BarcelonaLa Míriam, la Goretti, l'Aida, la Sònia, la Marta, la Violeta i la Cristina són les protagonistes d'El sostre groc, el documental d'Isabel Coixet sobre els abusos sexuals a l'Aula de Teatre de Lleida que va destapar una investigació periodística de l'ARA. Però elles són molt més que això: apassionades per la cultura i el teatre, lluitadores i, per sobre de tot, amigues. La pel·lícula, que s'estrena aquest divendres als cinemes, explica com han transcendit l'experiència dels abusos i han creat un sòlid lligam que les uneix i les ha fet fortes.
Míriam Fuentes
"Quan obres els ulls, ja no els pots tornar a tancar"
"Vaig començar a fer teatre de petita perquè tenia el somni de ser actriu. Em vaig trobar amb l'abús, i allò va fer que no volgués tornar a pensar ni en actuar ni en el teatre. Em vaig quedar amb la sensació que el món escènic era així i no m'agradava, no em feia sentir còmoda. Vaig buscar una via totalment contrària al teatre. Ara tinc 33 anys i em dedico a dibuixar i a divulgar cultura. Per a mi, tot aquest procés ha suposat un canvi emocional i de mentalitat. He trencat molts esquemes, moltes idees que tenia preestablertes han canviat de manera radical. Quan obres els ulls, ja no els pots tornar a tancar. És l'experiència més brutal dels meus últims anys, de la meva vida com a adulta".
Goretti Narcís
"Poder-ho compartir entre nosaltres ho ha estat tot"
"El teatre és la meva manera d'expressar-me i de sentir-me. En faig des de molt joveneta, i ara, amb 35 anys, també n'ensenyo. Per sort, els abusos viscuts no han tacat la manera com visc i com veig el teatre. De fet, després de tot allò vaig seguir estudiant interpretació i vaig voler-m'hi dedicar. Me l'estimo molt, el teatre. Del documental em quedo amb el procés grupal que hem fet, amb la nostra força. Sense totes les trucades, els missatges en tot moment, denunciar els abusos i visibilitzar-los hauria estat molt complicat. Poder-ho compartir entre nosaltres ho ha estat tot".
Aida Flix
"De sobte m'he vist explicant la meva història a festivals de cinema"
"Quan pensava en el recorregut d'una pel·lícula pels festivals de cinema, m'imaginava fent-lo d'una altra manera. Tinc 34 anys i soc actriu, he participat en diverses pel·lícules i sèries de televisió. De sobte, amb El sostre groc m'he vist a la gran pantalla explicant la meva vida i la meva història, amb les companyes fantàstiques que m'acompanyen. Al principi el procés va ser molt dur però molt curatiu per a mi. Durant aquests quatre anys ha estat molt gratificant fer aquest camí acompanyada de les meves amigues per poder sanar els traumes que portava a dins.
Sònia Palau
"Estàvem acostumades a parlar i a xocar contra una paret"
"Tinc 40 anys, soc actriu, em dedico al teatre a França, però veure'm a la pantalla, tenir aquest altaveu, impacta moltíssim. Estàvem acostumades a parlar i xocar contra una paret. Ara comencem a tenir suport i ens creuen. El sostre groc ha significat un aprenentatge enorme sobre l'abús, la sororitat, l'ajuda, l'acompanyament... I tot el contrari també: el silenci, l'abandonament de les institucions, sentir-se sola, amics i amigues que m'han girat l'esquena. Hi ha moltíssima desinformació sobre l'abús i hi ha la tendència a protegir l'abusador en comptes de les persones que trenquen el silenci. El teatre, en molts aspectes de la meva vida, m'ha salvat; m'ha il·luminat aquesta enganyifa, aquestes persones, aquest tipus de gurús. Tenia una passió on em podia agafar perquè és la meva vida".
