El Sónar reviu amb el rèquiem vocal de les Tarta Relena

BarcelonaAmb una calor implacable que convertia el SonarVillage en un escenari només apte per als més valents o temeraris, el Sónar ha reprès aquest dijous la seva crònica anual de la música moderna, un relat en viu interromput per la pandèmia els dos últims anys. I quan feia només un parell d'hores que havien obert les portes de Fira Barcelona ja quedava clar que el Sónar és necessari perquè, simplement, és un lloc on passen coses. Com veure l'alcaldessa Colau ballant el hip-hop ràpid i fosc d'UNIIQU3, a la nova estrella adolescent del trap Rojuu arribant al festival en un tron menat per natzarens, com si allò fos una processó, o a les Tarta Relena acompanyades per un cor de setze veus.

El de les Tarta Relena ha sigut, precisament, un d'aquells xous que donen sentit al Sónar i que pot acabar consagrant la proposta agosarada i exquisida d'aquest duet, que entrelliga les seves veus en un magma de bases electròniques i harmonies excelses. El format del concert vindria a ser el de les presentacions del disc Fiat lux, amb un escenari despullat i tenebrós presidit per un cercle de llum ovalat i dues taules per a Marta Torrella i Helena Ros, amb aquell aire de sacerdotesses paganes a punt de sacrificar un xai i un vestit llarg de porpra fosc que en la penombra del SonarComplex es confonia amb el negre. La posada en escena de rèquiem electrònic exigia silenci total i el públic així ho ha entès, atrapat pels laberints vocals de Torrella i Ros, que en temes com El suïcidi i el cant o Stabat mater escalen fins a l'apoteosi del crescendo electrònic.

Curiosament, l'afegit de les 16 veus ha acabat sent el detall més anecdòtic del concert. Les dues aparicions del cor, que ha acompanyat el grup en només mitja dotzena de temes, han estat marcades per una certa rigidesa en la posada en escena i una discreta presència sonora. Si es compara amb tot el que aporten les Tarta Relena quan acompanyen com a coristes Maria Arnal i Marcel Bagés, l'experiment deixa un regust agredolç. Amb cor o sense, però, el duet va demostrar que hi ha poques propostes tan personals i futuristes com la seva.

Rojuu, adeu a la innocència

A Rojuu li pot passar que, com a Cecilio G al Sónar del 2019, acabem recordant més la seva actuació per l'espectacular arribada a l'escenari –la de Cecilio G va ser al llom d'un cavall– que per un irregular concert que ha començat amb una provocació (“Hola Sónar, Fuck Primavera”) i ha acabat amb l'escenari atapeït d'amics i col·laboradors de l'artista barceloní entregats a la festa del pijama del trap. És difícil seguir-li la pista a un músic tan precoç i prolífic, però si fem cas al tram final del concert, sembla que la innocència i dolçor del primer Rojuu han deixat pas a una proposta escènica lligada a la foscor i la violència. És lògic i natural que Rojuu encara s'estigui buscant com a artista, però aquest no sembla el millor camí per fer-ho, tot i la innegable connexió amb un públic al qual anima a ballar pogos com si allò fos un concert de Kortatu en temes com Tofu delivery, amb el cantant i youtuber Orslok de convidat. Tan engrescats estaven Rojuu i els seus amics que els ha passat l'hora de tancar el xou i, després d'un parell d'avisos, l'equip del Sónar ha acabat tallant-li el so per fer-lo fora. Ja veurem si d'aquí uns anys és ell qui decideix quant duren els seus concerts als festivals.

Han passat més coses en la primera jornada del Sónar del retrobament: Marina Herlop sortint a cantar AAH! amb el duet electrònic B1n0, Ms Nina apujant a nivells perillosos la temperatura del SonarPark amb un reggaeton lúbric i festiu i Sega Bodega embruixant el públic del SonarHall amb una fantàstica escenografia de cortines i llums làser que encaixa de meravella amb el seu pop electrònic, tan elegant i volàtil. Però el moment més pletòric i joiós del dia ha arribat amb Pongo, estratègicament programada al vespre, quan afluixa el càstig solar al SonarVillage. La cantant afroportuguesa, tot energia i efervescència a l'escenari, ha recordat que el seu primer concert internacional va ser, precisament, al Sónar del 2008. “Jo era una nena”, ha dit, i no exagera, ja que tenia només 16 anys. Llavors formava part dels Buraka Som Sistema i el seu Kalemba (wegue wegue) va popularitzar arreu del món el kuduro angolès. “¿Sabeu que és el kuduro?”, ha preguntat al públic abans d'oferir una lliçó de ritme, melodia i moviment.