'Solitud', de Víctor Català, un musical electrònic d'arrel a la Fira Mediterrània

ManresaA la Fira Mediterrània de Manresa cal agrair la xarxa de complicitats que ha anat teixint amb altres festivals, equipaments i agents culturals del país. Gràcies a això s'han pogut tirar endavant projectes com Més lloc per a la fosca, “un musical electrònic d’arrel” construït per Elvira Prado-Fabregat i Carles Viarnès a partir de la novel·la Solitud de Víctor Català i amb material de l’arxiu Càntut de cançons populars (quina eina tan fantàstica a l'abast dels creadors!). La col·laboració del Konvent de Berga, la Marfa de Girona, el Festival de Llegendes i el Museu de la Vida Rural, entre altres, ha culminat amb la realització de l'espectacle que aquest dissabte es va veure a la Capella del Rapte de Manresa. L'espai, la pedra, va potenciar els brams, udols i fúries del text, però també va dificultar el moviment escènic d’un projecte en creixement molt recomanable, en la línia del que van fer Clara Peya i Marc Rosich amb un altre text de Víctor Català, Infanticida, que van convertir en un monòleg musical interpretat per Neus Pàmies (i que es podrà veure al novembre al TNC).

A Més lloc per a la fosca, Prado-Fabregat porta tot el pes dramàtic i aconsegueix moments de gran intensitat amb pocs recursos molt ben utilitzats, com ara una caputxa, un cistell, els murs de l'espai i la mirada als ulls dels espectadors. Fa seva tant la Mila protagonista com la prosa feréstega de la novel·la, i també canta acompanyada dels músics: el pianista Viarnès, la multiinstrumentista Míriam Encinas-Laffitte (imprescindible a la banda de Roger Mas) i la bateria Laia Fortià, tots tres situats entre el públic en diferents racons de la capella.

El ritme de la fosca

D'una altra col·laboració, en aquest cas amb l'institut basc Etxepare (una institució pública que promou la cultura basca), n'ha sortit una aliança artística d'altíssima volada entre Iban Urizar, àlies Amorante (una de les sensacions de la Fira Mediterrània), i el duo Los Sara Fontán, format per Sara Fontán i Edi Pou (Za!). El primer fruit saborós d'aquesta trobada són 45 minuts d’una improvisació governada pel ritme, absolutament imprevisible i per això mateix gloriosa, i feta en la penombra, pràcticament a la foscor, de l'Institut Lluís de Peguera.

Violí, bateria, harmònium, trompeta i esquellots, entre altres instruments, són els estris amb què el trio (tots tres vestits amb faldilles vermelles llargues) aixeca una fantasia rítmica que de vegades és fàcil d'imaginar com a banda sonora d'uns dibuixos animats sense Déu ni amo i que en altres moments condueix cap a un gaudi purament sensorial d'aquells que empenyen el públic a cridar de satisfacció. "Gràcies per venir i gaudir del so per sobre de la imatge", va dir Pou descobrint una de les claus del xou.