Marta Pachón
"El documental pot ajudar a desmitificar com són els abusadors"
"He passatde ser supervivent d'abusos en la infància a ser una resilient. Hem fet una cosa molt bonica, El sostre groc és una eina profundament transformadora que pot ajudar molta gent, tant adolescents com adults. Els pot permetre identificar el que és un abús, a desmitificar com són els abusadors, les seves dinàmiques. Tinc 38 anys i soc mestra de música en un centre d'educació especial, un fet que estic gaudint perquè he descobert una nova vocació i ara, a través d'aquest procés que portem arran del que va passar a l'Aula, m'he format també en prevenció d'abusos a la infància, ho he aplicat a la meva pràctica docent i he pogut convertir-me en formadora per a mestres, perquè puguin tenir eines per detectar i abordar abusos dins de les escoles. Faig teatre per passar-ho bé, a nivell més amateur, amb amics".
Violeta Porta
"He obtingut una amistat que serà per sempre"
"Després de tants passos en fals, de tants silencis, el documental ha suposat una mica una recompensa. L'acollida que ha tingut és reconfortant. Però sobretot, de tot això n'he obtingut una amistat que serà per sempre, un grup d'amigues amb qui et pots comunicar diferent de com ho fas amb la parella o la família, de dones amb perfils i edats diferents. Això és el més positiu. Vaig començar fent teatre de molt petita, com a extraescolar, i quan era major d'edat vaig marxar a estudiar art dramàtic a Madrid. Ho vaig compaginar amb els estudis de magisteri de llengua estrangera, i després, donada la inestabilitat del sector teatral, he fet de tot: professora d'anglès, teatre en anglès, cine, publicitat... Ara tinc 33 anys i estic fent producció amb uns músics, una feina que em permet estar connectada al món creatiu".
Cristina Garcia
"Tenir un grup de dones disposades a tot per tu, i tu per elles, té un valor incalculable"
"Fa 30 anys que faig teatre, des dels 4 que vaig seguir els passos dels meus germans. No tinc records de la meva vida sense el teatre: és la meva manera de relacionar-me amb la gent, m'ha ajudat a entendre el món, li tinc un amor enorme. Denunciar, exposar-nos públicament, fer l'article de l'ARA i acabar als cinemes ha suposat una muntanya russa d'emocions, obrir un calaix de foscor i descobrir-hi molta llum. He après que la paraula sororitat no és només teoria, que quan la treus de l'abstracte i la converteixes en real és la cosa més potent que he experimentat mai. Tenir un grup de dones disposades a tot per tu, i tu per elles, té un valor incalculable".
Un acte de reparació i de justícia
'El sostre groc' és també la denúncia d'una desena més d'exalumnes de l'Aula de Teatre de Lleida que ja havien participat, la majoria, en el reportatge de l'ARA. "El documental és una manera artística, necessària i efectiva d'exposar els fets", explica Mireia Casado, que també va parlar dels abusos sexuals a l'Aula de Teatre de Lleida en un espectacle de titelles. "Des que s'ha estrenat 'El sostre groc' sento que s'ha fet reparació i justícia. La veus i fa ràbia, però expressa molt bé el que va passar sense entrar en el morbo", diu l'actriu.
La pel·lícula també recull els testimonis de les exalumnes més joves. "Després de veure-la em sento molt orgullosa, perquè identifico molt bé els motius pels quals jo he pogut parlar i la meva generació de l'Aula som al documental", subratlla Maria Borrell. "Elles van denunciar abans i ens han aplanat el camí a les que hem vingut després. Valoro molt tenir ara aquesta xarxa amb elles, sento que em puc començar a guarir –afegeix–. I estic molt contenta que els meus pares hagin pogut veure el documental. És l'explicació que es mereixien". Una altra de les testimonis més joves d''El sostre groc' és la Maria Ramos, per a qui la pel·lícula és "un xoc de realitat tan cru i dur com necessari". Ramos espera "que la vegi tothom per evitar que passin aquestes coses i que moltes altres trenquin el silenci". I subratlla: "Les línies entre l'abús i el teatre no són difuses. Necessitem reparació i, com a mínim, unes disculpes".