Sòcrates a Dénia

DéniaLa primera vegada que un senyor va començar a fer preguntes profundes a la plaça pública d’una ciutat democràtica la cosa no va acabar bé. A l’individu el van jutjar per corrompre les ànimes dels joves i promoure la impietat, i van acabar obligant-lo a fer un glop de cicuta mortal. Però potser el pitjor s’ho va endur la resta de la humanitat: va néixer la filosofia.

La primera edició del Dénia Festival de les Humanitats ha omplert la capital de la Marina Alta de filosofia, i ningú ha estat acusat. No queda clar si això és una bona notícia o part del problema: hi tornarem més endavant. Per al corresponsal de l’ARA per assumptes culturals mediterranis que signa aquestes línies, sens dubte va ser una nova excel·lent. Només sentir les paraules “viatge i hotel a Dénia pagats”, el sentit del deure kantià, els somnis epicuris de paella i l’utilitarisme dels autònoms es van donar la mà. La filosofia és una eina imbatible a l’hora de justificar.

Dénia és una ciutat més bonica del que els meus prejudicis barcelonins havien imaginat. Entre cases baixes de colors clars, rambles agradables i un passeig marítim infinit, el centre històric reté els signes del bressol de la civilització. Que és una manera de dir que s’ha contingut l’especulació benidormiana que ha anorreat gran part de la costa valenciana i no pocs indrets de la Costa Brava. El kitsch de lounges i hamburgueseries malmet inevitablement els tres (tres!) ports esportius, però la bellesa orgànica de la tradició mediterrània encara va guanyant. Potser és pel castell, una fortificació d’origen islàmic que ho vigila tot des d’un pujol que es veu perfectament des de les platges. Hi ha prou presència de la història per fer-hi un festival de filosofia.

Estampes de divendres 28 d’octubre: al multiespai L’Androna, un palau de vidre amb què Baleària llueix consciència corporativa, gairebé no queden cadires per escoltar Mara Dierssen, neurobiòloga; María Ángela Nieto, bioquímica, i Tomàs Marquès, professor de recerca, reflexionant sobre la relació entre evolució, malaltia i condició humana. Dues hores més tard, en un auditori del centre cívic igual de ple, l’assagista Remedios Zafra, l’escriptora Najat El Hachmi i la psicòloga Alba Alfageme conversen sobre com tombar el patriarcat. El César, la Diana i l’Alina han anat a les dues xerrades, i per això m’hi acosto: fan primer de batxillerat en un institut d’Alacant, han agafat un autobús per passar el dia esperonats pels professors, i diuen que ho troben tot molt interessant. A les vuit de la nit ja no me’ls trobo al diàleg entre Antón Costas, economista, i Adolfo Utor, president de Baleària, que reflexionen sobre els deures ètics de l’empresa per a una audiència més business friendly que la matinal.

Ponents de primera fila

Quin sentit té omplir Dénia de xerrades de ponents de primera fila locals i internacionals durant tres dies d'octubre? La Biennal de Pensament de Barcelona, model que inspira evidentment el Dénia Festival d’Humanitats, s’entén en una metròpolis amb una base demostrada de veïns àvids de cultura. Però a Dénia hi ha tot just 41.000 censats i només cal passejar-hi deu minuts per veure que absolutament tot està consagrat al monocultiu del turisme de sol i platja. Els lectors de Schopenhauer de la regió, que a tot arreu n’hi ha, estan encantats i han vingut tots; però la filosofia no atraurà ni una sola família d’alemanys més. Hi ha un desajust manifest entre el luxe de l’aposta i el seu rèdit potencial.

Evidentment l’explicació és filosòfica. Ja des de Plató (l’home gràcies al qual tots heu captat que el protagonista del primer paràgraf era Sòcrates), sabem que, contra els tirans que només pensen en el domini i el benefici, hi ha la possibilitat del filòsof-rei. És la vella idea segons la qual un líder pot governar inspirat per la contemplació del bé, la bellesa i la veritat. De Marc Aureli a Steve Jobs, el somni del monarca il·lustrat no ha abandonat mai el món occidental. Els directius de Baleària, l’alcalde de Dénia i el president de la Generalitat Valenciana comencen a llegir, i un bon dia es troben posseïts per ideals de responsabilitat social i filantropia cultural.

L’altra possibilitat és que tot plegat sigui culture washing. En el nostre segle XXI desencantat, desconfiem del punt mitjà aristotèlic. No cal dir que la culpa també és d’altres filòsofs. Marx, Freud i Nietzsche, el trident de la sospita, ens van ensenyar que darrere de raons i valors aparentment nobles sempre s’hi amaguen desitjos foscos, estructures econòmiques injustes i voluntats de poder descarnades. Els pensadors oficials són sofistes disfressats, i l’única filosofia digna del nom és la que es fa als marges radicals. Si els poders econòmic i polític munten un festival d’idees, s’asseguraran que els que hi vagin i allò que diguin estiguin domesticats.

Doncs una mica dels dos. Després de set taules rodones, vaig trobar perspectives per revolucionar el món i propaganda barata per blanquejar l’statu quo, a vegades a la mateixa taula. Una Najat El Hachmi resplendent explicava com una por absurda a ser titllats de racistes fa que abandonem les dones islàmiques al masclisme, i a mi em va entusiasmar. En canvi, Adolfo Utor deia que “l’humanisme ja està present a l’empresa perquè l’ètica és rendible”, cosa que em va fer enfadar. L’alcalde de Dénia cloïa el festival convidant-nos a veure una muixeranga a la plaça del poble com a exemple de com la tradició valenciana connecta amb la universal, però ni un sol dels actes de la biennal s’havia fet en català.

El polític i el publicista promouen una visió concreta de la realitat. En canvi, el filòsof desvela la naturalesa paradoxal i incompleta de totes aquestes visions escarxofades a la poltrona cultural. Com que no té armes ni poder (si no, seria una altra cosa), el filòsof ha d’anar a la plaça pública i intentar colar-se a les ànimes dels conciutadans amb idees prou estranyes i fascinants per obrir escletxa. És una pràctica plena d’ironia, subterfugis i contradiccions, que fins i tot en un festival impulsat pels poders oficials d’una ciutat turística, pot fer que la persona menys pensada es qüestioni els límits del seu món. A Dénia va passar unes quantes vegades i ningú va acabar bevent cicuta, perquè després diguin que la filosofia només dona voltes sense avançar.