Anatomia d’una relació tòxica

Ja fa temps que la Blanche va deixar de creure en l’amor, però el Grégoire és tot el que ella buscava en un home, i potser algunes coses més: intel·ligent, atent, ben plantat i compromès al 200% en la seva relació. Tal és l'idil·li que ella abandona les platges de la seva estimada Normandia per anar a viure junts entre boscos espessos. Serà allà on la perfecció de la fotografia comenci a esquerdar-se, i el que abans semblaven gestos gairebé de devoció revelin un revers controlador i obsessiu. La sinopsi de Solo para mí remet a molts altres títols que han narrat situacions d’abús masclista. El fet diferencial és que darrere la càmera trobem Valérie Donzelli, cineasta de trajectòria irregular però que ens ha donat sorpreses com l’enèrgic drama Declaració de guerra. Aquí la seva càmera hipersensible aïlla instants d’una situació en què els detalls aparentment insignificants es magnifiquen insospitadament, una travessia en la qual la Blanche, interpretada per Virginie Efira, queda suspesa en una sensació permanent d’irrealitat, primer bucòlica i després terrorífica: resulta particularment expressiu el pla en què el personatge rep una descàrrega de fúria de Grégoire mentre llisca desorientada per la seva llibreria, un món de lletres i intel·lecte on abans se sentia segura.

D’altra banda, Solo para mí també vol traslladar els codis del drama que voreja el thriller psicològic a una època en què el concepte de relació tòxica s’utilitza de manera habitual (el mateix antagonista acaba reconeixent patèticament que els seus trets són el retrat robot d’un maltractador). Per això, en adaptar la novel·la d’Éric Reinhardt (editada en castellà com El amor y los bosques), Donzelli i la coguionista Audrey Diwan (guanyadora del Lleó d’Or amb L'esdeveniment i responsable de la imminent nova versió d’Emmanuelle) donen relleu als espais segurs, els marcs legals i els vincles d’afecte i sororitat que acompanyen i sostenen la protagonista, i que assenyalen el camí de sortida de la violència.