Sofía Vergara i la fascinació que no minva pels narcos

Ha costat que algú confiés en Sofía Vergara per encarnar un paper protagonista en els antípodes de la Gloria de Modern family. Griselda és un vestit fet a mida, una minisèrie al voltant de la traficant de droga Griselda Blanco en què l'actriu colombiana demostra la seva versatilitat interpretativa, allunyant-se de l'arquetip de llatina atractiva i amb caràcter que l'ha fet famosa a dins i a fora de la pantalla amb el paper d'una poderosa criminal que va controlar el tràfic de cocaïna de Colòmbia a Miami des de finals dels anys setanta fins al seu empresonament el 1985.

Griselda, la sèrie, s'afegeix al llarg llistat de ficcions fascinades per la figura d'un gàngster o narcotraficant, personatges que els creadors representen entre una barreja d'admiració pel poder que amassen i la suposada condemna a les seves activitats. Aquí tampoc no es fa cap esforç per escapar d'aquesta ambigüitat tan calculada com covarda i simplement es repeteixen els arcs narratius d'altres produccions tipus Narcos però amb una protagonista dona. La perspectiva femenina com a novetat està prou ben introduïda en els diferents nivells de la trama. La trobem en petits però significatius detalls (protegir-se una ferida amb una compresa menstrual), en anècdotes més curioses (conxorxar-se amb les col·legues que fan de prostitutes i colar en l'avió paquets de droga amagats com si fossin el farcit dels sostenidors) o qüestions més estructurals com de quina manera afecta la maternitat el lideratge d'una banda criminal.

Afortunadament, els creadors no pretenen justificar la Griselda pel fet que fos víctima d'abusos sexuals i violència masclista des de ben jove. I marquen bé aquell moment en què la protagonista passa d'utilitzar la violència com a mecanisme de defensa fruit de la desesperació a emprar-la fredament com una manera d'expandir el seu negoci. La protagonista tampoc es mostra més justa amb l'únic marit que la tracta bé, Darío (Alberto Guerra), pare del seu fill Michael Corleone (sí, el bategen amb aquest nom). En Darío és un dels dos personatges masculins potents a la sèrie. L'altre, el sicari Rivi (Martín Rodríguez), s'encarrega d'introduir una benvinguda dosi de pertorbació cada cop que apareix en pantalla. La derrota final de Griselda també es planteja dins de l'esfera de la maternitat i no pas per altres qüestions com que l'acabi atrapant la policia. Tanmateix, ni tan sols aleshores la sèrie prescindeix d'aquella aura tràgica amb què aquestes ficcions s'entesten a envoltar aquestes figures.

L'imaginari de Brian De Palma

Queda clar que som davant d'una sèrie al servei del lluïment de Sofía Vergara. Cap problema. Però de vegades es troba a faltar que s'aprofundeixi en aspectes interessants de la història que queden desdibuixats. Com el context històric que converteix Miami en la destinació de milers d'emigrants cubans a principis dels anys vuitanta (els marielitos), la carn de canó que alimenta la xarxa de narcotràfic de la Griselda. Un imaginari que Brian De Palma va plasmar esplèndidament a Scarface (1982), un film en què és inevitable pensar més d'un cop veient la sèrie, sobretot en l'episodi en què es mostra a través d'una festa cada cop més catastròfica com el consum de cocaïna que ha fet riquíssima la Griselda també s'està convertint en el vehicle de la seva destrucció. En l'àmbit argumental, l'episodi ressegueix de forma impecable la progressiva tendència a la paranoia violenta de la protagonista. Però es troba a faltar que l'actriu o el director no temin posar en escena aquesta caiguda en el deliri cocaïnòman des de la mateixa aposta per l'excés desbarrat que abraçava Al Pacino a les mans de De Palma a Scarface. Aquí sí que ens hauria convençut del tot la Vergara.