Són els Smoking Stones 'and I like it'

Les Borges BlanquesSoc al seient del darrere d’una furgoneta, entre un piano elèctric i un peu de micro, de camí a les Borges Blanques, a veure una actuació d’una banda d’homenatge: els Smoking Stones. Estem a punt d’arribar. Ens hem aturat un moment en una àrea de servei a comprar berenar (toquen a les set) perquè el pianista, que seu al seient del copilot, va tenir bolo ahir a la nit i diu que necessita sucre i cafè per despertar-se (aquests artistes del rock’n’roll treuen l’energia dels croissants de xocolata). Soc aquí perquè en Santi Ursul, el gran baixista del grup, em va convidar a veure’ls. No els havia vist mai, tothom diu que són la millor banda d’homenatge als Stones i, a mi, les bandes d’homenatge em provoquen molta alegria de viure.

La rèplica exacta del David de Miquel Àngel, feta en 3D, viatjarà a Dubai, i serà el més proper a l’obra original que tindran a la vida molts dels que la vegin. ¿L’emoció estètica que puguin sentir veient aquella rèplica exacta és autèntica tot i saber que l’estàtua no és l’autèntica? Potser sí, per una raó: perquè entendran que qui ha fet la rèplica ho ha fet perquè sentia aquella emoció, i volia compartir-la fent-li, justament, un homenatge. Les bandes d’homenatge als Beatles, als Rolling Stones, a Pink Floyd... són el més semblant que tenim a aquella música que ens va emocionar i que, sobretot, va emocionar els que avui la toquen.

“El Sergi és un rock star ”, diu sempre en Santi, referint-se al cantant de la banda, Sergi Ortiz Casas. “Però no et pensis que vull dir un rock star d’aquests xulos polles, presumptuosos. Em refereixo a algú que viu pel rock and roll. És un artista”. La banda va néixer als noranta, quan en Jordi Tardà va muntar el Tardà Rock Cafè. En Sergi, que era molt amic de l’Stone Tardà, hi tocava, allà. Havia sigut cantant de Distrito Quinto (van ser teloners d’Iggy Pop). I se’ls va acudir muntar els Smoking Stones.

El conductor del cotxe, en Miquel Àngel Candela, Mac, és el bateria d’una banda d’homenatge a Pink Floyd: Pink Diamond. Ell, avui, ve de xofer, per ajudar (avui per tu, demà per mi). Coneix la majoria d’estrelles de la música, té una pàgina web sobre Supertramp, que es diu Breakfastinspain.com, i un cop a l’any, si la pandèmia no ho impedeix, se’n va als Estats Units a visitar el que va ser el cantant de la banda, Roger Hodgson.

Al seu costat hi seu el pianista, Cristian Poyo Moya. Acaba d’entrar a la banda i, com tots els músics professionals, fa de tot. Té un trio de blues, a Barcelona, i no para de treballar en hotels o en vaixells. Quan l’hem anat a recollir a Barcelona, el seu fill adolescent l’ha ajudat a carregar l’instrument al cotxe amb un respecte per la feina del pare que m’ha commogut. “Estudia música”, m’ha dit en Poyo, amb el seu accent argentí.

“Són tots boníssims músics”

A les Borges Blanques la resta de la banda ens espera al bar del costat del pavelló fent una cervesa. En Santi, per dir-ho en paraules d’ell mateix, fa de “pare carbasser”. És el que diu que s’hauria d’anar tirant a provar el so, el que demana les cerveses que falten, i té una alegria de viure i una manera de gaudir de les coses bones del món que, sens dubte, l’hi dona el fet de ser tan bo en el seu ofici.

“Soc el més gran de la banda -fa-. Tots portem molta mili al darrere. Jo he gravat amb el Loco, los Rebeldes, amb Déu i sa mare...” Ara també col·labora en una banda, Made in Black, que fa música negra. “Com tothom, faig tot el que em surt. Allà on em criden, hi vaig!” Aquest matí, quan l’he trucat per preguntar-li com quedàvem, m’ha dit: “Estic escoltant un réper per a una festa privada. Fly me to the moon... Coses d’aquestes, que són més de contrabaix que de baix”.

