Sophie Auster: "Som una família molt unida, i el càncer ens ha deixat baldats"

BarcelonaFa temps que Sophie Auster (Nova York, 1987) s'ha alliberat de l'etiqueta de filla dels escriptors Paul Auster i Siri Hustvedt per alçar-se com una cantant de renom que volta pel món amb la seva música. Abans d'aturar-se uns mesos per gaudir de la seva imminent maternitat, Auster passa aquest divendres, 20 d'octubre, pel Teatre Municipal Mar i Terra de Palma, i diumenge per l'Auditori de Girona dins el festival Temporada Alta. En el repertori encara és molt present Next time (2019), el seu tercer àlbum, on va bolcar moments íntims i errors del passat per superar-los.

Com definiries la sensació que regeix Next time?

— És molt més íntim que el material que he publicat més recentment. Durant i després de la pandèmia vaig llançar alguns senzills divertits, optimistes, gairebé com cançons de ball, i n’estic orgullosa. Però aquest disc, publicat el 2019, ve d’un lloc molt més íntim on vaig estar els dos anys anteriors i parla de coses que m’han afectat personalment. Ha estat una obra realment catàrtica.

També has treballat com a actriu i model. ¿És la música la millor manera de parlar de les vivències més personals?

— Totalment. En la meva carrera musical sempre he tingut el control creatiu, malgrat que alguna vegada hagi hagut de fer concessions. Sempre tinc l’última paraula. En una pel·lícula o en una sèrie de televisió soc part de la visió d’una altra persona, no tinc gaire control. La música és la meva raó de ser, mentre que la interpretació no la busco activament. Si arriba un projecte, me’l plantejo.

Com ha influït en la teva obra la música que senties a casa, de petita?

— Els meus pares són escriptors, i això ha estat fonamental en la manera com jo m’acosto a la música. Sempre em fixo molt en les lletres i busco maneres de dir les coses que no siguin senzilles, que evitin el clixé. Hi paro una atenció que s’assembla més a la poesia que no pas a una cançó pop. Vaig créixer amb Tom Waits, que els meus pares adoraven, i les seves lletres són increïbles. Fins i tot quan és una mica cursi és poètic, gens tòpic. També tenen lletres fantàstiques Fiona Apple, Carole King, per descomptat, i Bonnie Raitt. 

L'escriptura és l'ofici de la família. Com vas decidir que volies ser cantant i no novel·lista?

— No m’ha passat mai pel cap ser novel·lista. De petita creia que potser em faria il·lustradora o pintora, perquè m’agradava molt dibuixar, fins que una mestra em va animar a cantar i a apuntar-me a classes de música. Tenia set o vuit anys, i aleshores vaig descobrir que tenia una habilitat per a la música. A més, sentia que era una passió meva, allunyada de la família, i m’encantava. 

Com va ser créixer en una casa amb dos pares tan coneguts?

— Al principi no me n’adonava, era el context en què havia nascut i que coneixia. Els meus pares són gent tranquil·la, no participen gaire en la vida social de Nova York, són molt treballadors en solitari. Més endavant vaig veure que els pares dels meus amics se n’anaven a treballar, tenien feines d’oficina, eren metges o advocats, i vaig començar a entendre que els meus eren una mena de celebritat. Un dels moments més impactants va ser quan tota la família vam anar al Festival de Canes. Jo tenia vuit anys, i allà sí que vaig adonar-me que tot allò no era normal. Vaig conèixer Tim Burton, que era el meu ídol, i vam estar parlant una hora sencera. També vaig veure molts actors que admirava, i tot plegat em va fer adonar que aquella no era la infantesa de la majoria de la gent. 

Estàs a punt de convertir-te en mare. El teu fill i del teu marit, el cineasta i fotògraf Spencer Ostrander, naixerà a finals d’any o a principis del vinent. A l’hora de criar-lo, seguiràs el model que vas tenir tu?

— Sí, vaig tenir un bon model. Em portaven a tot arreu amb ells, de manera que sovint estava amb adults, i vaig aprendre ràpidament a relacionar-m’hi. Espero fer el mateix amb el meu fill, que sigui part de la meva vida en comptes de canviar-la completament. La meva mare em llegia un conte cada nit i això també ho vull fer. Va ser molt bonic.

Com a filla de Paul Auster i Siri Hustvedt, has tingut més pressió per triomfar?

— Aquesta és una etiqueta que em posa la gent, no que jo porti a dins. Però igualment, qualsevol intèrpret capaç de plantar-se damunt d'un escenari davant de desconeguts i cantar, ballar o actuar, vol notorietat. De petita pensava en el reconeixement, i vaig ser jo mateixa que em vaig pressionar molt per tenir èxit. Per part dels meus pares, en canvi, aquesta pressió no hi va ser. Ells creien que la meva vocació era una bogeria, però sempre m’han donat suport. També m’he posat jo mateixa molta pressió per ser una persona independent respecte a ells i per aprendre a gestionar els fracassos. Al final, en aquesta feina hi ha una il·lusió boja que t’empeny a tirar endavant, a creure cegament que funcionarà.

Fa uns mesos van diagnosticar càncer al teu pare. Com esteu, a casa?

— Arran d'haver-ho fet públic hem rebut moltíssim suport, un suport que realment ens ha ajudat a tirar endavant. El meu pare encara està en tractament, tot i que els metges semblen esperançats. Però està sent dur. Molt dur. L’experiència cansa molt, ens ha tocat a tots els que envoltem el malalt. Som una família molt unida, i el càncer ens ha deixat baldats. A més, aquest tipus de tractaments són esgotadors, és com entrar en una batalla que no coneixes i, de sobte, s’ha solucionat un problema però se n’han creat set més de diferents. Hem acabat tractant el tractament.

Què t’hauria agradat saber de tot aquest procés abans de començar-lo?

— M’he adonat que la medicina és un procés d’assaig i error ple d’incògnites. De sobte vam entrar en un món on tot era experimental, no hi havia una resposta clara per a res, tot era provar això i allò i esperar que funcionés, un dia i un altre. Tot i això, el meu pare és extremadament fort, té una força de voluntat brutal i manté el sentit de l’humor fins i tot quan està sense alè. És una persona increïble.