Un Sónar per a ments obertes i intel·ligències artificials

Barcelona“Hi hem de venir open mind”, deia una espectadora a un amic mentre transitaven aquest dijous pel recinte del Sónar de Dia a la Fira de Barcelona, a Montjuïc. Venien d’un escenari on Stefanos Levidis, investigador de Forensic Architecture, feia una conferència audiovisual sobre violència fronterera i migració, concretament sobre com s’aprofiten les fronteres naturals per exercir encara més violència sobre les persones. La parella de la ment oberta anava cap al Village, zona de ball i pal de paller de l’activitat diürna del festival, en aquesta edició del trentè aniversari amb una nova disposició que dona més centralitat a l’escenari que en anys anteriors, i amb uns immensos tendals que protegeixen del sol. Al Sónar les coses canvien a poc a poc, segurament perquè no cal modificar gaire el que ja funciona. Ara, com fa tres dècades, hi ha espais de reflexió acadèmica, política o purament artística a tocar de cerimònies de celebració hedonista.

També hi ha concerts que proposen viatges més o menys experimentals, com el que dijous ha ofert Marina Herlop, i sessions de DJ que són festes de benvinguda a l’estiu, com la de la nord-americana Manuka Honey, que ha convertit el Village en un club llatí a l’aire lliure. Fins i tot hi ha coses que costa definir, com la bateria de ritmes esquerdats que han disparat Grievous Bodily Harmonics a l’auditori del Palau de Congressos, l’anomenat Escenari Complex: han fet servir tota la potència de les màquines de fum, amb la qual cosa era impossible distingir els dos músics a l’escenari i tampoc es veia la proposta visual. A més a més, es patia que el fum activés l’alarma antiincendis.

El triomf de la curiositat

Trenta anys i el Sónar continua sent un lloc que premia la ment oberta i la curiositat. Aquest és el gran triomf de la idea que van saber transmetre Ricard Robles, Enric Palau i Sergi Caballero quan van engegar el festival ja amb doble seu: de dia al CCCB i de nit a la Sala Apolo. És cert que hi ha rutines que es reconeixen any rere any, i que les anomenades músiques avançades i l’electrònica de ball també arrosseguen remolins de nostàlgia i autocomplaença, però al Sónar sempre hi ha marge per a la pessigada inesperada. Com la de Marina Herlop. Cal insistir en el que ha fet l’artista catalana al Hall, l’escenari de les grans ocasions al Sónar de Dia: sorprenent per la posada en escena, pel vestuari i pel desplegament instrumental, amb electrònica, flautes i les veus Tarta Relena. Aquesta Björk trapella tocada pel romanticisme, autora de Pripyat, un dels millors discos del 2022 segons l’ARA, ha avançat material nou en un xou polifònic cantat en català i un idioma inventat. Té l’ànima experimental, però juga amb melodies i recursos molt engrescadors, amb la qual cosa fuig del rigor i la seriositat per projectar-se, ella i tota la colla que l’acompanya, com una mena de personatges del somni d’una tarda de gairebé estiu. Magnífica.

En el mateix escenari s’ha viscut una de les actuacions amb més públic d’aquesta primera jornada. “És el productor de The Weeknd”, advertia un espectador que movia el vano per apaivagar la xafogor, la bèstia mitològica que anuncia l’arribada de l’estiu sense haver de sabotejar la Viquipèdia. El productor en qüestió era el nord-americà Daniel Lopatin, àlies Oneohtrix Point Never, que ha començat l’actuació amb desenvolupaments atmosfèrics que conduïen cap a una mena de tecno simfònic però que de seguida enfilava el camí del crescendo, convidat imprescindible als esdeveniments d’electrònica ballable. Bon concert (amb un efectiu complement visual animat), tot i que sense els reclams pop que esperaven alguns. Pot ser per això al cap de vint minuts una part del públic ha començat a desfilar buscant altres estímuls.

L’error com una de les belles arts

Just al costat del Hall es pot veure la instal·lació Processant… 30 anys de Sónar, de Sergio Caballero, que va posar totes les campanyes gràfiques del festival en mans d’una intel·ligència artificial perquè generés imatges noves i les seqüenciés. “El programa que vam fer servir feia molts errors”, admet Caballero, ben murri, abans d’explicar que la instal·lació agafa precisament el que no va sortir bé. “M’agrada la bellesa de l’error”, afegeix el codirector del Sónar. “Hi ha gent molt a favor o molt en contra de la intel·ligència artificial, com si fos el diable. Per a mi és una bona eina de feina”, diu Caballero sobre la que està sent una de les estrelles del Sónar 2023.