Biel Huguet: "Una societat culta hauria de saber qui són els arquitectes rellevants del seu territori"

PalmaL’eslògan li surt gairebé espontani: “de ca la padrina a la botiga Tiffany’s de Tòquio”. I és que aquest podria ser un resum, excessivament sintètic, de la trajectòria que l’empresa Huguet ha viscut en els darrers trenta anys, d’ençà que Biel Huguet se'n va posar al capdavant. Acaben de recollir dos premis més als prestigiosos premis ADI FAD, de Foment del Disseny i les Arts, i ja en van dotze en les cinc convocatòries que s’han duit a terme en els darrers deu anys. I si bé tenen projectes més que golosos a damunt la taula, alguns dels quals vinculats als millors dissenyadors i arquitectes contemporanis, inclòs algun premi Pritzker, les fites aconseguides i els reptes que encara han d’arribar no es poden deslligar d'una visió que inicialment podia semblar arriscada, sempre connectada amb els valors tradicionals. De quatre o cinc treballadors han passat a devers quaranta amb la certesa de "vendre rajoles però també qualque cosa més: una història de valors i una manera d'entendre el món".

Dotze premis FAD en deu anys, i gairebé la certesa, ja que a cada convocatòria en sortiu guardonats… Us hi heu començat a acostumar?

— A veure, fa mal dir això perquè… Bé, no sé si en el món del disseny de producte hi ha algú més que hagi recollit tot això. No parl de l’àmbit més tècnic o electrònic, que el desconec, però a escala de producte en arquitectura o disseny la veritat és que podem estar molt satisfets perquè és molt mal d’aconseguir això. Ara bé, també s’ha de dir que avui dia aquests premis sembla que tenen poc reconeixement a la societat en general. 

Què voleu dir?

— Fa 50 anys que es lliuren els premis FAD i molta gent no sap ni què són. Antigament, el món del disseny era una cosa molt important. Faig referència als anys 80 i 90, molt especialment a Barcelona hi havia un coneixement important i una empenta al món de l’arquitectura i el disseny. I crec que això s’ha perdut. Es parla dels premis Goya o, fins i tot, dels premis Max però de poca cosa més. I l’arquitectura i el disseny són arts que mereixerien un tractament diferent, haurien de ser més significatius i estar més valorats. I això no ho dic per nosaltres. Crec que una societat culta hauria de saber qui són els arquitectes rellevants del seu territori, i els dissenyadors. Ens falta tot aquest coneixement cultural que dona un valor afegit a una societat desenvolupada. 

I a què associau aquesta pèrdua d’interès o de coneixement envers aquestes disciplines?

— Crec que és molt evident en el cas de Catalunya, tot i que també està relacionat amb el que ha succeït a Mallorca. Veníem d’uns anys de gran creixement, tan econòmic com social i cultural, amb la Barcelona d’abans de les Olimpíades, que després va arribar una crisi a la qual es van afegir Aznar i les segones residències a estrangers, un boom immobiliari i turístic i l’expansió del low cost. Hem perdut el valor afegit de les coses, la sofisticació, l’estima per les coses ben fetes. Ara tot és a grapades i sense cura, com veim també a Mallorca. El creixement d’un 50% de la població ha impedit fer les coses a poc a poc i amb bona lletra, i ara en veim les conseqüències. A l’àmbit del disseny, per exemple, parlam d’hotels format Ikea que cada 5 anys s’han de reformar per complet i que, per tant, opten per models baraters. 

Tanmateix, ha estat en paral·lel a això que s’ha produït el creixement i l’expansió d’Huguet, des d’on heu apostat precisament per un model completament oposat a aquest que explicau. Ho heu tingut sempre clar que havia de ser així?

— Quan jo vaig començar, devers l’any 97, venia de Londres amb la idea de fer arquitectura tradicional per al mercat local. I el que ha acabat passant és que feim arquitectura contemporània per al mercat internacional. Pensa que en aquell moment hi havia pocs referents a l’hora de posar al dia la tradició o internacionalitzar-la, podríem parlar de Camper o d’Ànima Negra, però poca cosa més. Així que aquesta manera de fer que ara pot resultar òbvia per alguns era gairebé impensable en aquell moment. I amb el temps hem anat evolucionant i hem entès que la nostra visió encaixava amb la dels millors arquitectes i dissenyadors del món. Acabam de fer la nova botiga de Tiffany’s a Tòquio i el forn Can Pa de Gomila amb Jasper Morrison, un dels millors dissenyadors de l’actualitat. 

I què pensau que teniu en comú amb tots ells?

— Jo crec que connectam a través de tota una sèrie de valors com el fet de coses a mida, que sembla que és una cosa senzilla, però no. Al món d’avui dia tot és o bé Ikea, o Leroy Merlin o… Tot és estàndard, i nosaltres reivindicam l’ofici i la producció a mida, que són coses que tenen una escala humana i que són úniques. Parlam d’autenticitat i de sostenibilitat, entre altres coses, que abans no se’n parlava tant i que ara hi comença a ser pertot. I tot això lliga amb un tercer element que al final creim que ha d’ajudar a fer un món més ric i divers: la globalització. Ens permet fer coses arreu del món des de la tradició, compartir que la rajola hidràulica o la marmolina arribin a tot arreu. És la nostra manera d’entendre la mallorquinitat i de posar-la al dia: per valorar-la també s’ha de connectar amb el món. 

I després de quasi 30 anys “picant pedra” en aquest sentit, com veis l’horitzó que teniu per endavant?

— No hi ha res fàcil, no existeixen fórmules de l’èxit i hi ha molta competència pertot. Hi ha més gent que mai pensant en el disseny, petits fabricants que en tenen cura i que aprofiten les xarxes per arribar a tot el món. Ara bé, aquí tot s’ha abocat al turisme i a l’especulació urbanística, i tots els recursos, energies i les ments més brillants s’han dedicat a això. La indústria gairebé ha desaparegut, no hi ha entorn industrial perquè era molt més fàcil llençar-te al sector turístic. I començam a veure que aquest model de creixement brutal no ha fet que visquem millor: som moltíssims més i tots vivim pitjor. Ha empitjorat tant la renda per càpita com la qualitat de vida, som més pobres i, a damunt, estam saturats i despersonalitzats. 

Però en començam a ser conscients, o no?

— No som molt optimista, la veritat, vull creure en els canvis que poden arribar però som escèptic. Ens pensàvem que la covid seria el tro que ho canviaria tot i encara no ha passat. Ara bé, tampoc no m’agrada caure en el victimisme i el fet de ser a Mallorca també ens ha permès estar en contacte amb molta gent molt interessant, acabam d’estrenar per exemple una sauna flotant a Oslo amb Estudio Herreros, i això també s’ha de reivindicar: som d’un lloc que molta gent vol visitar i això ens enriqueix molt. La qüestió és que ens hem de veure com europeus de primera, no com un ressort turístic, i trobar la manera d’aportar el nostre gra d’arena a aquesta globalitat, també des de la indústria i des dels nostres valors.