El solleric que descobrí Maria Casares

PalmaUn fill de sollerics, l’actor Pierre Alcover, va descobrir l’actriu Maria Casares, el gran amor del menorquí d’origen Albert Camus. Ella morí ara fa vint-i-cinc anys –el 22 de novembre del 1996– i farà un segle que va néixer el proper 2022. Alcover és un de tants descendents de famílies de la vall dels tarongers que, entre els segles XIX i XX, emigraren a terres franceses, part dels quals hi tornaren i contribuïren a l’auge econòmic i constructiu i a la modernització de la seva vila d’origen.

Fou a París, el 1937: ella tenia quinze anys, era filla del darrer president del Govern abans de la guerra –Santiago Casares Quiroga– i s’havia refugiat amb la seva mare a França. Segons relata Casares mateixa a les seves memòries, Pierre Alcover –“subreptíciament inspirat per mamà”– la volgué sentir recitar “un romanç castellà”. Ella s’animà amb Don Rodrigo –el darrer rei got–, i la conclusió fou evident: “Ha de dedicar-se al teatre!”, proclamà madame Alcover. “Ha d’actuar, si no vol ofegar-se”, dictaminà el solleric.

Sí, tenien raó. L’adolescent gallega es convertí en una de les més grans actrius de França: membre de la Comèdia Francesa i del Teatre Nacional Popular, posades en escena a les ordres de Jean Vilar, Jean-Louis Barrault, Roger Blin, Jorge Lavelli i Maurice Béjart, i pel·lícules amb Marcel Carné, Jean Cocteau i Robert Bresson. També fou, des del 1944 fins a la mort prematura d’ell en accident de trànsit, el 1960, la dona més estimada per Albert Camus, de família materna menorquina emigrada a Algèria, que havia visitat Mallorca el 1935: “Sóller i el migdia”, deixa escrit als seus dietaris, probablement impactat per l’esplendor solar de la vall.

Pere Antoni Alcover (1893-1964), segons l’escriptor Guy Bellinger, es guanyava la vida al mercat central de Les Halles, a París –molt probablement amb fruites i verdures, activitat habitual dels sollerics–, on portava “una càrrega de 200 quilos a l’esquena”, des d’on passaria a obtenir el primer premi al Conservatori i debutar el 1916 a l’Odéon. “La seva estatura imponent” el predisposava a “papers violents” en pel·lícules com El crim del correu de Lyon, Carnet de ball, L’argent i Liliom, de Fritz Lang. Afegeix la bibliotecària Sònia Capellà que el 1917 entrava a la Comèdia Francesa, l’escaló més alt en què pot somniar un actor d’aquell país.

Alcover i la seva dona, Gabrielle Colonna-Romano, foren dels primers amics de Maria Casares i la seva mare a l’exili: la seva filla, la descendent de sollerics Marianne Alcover, “inaugurà el llinatge de les meves amistats a França”, recorda l’actriu. “Alcover i Colonna rivalitzaven a més i millor per ajudar-nos”. Instruïren l’adolescent en el teatre francès per preparar-ne l’accés al Conservatori.

El ministre i la ciutat de Brassens

No ha estat Pierre Alcover l’únic gal·losolleric de renom. Raymond Bisbal, narra Joan Vicens a Sa Veu, va estudiar teatre a París al mateix temps que treballava en un magatzem de fruita; els anys vuitanta del segle passat presentava el seu espectacle Les aventures de Loupio, llop blanc a Mallorca, dins el programa La Caixa a les escoles, i el 2008 es convertia en el primer president de l’associació cultural França a la Vall de Sóller –que també té en compte els vincles amb Fornalutx. D’ancestres sollerics és així mateix Christophe Castaner, ministre de l’Interior gal del 2018 al 2020.

L’emigració a França des de la vall es produí, segons el catedràtic d’economia Vicenç Moratal, entre el 1870 –final del regnat de Napoleó III– i el 1940 –invasió alemanya–, i “va fer de Sóller un poble diferent” no tan sols per les seves edificacions i progrés, sinó per la “transformació de les mentalitats”. Cap als anys 50 del segle passat, “la majoria de famílies solleriques mantenien les conversacions indistintament i sense cap dificultat en mallorquí o en francès”. En temps recents, record la sorpresa que em causà trobar-me, en un cafè de la vila, no un cartell del Mallorca o el Balears, ni del Barça o el Madrid, sinó del Paris Sant Germain.

Segons ha escrit a l’ARA Balears el doctor en Història Antoni Quetglas, ja el segle XVIII, “amb el restabliment dels privilegis per comerciar des del port de Sóller durant el regnat de Carles III, es va encetar un intens contacte amb el Midi francès”, bàsicament de cítrics locals: “Els principals mercats eren, entre d’altres, els molls de les ciutats costaneres de Canes, Seta, La Nouvelle, Marsella i Niça”. Amb Seta –la ciutat de Georges Brassens, de qui el 2021 es compleix el centenari–, la companyia Medmar restablia la línia des de Mallorca el 2003.

