Impecable carn d'olla de house i tecno al Sónar

BarcelonaVeterania d'esperit jove aquest divendres en la segona jornada diürna a la Fira de Montjuïc. El house i el tecno manaven als clubs quan Sergio Caballero, Enric Palau i Ricard Robles van crear el Sónar el 1994. Eren els estils troncals de la música electrònica de ball, i tots dos han nodrit tardes, vespres, nits i matinades del festival. Tenia tot el sentit que alguns dels herois dels noranta fossin presents en aquesta edició. I nostàlgies les justes, perquè són dos estils en constant evolució i col·lisió amb altres, com una mena de magma primigeni que continua alimentant les músiques del segle XXI. El que potser no tenia tant sentit és que l'horari de l’actuació de Surgeon coincidís amb la de Laurent Garnier. Afortunadament, el xou del primer només durava una hora, mentre que la sessió del productor francès era de tres hores. Tecno i house, doncs, dues de les ànimes fundacionals del Sónar. I en el cas de Garnier, un dels artistes que més vegades ha actuat al festival. 

La cita amb Surgeon, nom artístic del britànic Anthony Child, era en la foscor del SonarHall, un context adient amb la seva concepció industrial de l'electrònica. A més a més, compartia aventura escènica amb el neerlandès Jochem George Paap, àlies Speedy J, una altra glòria del tecno europeu. Plegats i sota el nom de Multiples han publicat Two hours or something, i plegats s'han presentat al Sónar. Com manen els cànons, han començat subtilment, com un tren que sents de lluny… i de sobte, pam: la locomotora als nassos i la progressió rítmica arrasant-ho tot. Sempre amb pulcritud, afegint-hi sons perfectament diferenciats els uns dels altres, però sense desestimar la ferralla industrial. Cerimònia tecno sense projeccions, ni excuses conceptuals, vella escola de llums estroboscòpiques amb dos paios remenant botons i gent esperant el bombo a negres per enfilar-se a l’onada. Això sí, amb infinitat de detalls sonors. Pura carn d’olla tecno.

Al SonarVillage, el públic ha rebut Laurent Garnier amb un entusiasme desbordant i moltíssimes ganes de ballar a les set de la tarda. El francès ha respost immediatament amb uns minuts de house impecable, amb prou ganxos familiars (alguns vocals) i aquella consistència i aquell domini del tempo que només pot adquirir-se amb anys d’ofici, i que permet que el públic pugui mantenir el ritme durant tota la sessió. House "amb coses", diguem-ne, que va anar evolucionant, a estones prement la tecla tecno. Feia goig sentir la comunió amb el públic en aquest retrobament després del parèntesi de l’any passat (Garnier no va poder participar en el 30è aniversari del festival). És possible que aquest divendres entre la gent que omplia la carpa del Village n’hi hagués que ja van ballar amb Garnier al Sónar del 1994, però també hi havia representants de les diferents generacions que han gaudit i gaudeixen amb el seu tecno-house. I uns quants que no havien nascut quan Garnier va punxar a la Sala Apolo fa trenta anys.

Stromae i Iggy Pop a la termomix

A Garnier li havien preparat el terreny dos artistes de Kenya, Coco Em i Kabeaushé. La primera ha fet una sessió molt engrescadora a mitja tarda i molt agraïda pel públic que es protegia del sol sota la carpa del SonarVillage. L’actuació de Kabeaushé, més sorprenent, hi ha afegit un component de rave punk, de ritmes agressius, i a vegades feia la sensació d’estar davant una estimulant barreja de Stromae i Iggy Pop.

Al Hall, la colombiana Ela Minus, programada amb bon criteri abans de Surgeon, ha satisfet les ganes de moviment sobretot en la primera part del xou, quan les línies de tecno marcaven el ritme. Després ha tingut temps d'explorar altres camins que igualment desembocaven en crescendos ballables de bombo. Bon debut al Sónar. Segurament tots els artistes recorden el seu debut al Sónar, però potser no tots ho expliquen com ho ha fet el barceloní Hadren, que també ha actuat al Hall: "Quan tenia 16 anys la meva mare em va regalar l'entrada per venir al Sónar. I ara és increïble ser-hi actuant".

El refugi de l'auditori

L’experimentació i/o els camins menys convencionals sempre troben refugi a l’auditori del Palau de Congressos de Montjuïc, l’anomenat escenari SonarComplex+D. Dissabte l’ha obert la barcelonina Adelaida, que hi preestrenava Muérdago. “Em fa molta il·lusió presentar-lo al meu escenari preferit del Sónar”, ha dit xiuxiuejant i embolcallada per una mena de misteri pagà. La proposta, d’electrònica ambiental i veu, és “un laberint” ple de criatures màgiques i sons que semblen sorgits alhora del rebost de Björk, del celler de Caroline Polachek (o de l’última PJ Harvey) i d’un bosc de ruïnes preromanes. La pròxima cita, el 13 de juliol a Caldes d'Estrac dins del Festival Poesia i +. Un altre dels atractius del Complex+D era la basca Ana Arsuaga, més coneguda com a Verde Prato. Neofolk en eusquera, o més aviat una magnífica cançó electrònica de club defensada amb grans recursos vocals. I amb molt de públic! 

Air i Jessie Ware, una de tèbia i una de calenta al Sónar de Nit

Divendres, la primera de les dues jornades nocturnes ha començat amb una de tèbia i una de calenta. No és fredor el que ha transmès el pop progressiu del grup francès Air, sinó més aviat indiferència sobretot pel lloc i el moment: l'immens SonarClub a la Fira Gran Via i les deu de la nit, quan el gruix del públic nocturn encara no havia arribat al recinte. En aquesta gira els de Versalles recuperen el disc Moon safari (1998) sencer i mantenint-ne l'ordre del repertori, un exercici condemnat a repetir les irregularitats de l'àlbum. Cançons com Sexy boy, Kelly watch the stars i You make it easy marquen els punts àlgids, davant dels quals la resta queda en evidència, i encara més quan al final del concert han sonat temes d'altres discos com un Don't be light més connectat amb una nit de club. L'aire calmat, espacial i atmosfèric característic del projecte de Jean-Benoît Dunckel i Nicolas Godin (en directe amb el bateria Louis Delorme) ha provocat la típica dissociació dels festivals: una part del públic mirava de seguir el concert mentre una altra xerrava i/o girava cua buscant altres estímuls. Val a dir que la posada en escena d'Air és prou interessant, amb el trio dins d'una estructura rectangular, com si estiguessin en un apartament retrofuturista, i un elegant desplegament cromàtic amb el joc de llums molt evocador que segurament tindria més sentit en un context diferent del d'un festival.

La calenta ha arribat just després amb la britànica Jessie Ware al Sonar Pub, un dels escenaris a l'aire lliure. Vestida de llarg, com una cantant d'una altra època, ha convertit l'escenari en un club d'estètica retro anomenat Pearls, com una de les cançons del disc Thats! Feels! Good! (2023). Aquesta diva inesperada ha començat amb funk-disco ben acompanyada pels músics de la banda i les coristes, i de seguida ha tingut el públic a la butxaca despatxant hedonisme i bon ambient. Agraïda per la bona rebuda, Ware sí que ha fet una actuació que s'adeia amb el lloc i l'horari, sobretot quan a mitjanit s'ha endinsat en el territori més explícitament house de cançons com Freak me now.