Els somnis

Els somnis són un fenomen psíquic universal que s’escapa al nostre control, en què assistim com a espectadors a una desconnexió involuntària, però necessària, amb l’entorn. Mentre somiam se suspenen els pensaments, els judicis i les reflexions, es produeix una mena d’epokhé o buit existencial que s’omple periòdicament de continguts mentals, records, preocupacions, desitjos, anhels, i fets mesclats que desafien la lògica i el sentit comú i són el resultat de l’acció espontània de la imaginació.

Es pot somiar en qualsevol moment del dia. Però no som conscients que hem somiat fins que ens despertam. Tan bon punt ens deixondim, de cop o gradualment, entren en escena la memòria, la consciència i els sentits, i ho fan en direccions oposades. D’una banda, els sentits ens allunyen dels somnis i ens fan receptius als estímuls del món exterior, a la vegada que la consciència ens informa de l’estat d’ànim de calma o agitació en què ens trobam, mentre que la memòria intenta recordar les imatges somiades.

Una part de les nostres vides les vivim dins un somni, especialment aquells que acostumen a somiar desperts. Això suposa habitar dins un món singular i únic, preconceptual, ajustat a la pròpia biografia, a l’espai vital més espontani i aliè a la nostra voluntat. En el món dels somnis no hi ha objectivitat ni tampoc intencionalitat, i el temps es dissol i deixa pas a instants intemporals i eterns, un temps fora del temps que s’accelera i alenteix, i provoca discontinuïtats, sense causa aparent. En els somnis els subjectes i esdeveniments apareixen i desapareixen, es mantenen invariables i es desplacen per espais múltiples i canviants, accedint a realitats superposades. L’atemporalitat accentua la desorientació i el desconcert, i la fluïdesa espacial fa possible qualsevol escenari i situació per inversemblant que pugui parèixer, desafiant les lleis físiques i materials.

Els somnis formen part de la subjectivitat més íntima i particular. Sense somnis no es pot viure. Se somia per fer realitat els somnis i el desig de ser feliç. En general, els somnis tenen un caràcter enigmàtic i inquietant que convida a desxifrar-los i posar-los en relació amb les experiències viscudes o per anticipar les venidores. Aprenem a no sorprendre’ns de res del que passa, perquè pot succeir qualsevol cosa. També ens acostumam a no regirar-nos d’escoltar persones que parlen mentre dormen o somien. És un cas bastant freqüent conegut com a somnilòquia, i es relaciona amb l’activitat cerebral i és la prova que el cervell continua treballant sense descans.

Desconnexió de l’exterioritat

Els somnis no són raonats ni raonables ni es pensen mentre se somien. Somiar és un acte inconscient que ens desconnecta de l’exterioritat, això no impedeix que la ment estableixi un pont amb la vida conscient, sobretot perquè les imatges somniades poden ser pensades amb posterioritat i les interpretacions poden ser el punt de partida de noves idees i fantasies.

És important comprendre que les accions oníriques no poden ser censurades ni jutjades moralment, que robar o assassinar dins un somni no té conseqüències morals ni penals, malgrat que sembli que sí per culpa de la repressió imposada tradicionalment per la religió amb la definició de pecats de pensament. Cal tenir la consciència tranquil·la, no sentir cap malestar ni témer càstigs ni reprovacions ni molt manco pensar que hom és mala persona per haver-ho somiat. S’ha d’anar alerta a prendre’s els somnis amb massa seriositat. És convenient assumir la responsabilitat d’existir i no permetre que els somnis decideixin per nosaltres com si estiguéssim predestinats a complir un destí, encara que hi ha somnis que poden oferir solucions parcials i puntuals als nostres problemes.

El dubte epistemològic cartesià sobre els somnis no es pot reduir només a plantejar la confusió entre somni i vigília, car s’ha de fer extensiu també als somnis en si i a les dificultats de comunicabilitat. Cal sospitar si s’ha somiat allò que es relata, i si els somnis contats són experiències realment comunicables i si existeix un abisme infranquejable entre l’imaginat i l’expressat amb paraules. La radicalització d’aquesta sospita apunta cap a les limitacions intrínseques del llenguatge, la intraduïbilitat de les experiències oníriques i la seva resistència natural a ser transmeses mitjançant representacions verbals.

Els somiadors tendeixen a cercar una connexió de les vivències somniades amb el context personal sota l’esperança d’accedir al jo més íntim que els permeti conèixer-se millor. Per això, és molt habitual escriure un diari de somnis i pensar en el seu significat. Els somiadors poden adoptar una vinculació distant amb la realitat si estan disgustats amb el que viuen i, per això mateix, decidir mantenir-se en els marges del món real. En aquest cas, l’allunyament simbolitza una acció política inconformista, una reacció contra el somieig escapista de la societat de l’espectacle que es nodreix de drogues pseudoculturals inoculades pels grans grups empresarials a través de les pantalles digitals. Aquest somieig induït és paralitzant perquè manté la població adormida dins el somni imaginari d’una felicitat falsa i fugissera que tan aviat com arriba se’n va perquè està vinculada a la caducitat dels desitjos materials i la insatisfacció fabricada artificialment per la publicitat i que fa somniar amb imitar les “vides exemplars” dels multimilionaris excèntrics. Hi ha somniadors il·lusionats que escriuen somnis compartits, metàfores literàries i utopies polítiques col·lectives de transformació social.

Font d’inspiració

El tòpic literari de la vida és somni continua vigent, i encara que no somiam literàriament, els somnis són una font d’inspiració artística i literària. Hi ha nombrosos exemples de somnis creadors. Tal vegada una de les obres més emblemàtiques que recrea el poder dels somnis sigui “el somni de la raó produeix monstres”, un dibuix inspirador de Goya corresponent a la sèrie satírica dels Capricis, en què l’artista apareix adormit i envoltat de monstruosos animals voladors. El somni de Goya permet pensar filosòficament els somnis en el context de l’art i interpretar el dibuix com la representació d’una advertència de les conseqüències estètiques derivades de la decisió dels artistes de deixar actuar els somnis i la fantasia amb total autonomia, sense la guia i la moderació de la raó. És un avís del perill de no aplicar el principi estètic neoclàssic de temperar la fantasia a través de la raó, ja que la imaginació somiadora lliurada al seu excés només és capaç de produir visions i criatures impossibles. Dit positivament, la imaginació onírica unida a la raó afavoreix un equilibri que dona lloc a l’art i les seves creacions. És evident que Goya reivindica la confiança il·lustrada en el poder de la raó com a impuls per combatre eficaçment les tenebres i la foscor lligades a la ignorància i estendre així la llum filosòfica de la veritat a través de l’art.

Els somnis creadors estan presents al llarg de la història de l’art i estan vinculats essencialment als corrents artístics del romanticisme i surrealisme. Els escriptors i poetes romàntics concebien els somnis com a un camp d’exploració sentimental i emocional i un refugi subjectiu de llibertat creativa i subversió de les normes i convencions. D’altra banda, els artistes surrealistes, com Salvador Dalí i André Breton, investiguen l’inconscient per alliberar la imaginació de les cadenes de la raó amb la intenció d’accedir als desitjos ocults i usar les il·lusions associades com a força creadora de realitats artístiques alternatives i altament imaginatives.