Albert Camus venia a representar l’absurd de la vida humana però que, com és el cas, pot ser un al·licient per construir un espectacle com el que Jordi Oriol i Carles Pedragosa acaben d’estrenar al Teatre Lliure.

És una creació amb la qual la companyia Indi Gest vol allunyar-se de la magnífica Trilogia del lament (La caiguda d'Amlet, L’empestat i La mala dicció). Però és difícil deixar enrere el bagatge acumulat, les sempre clarificadores influències/referències i la personalitat creativa; de manera que aquest Sísif supura Indi Gest pels quatre costats amb un regust del gran Carles Santos, amb el qual Oriol va fer el 2017 al TNC un particular homenatge a Joan Brossa, un altre dels fantasmes convidats juntament amb algunes idees del professor del TBO Franz de Copenhague i fins i tot un homenatge a la pastanaga de Beckett.

I Sísif ho fa, sí, ho fa, però amb menys fortuna que en espectacles anteriors. Oriol juga amb la definició del que fa: de si és teatre o no, de si és poesia visual o no, de si és poesia textual o no, o si és escena híbrida, que és el nom que li donen a allò que no saben com batejar els que necessiten posar-li nom a tot plegat (i amb això té tota la raó). Però per què importa el nom? El que importa és la cohesió dels materials que s’acumulen sobre l’escenari sigui per crear una o moltes imatges, sigui per dona un sentit o sigui només per jugar a sorprendre, que hi ha de tot en la proposta.

Una proposta que tot jugant amb el concepte de principi i de final arrenca amb un suposat problema tècnic que, com la pedra de Sísif, reapareix al llarg de la funció. El pianista va omplint el temps amb retalls literaris i reflexions parafilosòfiques i frases musicals, amb el tritó del diable inclòs, mentre esquiva el perillós dinamisme d’un bigarrat espai escènic. Un conjunt d’accions que neixen i moren aïllades malgrat la sorpresa d’alguna d’elles i l’esforç del pianista i actor còmplice d’Oriol a la Trilogia. A la interpretació de Pedragosa, que fins ara no havia assumit un treball textual d’aquesta magnitud, li manca un recorregut emocional (i això és cosa del director) que l’allunyi del fer teatre i ens el faci proper i, sobretot, creïble.