Sopa de Cabra: "Santi Balmes és com un Ferran Adrià"

BarcelonaSopa de Cabra acaben de publicar Ànima (Promo Arts Music, 2024), un disc insòlit en la seva trajectòria. El componen vuit cançons noves, però cadascuna compartida amb un artista o grup diferent: Pol Batlle, Sidonie, Triquell, Santi Balmes, Xarim Aresté, Beth, Yolanda Sey i Anaïs Vila i Clara Peya. En parlen Josep Thió i Gerard Quintana, uns dies abans de la gira de presentació que començarà el dimarts 19 de novembre al Palau de la Música.

Si us sembla bé, m'agradaria que comentéssiu què és el més interessant de cadascun dels col·laboradors del disc. Comencem amb Pol Batlle, a la cançó Ànima animal.

— Gerard Quintana: El vaig conèixer quan ell estava amb Ljubliana & The Seawolf. El primer cop que vaig veure el grup en un vídeo no sabia d'on eren. Pensava que eren d'algun país de l'est. Després, a través del Xarim [Aresté], els vaig conèixer i vaig veure que tenien aquell esperit underground o contracultural, al marge de tot, que enyoràvem tant. I durant un temps vam fer alguns experiments en un local del carrer Muntaner, en Xarim, l'Oest de Franc, el Pol i jo. El Pol és un paio amb una sensibilitat brutal, extraordinària. Estar amb ell és com que em cura.

— Josep Thió: No el coneixia i m'ha sorprès molt, perquè el que feia amb el grup era molt sorollós, una mica tenebrós, inclús, i superbarroc, i ell és un tros de pa. Em va trencar molts esquemes. És com un personatge d'un còmic dels anys setanta.

— G.Q.: Durant la pandèmia, amb el Xarim vam viure en una mena de casa al Putxet, un antic hospital. I algunes nits venien el Pol, la Rita Payés, el Mirlo [l'altre guitarrista de Ljubliana & The Seawolf] i la Sílvia Pérez Cruz, que els encanta estar en una taula sopant i anar passant la guitarra.

En aquesta cançó, de qui va ser la idea de fer servir els vents del Sgt. Pepper's dels Beatles?

— J.T.: Quan la vaig compondre tenia un pont per canviar de to i no sabia com solucionar-ho harmònicament de manera convincent. Vaig decidir fer un collage tribal, però no els va acabar d'entusiasmar. Al final, anant a Amposta a fer un concert, vaig estar pensant en un solo que potenciés aquest canvi harmònic, i de tot aquell collage vaig mantenir els vents de Sgt. Pepper's. Vaig agafar-ne trossets i els vaig canviar d'ordre i de to perquè anessin amb la cançó.

— G.Q.: De fet, als inicis del grup vam arribar a versionar les tres primeres cançons d'aquell disc dels Beatles: Sgt. Pepper's, With a little help from my friends i Lucy in the sky with diamonds.

— J.T.: I tocades seguides. Era divertidíssim.

I no les vau gravar mai?

— J.T.: Havien arribat a estar en un casset del local d'assaig, però s'ha perdut.

— G.Q.: Sgt. Pepper's, With a little help from my friends i Lucy in the sky with diamonds. N'havíem fet moltes versions, fins que en Josep un dia va dir: "Ja tenim prou cançons, s'han acabat les versions".

— J.T.: Va passar que vaig anar a veure Los Rebeldes i en el bis van tocar una cançó que vaig pensar: "Hòstia, aquesta sí que és bona". Era una versió. I vaig dir: si les versions fan que el teu repertori quedi empetitit, més val no fer-les.

— G.Q.: Amb el Ben endins, algú m'havia dit: "La cançó que més m'agrada és aquella que feu en anglès". Com si fos nostra. I era Rock and roll de Led Zeppelin.

Tornem al disc nou. A Hyde Park hi ha els Sidonie, que desperten el cantó britànic de Sopa de Cabra.

— J.T.: Jo la sentia molt Paul Weller, tot i que també Cala Vento, perquè treballen amb acords molt oberts no tan habituals en el pop, com Everything But The Girl; acords més de bossa nova.

— G.Q.: Sidonie ja havien fet una versió d’El far del sud en el disc homenatge a Sopa de Cabra. És una banda d'una generació, com els Love Of Lesbian, els Mishima o els Corn Flakes, que va començar a cantar en anglès en part per desmarcar-se de la nostra moguda i de la de Madrid. Però amb el temps ens hi hem sentit molt a prop. És molt difícil trobar una banda com ells.

— J.T.: Al Marc Ros [el cantant de Sidonie] li vaig dir: "Sou la millor banda de Barcelona". I ell em va dir: "Ens hem quedat molt sols". Perquè la seva generació ha anat desapareixent de l'escena. Sempre els he admirat per l'actitud.

La col·laboració de Triquell a Que et vagi bé sí que és un salt generacional.

— J.T.: El Gerard ja me n'havia parlat quan el Triquell feia el concurs [Eufòria, a TV3]. Jo no l'havia vist perquè no m'atrau aquest tipus de format; a més a més, em fan patir molt perquè penso que els estan fent una putada, tot i que veus gent amb molt de talent, com la Mariona Escoda. Trobo que és una exposició pornogràfica una mica injusta perquè juguen amb la il·lusió. El Triquell té una gran personalitat...

— G.Q.: I la seva actitud, la rebel·lia, em va atreure, a més de la preparació, el talent, la capacitat tècnica, el registre de veu... És un crac. Passa que és una persona que s'exigeix molt, és molt autocrític...

De Santi Balmes, que col·labora a Data límit, què és el que us agradaria tenir?

— J.T.: Em va sorprendre molt aquesta allau de creativitat que té.