L’historiador Benet Albertí, de qui Documenta Balear ha publicat recentment Per millorar de fortuna. Història i memòria de l’emigració mallorquina, ha documentat com la crisi de mitjan XIX origina la sortida cap a França de centenars d’homes, que fan feina en la collita de la taronja, del desembre al febrer. El 1887, el cens local registra 1.119 “baixes definitives”, gairebé la meitat de les quals (519) havien emigrat a terres franceses, en principi per no tornar-hi.

El cens del 1900 mostra 904 sollerics residents a l’exterior, 727 dels quals a França. Deu anys més tard, aquestes migracions són temporals, amb famílies que “s’absentaven per temporades”, assenyala Albertí. Ni tan sols la Gran Depressió dels anys trenta aturà el flux: “L’èxode a França continuà tenint una importància destacada, si bé en bona part va ser protagonitzat per familiars ja instal·lats o per fills nascuts a França que, després d’una estada a Sóller, retornaven”.

L’investigador Joan Estades recull com el departament de Boques del Roine –el de Marsella– era el que concentrava, el 1900, més immigrants sollerics: 243, seguit d’Hérault –el que correspon a Seta–, 46, i Var, 44, tots tres a la costa mediterrània. També en registra 43 a Gironde, a l’Atlàntic.

Guerra, moda i modernisme

Els francesos d’arrel sollerica foren víctimes, com la resta, de la I Guerra Mundial. El filòleg Antoni Vicens registra els noms de Ramon Ensenyat Messeguer, caigut al front el 1915; Bartomeu Bauçà, ferit a Lilla en un bombardeig, i Joan Coll Oliver, “gravíssimament ferit” i amb seqüeles per a tota la vida. La contesa arribà, fins i tot, a enverinar les bones relacions: en la premsa francesa s’acusava els sollerics d’aprovisionar els submarins alemanys enemics. La devaluació del franc, a conseqüència del conflicte, també perjudicà seriosament l’economia de la vall.

Als anys vint continuava, però, la proposta de llocs de feina a França, segons publicava el setmanari Sóller: “Per a França es necessita jove una mica instruïda per cuidar uns nins i ensenyar-los l’espanyol. Una altra jove per serventa. I diversos joves per fer feina en el comerç, encara que no hagin estat mai a França ni coneguin el francès”. O aquest altre anunci: “Abans de partir a França apreneu francès a casa de Mme. Colas, carrer de Fortuny, 16, 250 pts”.

Els sollerics emigrats a França, dels quals, puntualitza Vicens, un terç eren analfabets, hagueren de patir dures condicions de vida: “Els dependents viuen en condicions precàries, el treball és extenuant i la venda ambulant el fa encara més penós. Perquè els petits negociants no esperen els clients, ells mateixos surten a cercar-los amb un carretó i una trompeta”. Els comerciants a l’engròs “no tenen la feina més fàcil (...) Alguns van armats amb revòlvers, punys de ferro o armes blanques”, per evitar robatoris. La xenofòbia, com no, era un altre aspecte desagradable: el 1906, quan el vaixell Vila de Sóller era a punt de salpar del port de Seta, fou forçat a embarcar 200 immigrants més dels que ja transportava, “que feren la travessia dins la bodega o sobre la coberta”.

Canviar de país significava, també, modificar els costums: “Les dones abandonaren els vestits que les identificaven com (...) de la pagesia i adoptaren la moda francesa”, indica Antoni Vicens. “Els emigrants, i especialment els homes, abandonaren la pràctica de la missa”. En el que ha quedat de les biblioteques dels immigrants, es detecta la presència de les idees laiques. A la correspondència dels emigrats és patent el seu enyorament: “Em record molt de la nostra vall daurada”, així com l’alegria en rebre sobrassades de la família. El Sóller informa dels trasllats dels cadàvers de sollerics que han mort a terres franceses, però que han expressat el desig de ser inhumats a la seva vila natal.

Els sollerics emigrats a França, subratlla Vicens, “obtingueren un èxit econòmic singular” que els va permetre tornar a la seva vall, construir noves cases segons la moda de l’època –modernistes a començament del XX, Art Decó als anys 20–, i “el progrés tècnic i comercial”, del qual són bona prova el tren i el tramvia que trencaven el secular aïllament. L’actual museu de Can Prunera l’erigiren Joan Magraner i Margalida Vicens, de malnom Pruneres –justament perquè es dedicaven al negoci de la fruita–, entre el 1904 i el 1911. És, per tant, un vertader paisatge urbà el que encara avui és testimoni de la França sollerica.