Ell és qui m’ha organitzat el viatge amb el cotxe, i qui em presenta la resta de músics. “Hi ha dos guitarristes, el guapo i l’altre”, exclama rient. El “guapo”, que és el més jove, és en Luis Arcos. Va estar amb La Troba Kung-Fú, fa classes, col·laboracions...” L’“altre” es diu Alberto Collazo, però tots li diuen Brutus i a l’escenari és el que fa de Keith Richards, amb la bandana al front. “Té molta vida al darrere -diu en Santi-. Va compartir pis amb el Sabino Méndez, ha fet de roadie al Primavera Sound... Descarregava, carregava, anava a buscar les bandes...” I, finalment, el bateria. Miguel Izquierdo Aznar, Micky. Ha tocat amb en Moncho, Peret... I molts anys al Marabú. Són tots boníssims, expertíssims músics.

“Va, nois”, diu en Santi. I tothom, obedient, s’aixeca. “El camerino és digne”, comenten, contents, un cop som al pavelló. Perquè suposo que s’han hagut de canviar en llocs no tan espaiosos, ni tan preparats, ni tan nets. En Sergi aixeca la cama i la posa sobre la pica del lavabo, per estirar. Porta més d’una samarreta, perquè, i en aquest cas de manera literal, les sua. Com que ha arribat el fotògraf de l’ARA, tothom fa broma i hi ha qui ensenya el cul. Anem cap a l’escenari a fer les proves de so. “Ei, two, ei two...”, diu en Sergi. Les proves de so dels músics. El preludi del concert. M’encanta sentir-les. “Sí, va...”

“Teniu la play list?”, els pregunto. Però em diuen que no. Que va com va, que se les saben totes i, segons com veuen el públic, fan una cosa o una altra, depenent de com ho veu en Sergi. Rient, penso en Martin Scorsese fent el documental dels Stones. No hi havia manera de saber què tocarien. Suposo, però, que Satisfaction serà el bis. I de la mateixa manera que al documental de Scorsese arriben els Clinton a saludar els Rolling Stones, aquí arriben els regidors de l’Ajuntament a saludar els Smoking Stones. També ha vingut una amiga del grup amb el seu fill, d’uns vuit anys. Està fascinat, i quan la seva mare els pregunta què faran per sopar, exclama, amb una veu d’il·lusió màxima: “No em diguis, mama, que anirem a sopar amb els Smoking Stones!”

“El públic ha d’estar assegut -m’expliquen els de l’Ajuntament- perquè, esclar, el que et demana una actuació així és estar dret, però el covid...” La banda ha tocat en tota mena de llocs. Festes privades de gent del món de la música, a la base militar de Rota... Els circuits musicals estan força trinxats, amb la pandèmia, però els Smoking Stones van treballant, perquè ¿qui no voldria viure la il·lusió de sentir Out of time interpretada per algú que és pastat a Mick Jagger, que canta com Mick Jagger i amb una banda que sona com els Stones?

S’omple el pavelló. Tothom coneix alguna cançó dels Stones, ni que sigui Angie. ¿Amb quina començaran? Pujo a dalt, a la passarel·la del servei de llums, i allà em quedo, dreta, gaudint de la música. Comencen amb It’s only rock and roll. Mai no veuré una actuació des d’un lloc tan privilegiat. Sonen immillorables. Em miro en Sergi, amunt i avall de l’escenari, prim i llargarut. La camisa no durarà dues cançons més. “The hand of fate is on me now... ”, canta ara. I jo ballo sola. Als aplaudiments, el meu amic Santi, des de l’escenari, em crida: “Ei! Què prefereixes? Angie o White horses?” Diria White horses, que l’adoro, però em sembla que el que haig de dir és Angie. I com ha de ser, toquen Angie i el pavelló s’ensorra.

Avui els Smoking Stones tornaran a escenificar el ritual del rock’n’roll al pati de l’Escola Bernat Metge del Prat del Llobregat, a les 22 h.