— G.Q.: Un vespre li vam enviar la proposta, i a primera hora del matí en vaig rebre un parell de propostes gravades. Suposo que no devia dormir. De les parts que al final vam descartar, em va dir: "En faré una cançó, i la cantarem". Perquè vol fer un disc en català. Els temes que està preparant són collonuts. No hi ha ningú semblant a la seva lírica en català.

— J.T.: És com un nervi. Quan estàvem gravant, feia res que havia deixat de fumar i s'enfilava per les parets. Pensava: "És que et veig com camines per les parets".

— G.Q.: Està endolladíssim permanentment.

— J.T.: És com un Ferran Adrià.

Data límit és la cançó amb les veus més contrastades, perquè el registre del Santi és bastant greu, i el teu, Gerard, hi sona encara més alt.

— G.Q.: Com que no havíem tingut mai cantants femenines, molt sovint m'ha tocat cantar amb una tessitura alta. El registre del Santi és un altre, sí. M'ha tocat fer de noia en aquesta cançó.

Del talent de Xarim Aresté, amb qui feu En un segon, què més cal dir que no s’hagi dit?

— J.T.: No deixa de sorprendre'm com de poc segur està de les coses. O les flipades que a vegades diu, que el sents i dius: "Xarim, vols dir que això que estàs dient no és una bajanada? I alhora el trobo solidíssim, com a intèrpret i com a compositor.

— G.Q.: Segurament, aquesta genialitat, aquesta brillantor, aquesta contundència interpretativa, és fruit del curro i de la inseguretat. Pot estar vint hores al dia amb la guitarra penjada, fins i tot veient una pel·lícula. I tota l'estona es posa en qüestió. Ara sembla que ha trobat alguna cosa, amb la banda d'aquests músics mallorquins, que és brutal, que tots venen del jazz i que poden improvisar molt en directe, cosa que cada cop passa menys dins de la nostra escena.

Feu Temps de sega amb la Beth. ¿Creieu que el país ha sigut prou just amb ella?

— J.T.: Bé, per un costat, ha tingut una carrera una mica intermitent...

— G.Q.: Les seves prioritats són la seva vida. Ha prioritzat els fills, ha fet teatre...

— J.T.: ¿S’és injust amb ella? S’és injust amb tothom... Si en un concert no hi poses mil persones, o més de 500, ja no pots fer una carrera, perquè aquest circuit no existeix.

— G.Q.: Pots fer la carrera de la fam. O ser professor.

— J.T.: Sí, exacte. Crec que ella, a pesar de tot, és molt conscient del poder que té. I està superagraïda, perquè ens l'endurem de gira.

— G.Q.: Vindrà a tots els bolos, i no només a fer aquesta cançó.

— J.T.: Continua tenint tot el que tenia quan tenia 20 anys. Amb 22 anys ja tenia el cul pelat. Ja estava tocant La Paloma no sé quants cops per setmana.

La següent cançó, Un altre temps, la feu amb Yolanda Sey. Té uns dels versos més agres del disc: "Ens sobren els motius per ser valents / però els busco i no els recordo".

— J.T.: En els trencaments, saps que era meravellós i saps que no era possible... Primer la lletra anava per un altre lloc, però vaig dir: no, no, és un trencament...

— G.Q.: Però era culpa de la fonètica. En Josep et passa la melodia cantada en viking i, de sobte, apareix com una paraula que se't queda clavada i n'has de fugir. En aquest cas era ballarina. L'hi vaig comentar al Xarim i em va dir: "Això sí que no. És que aquesta cançó ja existeix. És la de la ballarina d'Elton John [Tiny dancer]". No hi havia pensat, en la d'Elton John. Jo pensava més en la Ballerina del Van Morrison.

I, en canvi, la cançó té un aire a Prince.

— J.T.: L'estrofa és molt Prince, del Nothing compares 2 you. Tot plegat és una nota concreta que aguanta, una petita dissonància molt característica. No me n'amago.

A la Yolanda Sey com hi arribeu?

— G.Q.: Com a títol de referència, a aquesta cançó li dèiem Gòspel. El component d'espiritual negre el teníem molt clar.

— J.T.: També té un punt Bon Iver, sobretot la tornada. Ho tinc claríssim: ell fa gòspel sense fer gòspel. El cas és que en el procés de gravació del disc hi veia les Sey Sisters cantant. I després del discurs de la Yolanda als premis Gaudí, ho vam tenir claríssim.

I acabem amb Clara Peya i Anaïs Vila, que comparteixen L'amor no cau del cel. L'Anaïs, per cert, ha fet un disc molt bo, Ara sempre, però a vegades ha estat menystinguda.

— J.T.: És el que passa molt amb la gent que no és clarament comercial. La Clara ho supera amb personalitat i amb la força del discurs. L'Anaïs és com la seva música, molt delicada, i la comercialitat que podia tenir el segon disc no va arribar a trencar el petit sostre de vendre més entrades, que és en el que es fixen els promotors. Però te’n podria dir molts exemples.

— G.Q.: Alguns dels més genials artistes que hi ha pràcticament no són visibles per al gran públic aquí, i a vegades fan més feina a fora...

— J.T.: A més a més, l'Anaïs és molt noble. L'altre dia deia: "El que no faré serà posar-me a fer versions per YouTube per tenir més seguidors". A ella li agrada molt el que fa i hi és molt fidel.

— G.Q.: Quan penso en aquest tipus d'artistes i propostes, els veig que tenen un projecte de vida. Ella estarà fent això sempre, costi el que costi. Si cal, menjarà cigrons un temps, però no s'entestarà a buscar l'èxit sumant-se a la tendència de moda.