"La societat catalana continua sent anarquista"

BarcelonaLa lluita contra el poder i l'autoritat va portar l'anarquisme català a enfrontar-se a l'empresariat català i, encara més, a l'exèrcit, a les forces de l'ordre i a la Guàrdia Civil, a l'aparell de l'estat i a l'alta política. No va morir al segle passat sinó que, d'una manera o altra, l'anarquisme continua viu en la societat catalana. Almenys això creu l'historiador Xavier Diez, que acaba d'editar el llibre d'un anarquista que continua sent una figura incòmoda: Joan Garcia Oliver. Nascut a Reus, el 1902, i mort a l'exili mexicà, el 1980, el 1978 va publicar les seves memòries: El eco de los pasos (Ruedo Ibérico). Eren un miler de pàgines, que Diez ha reduït a 400 i que La Campana ha publicat amb el nom de Nosaltres, els sense nom. L'anarquista oblidat: de pistoler a ministre.

El llibre repassa algunes de les dècades més intenses de la història contemporània catalana: des dels anys del pistolerisme fins a la Guerra Civil i l'exili. A Oliver, segons Diez, se l'ha bandejat de la història: "La seva trajectòria, si es mira la història amb els ulls d'ara, és difícil de defensar perquè va lluitar per l'anarquisme amb les pistoles i les va utilitzar contra l'establishment". En canvi, Frederica Montseny o Joan Peiró, que han tingut un major reconeixement, van ser intel·lectuals que no van empunyar les armes: "Són més còmodes de defensar", afegeix Diez.

No érem pacífics, sinó violents

En l'època en què Oliver era jove, l'anarquisme tenia una gran força a Catalunya. "En aquell moment la CNT era la central sindical anarcosindicalista més potent del món –diu l'historiador–. Oliver va néixer en la més pura misèria, es va socialitzar a través del sindicalisme, va ser víctima de la repressió i va respondre amb les armes". Va viure en pròpia pell un període de violència social i política extrema que es va iniciar el 1917 amb la vaga de La Canadenca. L'anarquisme va optar per l'acció directa i la insurrecció. L'Estat va respondre amb violència institucional i la llei de fugues, i la patronal amb el pacte de la fam i el locaut. De 1919 a 1923 es van produir centenars i centenars d'assassinats als carrers de Barcelona.

"L'anarquisme és un component constant en la història de Catalunya, explícit a través d'organitzacions com la CNT, o implícit a través de determinades pràctiques polítiques i culturals", afirma Diez. L'historiador no creu que el poble català hagi estat històricament pacífic. "A partir dels anys 50, Vicens Vives falseja la història i fa una mica de prevaricació, intenta projectar la història de Catalunya com la d'un poble pacífic i diu que l'anarquisme era com un bolet, un element vingut de fora. La societat catalana dels anys 20 i els anys 30 era violenta com ho eren la majoria de societats europees del moment", diu l'historiador.

L'historiador defensa que la societat catalana, avui, continua sent anarquista. "Continua sent anarquista. L'Assemblea Nacional Catalana o el moviment independentista contenen molts elements anarquistes en el sentit que són capaços d'organitzar-se sense un poder central –explica Diez–. Hi ha aquest component, a la societat catalana, de «m'agrada fer el que em surt dels collons», perquè som descreguts, escèptics i desconfiats". L'origen de tot plegat és una experiència nefasta amb l'autoritat: "Primer amb la monarquia absolutista espanyola i després, al segle XIX, amb un estat espanyol obsolet que no entenia la societat catalana i responia amb la repressió", afegeix l'historiador. És, segons Diez, un anarquisme complex i no necessàriament d'esquerres: "Hi havia des de gent nudista que practicava el poliamor fins a persones molt conservadores que semblaven d'una secta calvinista, no tothom era d'esquerres com ens han volgut fer creure des del Maig del 68".

Sense accés als arxius policials

Oliver va participar en diferents atemptats, sobretot durant l'època del pistolerisme, però a les seves memòries no és gaire explícit. Diez ha contrastat algunes informacions i, quan ho ha considerat adient, ha fet peus de pàgina. El problema, sobretot, ha estat allò que Oliver no explica. Tampoc és possible accedir a les fonts policials, ni tan sols a les dels anys 20. "Tot plegat fa que encara hi hagi discussions historiogràfiques sobre els morts que hi va haver durant el pistolerisme, que jo prefereixo anomenar guerra civil", matisa Diez.

Oliver va participar en diferents insurreccions anarquistes als anys trenta, com la del gener de 1932, que va proclamar el comunisme llibertari a diferents poblacions de l'Alt Llobregat. El van empresonar en més d'una ocasió. Va ser secretari de la FAI i va impulsar el Comitè Català de Milícies Antifeixistes. Va defensar anar a totes i proclamar la dictadura anarquista, però la CNT no el va seguir. Durant la Guerra Civil va ser ministre de Justícia del govern de Largo Caballero i va organitzar la columna Los Aguiluchos. Va marxar a l'exili el 1939, primer a Suècia, després a Veneçuela i finalment a Mèxic, on va morir i on el van enterrar amb el seu fill. Durant anys no hi havia el seu nom a la tomba.

Amic de Tarradellas però no de Companys

Des de l'exili, Oliver va intentar organitzar diferents atemptats contra Franco. "Als anys 60, ell encara creia en la lluita armada", diu Diez. Va ser amic de Francesc Macià i Josep Tarradellas, però no s'avenia gens amb Lluís Companys, a qui no deixa gaire ben parat a les memòries. "Tarradellas es dedicava a vendre impermeables i Oliver era un cambrer de la CNT, però tots dos se sentien incompresos dins les seves organitzacions; empatitzaven", explica Diez. Quan escriu les memòries, Oliver ho fa des del ressentiment. Havia perdut el seu únic fill, que va morir a Mèxic en un accident de trànsit.

"Havia anat a totes les guerres i les havia perdut totes, a l'exili els anarquistes s'havien barallat entre ells i hi havia hagut moltes defeccions, va arribar un moment que ja no va ser possible ressuscitar l'anarquisme", afirma Diez. Quan es van presentar les seves memòries, el 1978, molta gent es va enfadar. Oliver havia fet alguns enemics durant l'exili. "Era superdotat, molt carismàtic, un líder, amb un instint polític molt gran, però tot el que li sobrava en personalitat li faltava en diplomàcia", conclou l'historiador.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir 'Nosaltres, els sense nom. L'anarquista oblidat: de pistoler a ministre' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.