Miquel Montoro: “El meu somni és ser inventor, però seria pagès si la feina tingués futur”

El youtuber i pagès Miquel Montoro interromp el seu capvespre d’estudi –té exàmens a l’institut– per respondre a l’ARA Balears a la finca de Sant Llorenç des Cardassar, on viu amb els pares. Rep els convidats envoltat dels seus cans i, abans de contestar, presenta el famós Menut, el seu ase. La mare, Sandra Fons, l’acompanya a l’entrevista per parlar del darrer producte de la marca Miquel Montoro: Uep, les meves aventures al camp, un llibre editat per Shaka, de Grup 62. 

Hi expliques molt de tu, en aquest llibre, més enllà de la teva passió pel camp. Què hi cerques?

— Mem, cerc un equilibri: que no em coneguin molt, molt, però que sàpiguen què he fet, com ha estat la meva infància i com l’he viscuda. Que se sàpiga com vaig començar a gravar els vídeos i per què xerr com xerr. 

Mostres constantment la teva preocupació pel futur de l’agricultura i la ramaderia, i sempre convides la gent a consumir producte local, a valorar la feina dels pagesos.

— Hem arribat a un punt en què la gent escolta el discurs i no fa res. La gent només veu el preu de les coses i no la repercussió que té comprar una cosa o l’altra. Per exemple, sempre es diu que a Mallorca vivim del turisme. El turista arriba aquí i vol veure una muntanya neta, i això com ho feim? Amb ovelles, vaques, ases… Què passa si no compram el nostre producte? Que aquestes vaques i ovelles no donen benefici suficient al ramader i s’han de llevar. 

En el llibre expliques que somies a ser inventor. 

— El meu somni és crear algun tipus de màquina per ajudar la gent amb problemes de mobilitat. Tenc algunes idees de disseny de bicis per a corredors a qui els falta una cama. El meu somni és ser inventor, però seria pagès si la feina tingués futur. És la meva il·lusió des de ben al·lot. Estar per foravila em transmet molt de relax; és una salvació que no trob a gaires bandes. 

Com ets quan no hi ha càmeres?

— Igual. O pitjor… Perquè a vegades ens enfadam amb ma mare, i davant les càmeres no convé. Ens barallam per dois. Però davant les càmeres no faig cap personatge. Al principi, escrivien comentaris a les xarxes de la meva germana sobre aquest tema i ella contestava: “Si el voleu aguantar una setmana i després me’l tornau, ja m’ho direu si és o no un personatge...”. Som com som, i ja està. 

Algunes anècdotes teves s’han fet molt virals, com ara l’“hòstia, pilotes!”. T’has penedit d’alguna cosa? 

— No, de res. La veritat és que sempre intentam controlar bé el que surt, anam molt alerta i intentam dur-ho tot en ordre. Jo som un nin, i mon pare i ma mare ho supervisen tot. 

Dius que vares arribar a sentir-te com una estrella mediàtica en el viatge a Madrid per anar al programa La resistencia.

— Damunt aquell escenari vaig mostrar el més mallorquí que tenc. Només havia vist el programa dues o tres vegades, i m’havien explicat que David Broncano s’esbutzava de la gent, en el bon sentit, però que se’n reia. Vaig pensar: a mi no em fotran! I vaig intentar girar els papers. Des de ben petit he xerrat amb molta gent major. Sempre he anat a berenar al bar, i hi havia molt pocs al·lots. Quan vaig ser a l’escenari, no em va costar sentir-me bé i me’n vaig desfer, anava sobrat de paraula. No volia que es riguessin dels mallorquins i hi vaig anar preparat. Tot era improvisat, però hi anava fort. 

En el llibre parles de l’assetjament que vares patir a l’escola. Què diries a algú que es trobi en aquesta situació?

— Que ho ha d’explicar, perquè, en cas contrari, et menges massa el cap. En algun moment explotes, i pots fer-ho bé o malament. És una situació que s’ha d’explicar tot d’una. 

L’exposició pública no sempre és fàcil. En algun moment t’ha fet tornar a pensar en aquella etapa?

— A mi les crítiques no m’importen. Faig el que faig per riure i passar-m’ho bé, no per saber què diu aquell o aquella. Si a algú no li agrada, que no ho miri. Mai m’he preocupat gaire pel que es diu ni he sentit que tornàs en aquella etapa. 

Quan vares començar a fer vídeos en castellà, alguns et varen criticar o, fins i tot, atacar a les xarxes.

— Continuu fent alguns vídeos en mallorquí, tot i que pocs. Però el mallorquí em surt fent vídeos en castellà. Les crítiques no em van afectar. Si la majoria de gent que em veu no és de parla catalana, i això ho demostren les estadístiques, m’hi he d’adaptar. I tots els vídeos que faig en castellà els subtitulam en català.  

Un dels darrers capítols el dediques a explicar qui és la teva germana i com va ajudar a promocionar el que feies. Us heu duit sempre bé?  

— Mem… [riuen]. La meva germana i jo ens duim molt i molt bé, però, quan convivim junts, sempre hi ha alguna baralla. Tot d’una ens reconciliam. 

Hi va haver una autèntica cursa d’editorials per treure aquest llibre. 

— Se’m va presentar l’ocasió i vaig dir: venga! Ja que hi som, no hi podem perdre res. Hi he participat amb la tria de continguts. No l’he acabat de llegir però… Si fos un llibre de números, ja l’hauria acabat. 

Fins i tot hi va haver advocats pel mig quan l’escriptor Sebastià Bennasar va treure un llibre sobre agricultura amb la teva imatge.

— No en volem fer cap comentari, perquè no el coneixem –contesta la mare, quan Montoro queda callat.