“Algunes persones sordes volen que els seus fills també siguin sords”

Enviat especial al Festival de BerlínL’Ángela i l’Héctor han creat un món quasi perfecte. El seu amor és una cuirassa d’afecte i confiança que els fa invencibles, o això sembla fins que la maternitat fa perillar aquesta bombolla de felicitat. La història sona familiar, gairebé universal, però la directora Eva Libertad li afegeix un component que ho canvia tot: l’Ángela és sorda i l’Héctor no. La producció catalana Sorda, que s’estrena aquest dissabte a la secció Panorama de la Berlinale, pren com a referència el punt de vista de l’Ángela, a qui interpreta amb una entrega absoluta Miriam Garlo, germana de la directora i primera actriu sorda que protagonitza una pel·lícula a l’Estat. “La societat no ens educa per relacionar-nos amb la diferència o la discapacitat –assenyala Libertad–. Si jo sé alguna cosa de sordesa és perquè la Miriam és la meva germana. És com si, sense saber-ho, ens haguéssim preparat tota la vida per fer aquesta pel·lícula”.

Les dues germanes ja havien treballat en un curt del mateix nom que va guanyar el Goya, i que ja abordava el tema que desenvolupa en el llarg. “La història sorgeix quan fa uns anys la Miriam es va començar a plantejar ser mare i va compartir amb mi els temors que sentia quan pensava en el que vol dir ser mare en un món d’oients”, explica Libertad. Entre les pors de l’Ángela n'hi ha una que no s’atreveix a verbalitzar: que la criatura que espera sigui oient i això dificulti el procés d'establir-hi un vincle. Pot voler una mare que la filla que espera sigui sorda? “Ja et dic jo que sí –diu la directora–. Moltes persones sordes que han tingut pares i mares sords tenen una comunitat sorda amb uns valors culturals que els sostenen i no tenen cap problema que els seus fills siguin sords, i alguns ho prefereixen. Per als oients pot ser xocant, però passa”. El cas de l’Àngela no és tan extrem. “Per un costat sap que si la filla és sorda tindrà una vida més complicada en certs aspectes, com ella mateixa, però també que el seu vincle serà més fort –apunta Libertad–. És egoista, sí, però està relacionat amb les pors i les inseguretats”.

De fet, Sorda en cap moment presenta l’Ángela com una figura perfecta, com fan tantes ficcions, que, amb les millors intencions, idealitzen les persones discapacitades. “L’Eva i jo volíem crear una persona real, amb tots els encerts, errors i contradiccions de l’ésser humà”, diu Garlo. I la seva germana afegeix que no volien crear una “sorda exemplar” que representés totes les dones sordes. “En tot cas, volíem que representés l’heterogeneïtat del col·lectiu, perquè, igual que els oients, les persones sordes són completament diferents entre si”, diu Libertad. També era important escapar del clixé de víctima. “És una dona sorda mestressa i senyora de la seva vida –subratlla la directora–. Ha construït un món en el qual es troba a gust, amics, una feina, una parella... Però tot esclata amb la maternitat”.

Construir la intimitat

Al costat de Garlo, Álvaro Cervantes dona cos a la seva parella, un personatge més ric en matisos del que la seva abnegació inicial suggereix, i ho fa amb una complicitat absoluta amb la protagonista. “L’Álvaro va aprendre la llengua de signes des d'un any abans de rodar i estava en contacte amb una comunitat sorda”, destaca Libertad. L’actor l'hi treu importància. “Al final, és la llengua en què parla aquesta parella, la de la seva intimitat, i en aquest sentit va ser una aliada en tot el procés”, explica. Per crear el vincle de la parella, tots dos actors van conviure dues setmanes. “L’Álvaro és una persona amb molta intel·ligència emocional, molt curiós en el bon sentit, i jo només he hagut d’explicar-me –diu Garlo–. Ha sigut un company real, a dins i a fora de la pel·lícula. I des del lloc de l’Ángela, ha sigut molt fàcil estar enamorada de l’Héctor sabent que al darrere hi havia l’Álvaro”.

Després del naixement de la filla de la parella –representat com un moment de violència obstètrica brutal sobre les mares sordes–, comencen a aparèixer les diferències en el si de la parella i esquincen la seva relació a cop de retrets silenciosos. “L’arribada de la filla suposa un repte per la convivència entre dos mons, el dels sords i el dels oients –diu Cervantes–. A més, el focus deixa d’estar només en la parella, perquè hi ha una criança compartida. I és quan l’Héctor comença a descuidar coses i s’adona que encara li queden coses per aprendre. Però és el que em sembla interessant de la pel·lícula, que tot i ser una història molt particular, es pot extrapolar a moltes relacions de parella”.

Els matisos de la sordesa

En la creació de l'Ángela hi ha un treball interpretatiu més profund del que pot semblar. De fet, Garlo té una dicció molt més fluida que la que mostra al film. “Jo estic construint un personatge, des de la veu a la forma de percebre el món i de desenvolupar-s’hi –explica l’actriu, que va perdre l’audició als set anys–. Jo faig teatre des que tenia nou anys, i abans del curt ja havia treballat en companyies professionals fent personatges amb diverses tipologies de sordesa i diversos graus de dicció. I alguns signaven, i d'altres no. Com a actriu sorda m’interessa retratar la diversitat de la comunitat sorda”.

La pel·lícula també dedica espai a retratar la idiosincràsia d’aquesta comunitat a través de la colla d’amics sords de l’Ángela, mostrant la cohesió d’un grup en el qual hi ha pocs oients. “Si a algú li sembla que és un grup tancat és perquè tenen una llengua comuna, valors compartits i una manera d’organitzar l’experiència vital molt visual –apunta Libertad–. El problema és que per entrar-hi cal parlar la llengua de signes; no és que siguin tancats. Però per molt esforç que suposi a un oient parlar-la, mai es podrà equiparar al sobreesforç continuat que fa una persona sorda per viure en aquest món. Per això, el seu moment de descans i d’estar a gust és amb persones sordes; és un espai segur”.

Les dues germanes destaquen l’heterogeneïtat de les persones sordes i la falta d’exemples que han trobat a l’hora de construir un imaginari divers des de l’audiovisual. “És molt dur no tenir referents en els quals reconèixer-te i que els pocs que tens siguin totalment estigmatitzats —diu Garlo—. I com a dona sorda, la discriminació és doble”. Per això l’actriu sent l’obligació d’oferir a les noves generacions de nenes sordes “més miralls on mirar-se” que ajudin a combatre la “violència estructural” d’una societat pensada exclusivament per als oients. I formula un desig: “Tant de bo aquesta pel·lícula faci que hi hagi més curiositat per la sordesa i que les ficcions incloguin més personatges sords que no es defineixin només per la seva condició”.

Timothée Chalamet: "Soc l'actor amb el cor més gran i el que treballa més intensament"