SOLTANI, KIAN SOLTANI
PalmaTrui.- Les majúscules del titular no són una errada, ni casualitat, ni sense voler. Per si un cas no ho havia escrit mai: difícilment es pot trobar a les Illes una institució cultural tan important com la Simfònica i que passi tan desapercebuda als mitjans de comunicació, i no en parlem a la classe política. N’és una bona prova el concert de temporada de dijous passat, tot i que la llista de possibles candidats a les majúscules no cap en aquesta crònica. Sobre l’escenari del Trui Teatre amb l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Pablo Mielgo, vàrem tenir el plaer, l’honor i la immensa sort de contemplar i escoltar, bocabadats, Kian Soltani, violoncel·lista nascut a Àustria i d’origen persa. Per reforçar l’agosarada afirmació, aquí van cinc cèntims del seu currículum, on podem trobar concerts amb la Filharmònica de Viena, la Simfònica de Boston, la Staatkapelle de Berlín, la Filharmònica de Londres, una gira pels Estats Units amb la West Earsten Divan Orchestra dirigida per Daniel Baremboin, que fa que no oblidem Jacqueline du Pré, és clar. Idò després d’aquest resumit ‘petit’ historial, i dic petit perquè encara no ha complert els trenta anys, dijous era a Ciutat, amb la Simfònica.
Sota el títol d’Embruixament popular, la formació de Mielgo inicià la vetllada amb l’Obertura de l’òpera de Carl Maria von Weber, Oberon. Va ser la seva darrera composició, un encàrrec des de Londres, i que actualment no és gaire habitual, o gens, als grans teatres, però en canvi aquest animat pròleg ha quedat per a concerts com a peça una mica addicional i que va servir de tret de sortida del Cicle Trui Teatre IV, però també com a evidència que per a la Simfònica no hi ha obres menors. De totes maneres, el plat fort, indiscutible, va venir a continuació amb la interpretació del Concert per a violoncel en si menor, Op. 104, d’Antonin Dvorák, a càrrec de Kian Soltani, que no seria difícil qualificar d’un dels millors dedicats a l’instrument. Deia el compositor que era pràcticament impossible trobar l’equilibri entre un instrument com el violoncel i l’orquestra. No hi ha dubte que trobà l’equilibri; tant és així que, si el violoncel és protagonista titular, l’orquestra no és un complement, sinó l’altra figura indiscutible d’aquesta meravella escrita durant la seva estada als Estats Units com un exercici de nostàlgia bohèmia i que va encantar a Brahms. Una mescla perfecta entre romanticisme i nacionalisme, una impecable simbiosi d’ambdós actors principals on ell no volia que sobresortís ni l’un ni l’altre. Potser per això el violoncel ha de trigar quatre minuts per iniciar la seva intervenció, amb la qual cosa queda ben clara la importància del grup i dels seus integrants. Hi ha moments cabdals per a tothom, des que comença amb els tutti de l’orquestra i el “si do/re/si” que presideix la composició fins als pianissimos amb els quals tanca aquesta pluja d’ harmonies de tot color que il·luminen una partitura amb una inigualable capacitat per emocionar, i no tan sols a l’adagio, quan aquest instrument tan difícil de compensar sempre arriba molt més enllà de la pell, fins a fer que tenguem absoluta certesa de l’existència de l’ànima. El bis es va fer pregar una mica, però, amb insistència, Kian Soltani ens oferí una composició seva que no deixava dubte dels seus orígens, en consonància amb l’esperit del concert.
Baltasar Samper i Joaquín Turina no ho tenien fàcil amb el Ritual de pagesia i Sinfonía Sevillana, però tot i així no varen desentonar dins un conjunt una mica estrany, però tampoc massa. En la peça de Turina destaca el solo per a violí que va interpretar Smerald Spahiu, tot i que també hi va haver moments de lluïment per a flautes i clarinets. Tres moviments amb noms prou eloqüents, Panorama, Por el río Guadalquivir i Fiesta en San Juan de Aznalfarache, conformen la peça de Turina. Tres, no menys descriptius, són també els que figuren en la composició de Samper: Als olivars, De vetllada a la llar i Als figuerals. Un vespre rodó, un altre. Molt especial, un altre.
