Sitges vibra amb una invasió secessionista a Brooklyn

SitgesDe vegades és difícil saber si la realitat s’infiltra en el cinema o el cinema en la realitat. Com era fàcil d’imaginar, la 50a edició del Festival de Sitges no està aconseguint aïllar-se de la situació política del país. Ja sigui pels xiulets als logos del ministeri de Cultura, per l’anul·lació de visites al festival o per la marxa sobtada de periodistes cridats a files pels diaris de Madrid, el Procés està impregnant l’aniversari del certamen. I fins i tot un thriller d’acció com Buschwick, que imagina una apocalipsi bèl·lica en un barri de Brooklyn, es pot llegir en clau de neurosi independentista. O no, valoreu-ho vosaltres mateixos.

El film arrenca amb la Lucy (Brittany Snow, una mica superada) visitant el seu antic barri per presentar-li un nòvio a la seva àvia. En sortir del metro, però, descobreix que els carrers del barri de moda de Brooklyn s’han convertit en zona de guerra i estan plens de soldats que disparen a matar contra els civils. El nòvio no dura ni cinc minuts, però la Lucy se les enginya per esquivar les bales i acaba topant amb un conserge amb experiència militar (Dave Bautista, el Drax de Guardians de la galàxia ) amb qui formarà un improbable equip de supervivència i solidaritat enmig del caos i la violència provocada pels soldats i la resposta armada dels veïns. El carrer és un camp de batalla però els edificis tampoc són segurs i el pitjor és que ningú sap per què el món s’ha tornat boig.

Els directors, Cary Murnion & Jonathan Milott, converteixen l’odissea de la Lucy en una experiència immersiva per a l’espectador filmant la pel·lícula en un fals pla seqüència que manté una il·lusió de temps real. Com a ‘71, que també va passar per Sitges, les seqüències es van desplegant com si fossin pantalles d’un videojoc, alternant la brutalitat de la guerra amb petits moment de calma a l’interior de les cases. Finalment, es revela el motiu de tanta violència, l’objectiu dels invasors: són soldats de Texas, que s’ha aliat amb altres estats del cinturó republicà per declarar la seva independència. És a dir, un exèrcit secessionista ataca Nova York per forçar el govern federal a negociar. Us podeu imaginar els somriures a l’Auditori de Sitges.

Una ‘Carrie’ danesa

La Thelma del danès Joachim Trier, que ahir es va presentar en secció oficial, és cosina germana de la Carrie de Brian De Palma i de tantes adolescents del cinema fantàstic en qui el despertar sexual coincideix amb la manifestació d’estranys poders. Aquí es tracta d’una estudiant universitària que veu com la seva educació cristiana i repressiva es fa miques davant l’atracció que experimenta per una companya de classe i, de retruc, provoca atacs d’epilèpsia i fenòmens paranormals. Trier, conegut per Oslo, 31 d’agost i Louder than bombs, salta al cinema fantàstic sense perdre el seu interès per explorar una joventut perduda i sense referents. La fredor del seu estil visual s’encomana a una història coixa d’emoció, parapetada en l’observació remota de les conductes i en atmosferes enrarides a cop de silencis i afectació. Al final, tot s’acaba resolent com a la consulta del psiquiatra: la culpa és sempre dels pares.

Qui també s’anava alliberant de manies al llarg de la pel·lícula era Janet Weiss, la dona puritana i reprimida que interpretava Susan Sarandon a The Rocky Horror Picture Show. La pel·lícula es va projectar dissabte a la nit en una sessió de mitjanit que, coses de Sitges, va començar gairebé a les dues de la matinada. Sembla que l’actriu no va quedar gaire contenta amb l’actuació d’Itziar Castro com a presentadora, però igualment va rebre l’homenatge del festival i va cantar (força bé) uns versos de There is a light, un dels temes emblemàtics de la pel·lícula, davant un públic entusiasmat. Era el somni fet realitat dels fans de The Rocky Horror Picture Show i un d’aquells moments que només passen a Sitges.