Soledad Sevilla, guanyadora del Premi Velázquez: "Ser dona ha estat motiu de desigualtat en l'art"

BarcelonaL'artista Soledad Sevilla (València, 1944), guanyadora del premi Velázquez d'Arts Plàstiques, el més prestigiós i ben dotat de l'Estat, amb 100.000 euros, té una llarga trajectòria: més de 40 anys cercant i investigant. Va començar defugint l'academicisme amb el treball geomètric i dibuixava línies que s'escapaven de la tela, però després va explorar la llum i l'aigua com a font d'emocions, sentiments o, fins i tot, com a expressió dels somnis. El jurat ha valorat l'artista com a "pionera en l'experimentació amb els llenguatges", però Sevilla diu que ja no se sent com l'han descrit: "Això va ser fa 50 anys i han passat moltes coses des d'aleshores, jo em sento d'una altra manera". El jurat també ha destacat "la solvència amb què transita entre el pla i l'espai, així com la seva manera innovadora d'entendre la llum, els materials i la geometria".

No és el primer guardó que rep l'artista. Entre molts altres guardons, ha rebut el Premio Nacional d'arts plàstiques (1993) i la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts (2007) o el Premi Art i Mecenatge (2014).

"Ser dona ha estat motiu de desigualtat en l'art, però això afortunadament ha canviat i actualment és igualitari. Ara no hi ha distincions ni problemes, però abans hi havia moltes diferències i era molt més difícil: realment quan tots els meus amics ja eren famosos jo no podia exposar", ha dit l'artista en declaracions a Europa Press.

Les dificultats per exposar

Sevilla és un esperit lliure i una artista meticulosa que no ha seguit els corrents artístics del moment. La indignació -quan als anys 80 hi va haver un boom de l’art espanyol i es venia molt a fora a ella no li feien cas perquè asseguraven que tenia "massa bon gust"- va ser el que va provocar la seva primera instal·lació: Sangre y Leche (1986), amb què va cobrir les parets de la galeria Montenegro de Madrid amb 36.000 clavells vermells i va deixar que les flors es marcissin.

El Macba va aprovar fa pocs dies la compra d’uns dibuixos de l’artista de finals dels anys 70. “Va començar fent art molt serial, molt geomètric, però ben aviat va mostrar interès per l’espai i, a partir dels anys 80, va començar a fer instal·lacions on introdueix més elements íntims, i treballa més la relació entre allò públic i allò privat. La condició de la dona, el temps o la mort són constants a la seva obra”, resumeix Antònia Maria Perelló, conservadora i cap de la col·lecció del Macba. Una altra peculiaritat que destaca Perelló és la coherència de l'artista.

Sevilla va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi entre 1960 i 1965 i es va formar sobretot gràcies a nombroses beques. Entre 1969 i 1971, quan la informàtica era encara un enigma per a molts, va estudiar al seminari de generació automàtica de formes plàstiques al Centre de Càlcul de la Universidad Complutense de Madrid i va investigar mòduls geomètrics. Sevilla va continuar estudiant a la Universitat de Harvard i va ser allà on va començar a treballar la sèrie Las meninas i a reinterpretar pictòricament, amb la geometria com a base, els espais i les atmosferes del quadre de Velázquez.

"Ha sabut evolucionar a partir de l'abstracció cap a una obra més sensual, on la llum juga un paper més actiu -diu Josep Salvador, conservador de l'IVAM-. Parteix de nous llenguatges i de la seva experiència al Centre de Càlcul, però cada vegada li interessen els elements més càlids i sensuals de l'experiència, i fa una reconstrucció fictícia de la natura però no ho posa fàcil a l'espectador, perquè els elements que recrea s'han d'anar descobrint".

Després de Velázquez, Sevilla va posar el focus en l'Alhambra i va jugar més amb el color sense oblidar les retícules: va recrear diferents espais del palau àrab. El 1992 va fer una instal·lació al castell de Vélez-Blanco (Almeria): va projectar sobre els murs nus del pati el pòrtic renaixentista que actualment és al Metropolitan de Nova York i va utilitzar el coure i el cotó per recrear els efectes de la llum.

Precisament, la llum és protagonista de moltes de les seves obres. A En el retiro la que recita es ella (1991) converteix la llum en una carícia, i, en canvi, a La habitación de la lluvia (1994-1995) la transforma en pluja torrencial gràcies als fils de cotó pintats de manera discontinua. El temps és un altre segell de la seva obra. El 1998, a la instal·lació El tiempo vuela va col·locar 1.500 papallones de paper sobre les parets i sostre d’una sala mentre giraven com fa un dispositiu de rellotgeria, i a la paret s’hi llegia un vers de Machado: “Y es hoy aquel mañana de ayer”.

Els seus últims treballs s’han centrat en la forma de la finestra com a espai pictòric, i ha experimentat amb altres textures com la fusta i el metall. Una de les seves obres més recents és Rutas del deasosiego, que s’inspira en el Llibre del desassossec de Fernando Pessoa. L’obra del poeta i escriptor portuguès són fragments de diari, aforismes i reflexions filosòfiques que van inspirar Sevilla mentre passejava per Lisboa. Sobre aquesta obra, Sevilla va escriure: “En aquests moments de tanta confusió de valors, és quan s’ha de tenir consciència que la creació és intrínsecament necessària per a l'ésser humà i que irradia una influència benèfica incontestable”.