Spielberg encara és capaç d’entretenir?

Universal City (Califòrnia)Steven Spielberg, de 71 anys, s’ajusta les ulleres mentre jo faig la pregunta i una gota de suor em cau per la cara. Seiem cara a cara en una petita i confortable sala de reunions dels estudis Universal. Ell juga amb una cigarreta apagada (és l’únic que fa amb elles últimament) mentre comenta l’eufòria amb què s’ha rebut al festival South by Southwest la seva nova pel·lícula de ciència-ficció, Ready player one, que demà arriba als cinemes. El públic la va celebrar com el seu retorn als dies de glòria de Jurassic Park o E.T. “Déu meu, quina nit. Em vaig sentir com si tingués 10 anys un altre cop!”, recorda Spielberg.

Però no hi ha manera d’evitar la pregunta incòmoda: volia demostrar que no havia perdut el ganxo? Si el públic que veu Ready player one diu que el film recupera la vella màgia de Spielberg, això vol dir que en algun moment s’havia perdut, que les seves últimes pel·lícules d’entreteniment -incloses El meu amic el gegant i Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall - no havien sigut tan entretingudes.

Però en lloc d’un esclat de fúria que faci tremolar les parets, Spielberg em respon en un to amable i gens defensiu. “Estic massa ocupat, tant a la vida privada com a la professional, per dedicar gaire temps a pensar en l’èxit o el fracàs -diu-. Sempre em moc molt ràpid i no miro enrere. Per això no acostumo a mirar les meves pel·lícules antigues. De vegades passen anys fins que torno a fer-hi un cop d’ull i sovint ho deixo estar al cap de cinc minuts”. Mira per la finestra. “Em persegueix la imatge de Gloria Swanson asseguda al sofà veient els films dels seus dies de glòria -diu en referència a El crepuscle dels déus -. Sempre he intentat no deixar-me endur per la nostàlgia”. Excepte si és per fer una pel·lícula que es deixa endur per la nostàlgia.

Retorn al passat

Ready player one adapta un llibre d’Ernest Cline del 2011 ple a vessar de referències a la cultura popular dels 80, una època dominada per Spielberg. El títol ve de les paraules que apareixien en la pantalla dels videojocs d’Atari quan hi posaves una moneda. El guió, escrit per Zak Penn i Cline, pica l’ullet al cinema de John Hughes i homenatja el vestit que duia Michael Jackson al clip de Thriller i el ninot diabòlic Chucky. I cançons fàcils de taral·lejar de Twisted Sister, Van Halen i Joan Jett poblen la banda sonora.

A la pel·lícula, l’adolescent Wade Watts (Tye Sheridan, conegut pel film indie Mud ) viu en una caravana bruta i atapeïda a Columbus, Ohio. És l’any 2045 i la majoria d’americans s’han rendit. No hi ha mobilitat social i la gent es passa tot el dia amb unes ulleres de realitat virtual i connexió tàctil que els permeten explorar un món en 3D anomenat l’Oasi com si hi fossin. Creat per un multimilionari excèntric, l’Oasi és un lloc sorprenent on pots canviar de gènere o d’espècie. El Wade i la noia de qui està enamorat (Olivia Cooke, la protagonista de Yo, él y Raquel ) s’afanyen a resoldre una cacera del tresor en tres parts abans no ho faci una malvada corporació.

Com a cineasta, Spielberg sempre ha oscil·lat entre el prestigi i les crispetes, estrenant La llista de Schindler i Jurassic Park el mateix any, per exemple, i passant d ’Indiana Jones i el temple maleït a El color púrpura. Però últimament els resultats no han sigut gaire bons. Els seus tres últims drames històrics ( Lincoln, El pont dels espies i Els arxius del Pentàgon ) han sigut èxits que han rebut nominacions a l’Oscar a la millor pel·lícula i han venut moltes entrades. Alhora, però, les seves últimes tres pel·lícules pensades per a les masses dels multicines no han estat a l’altura de les expectatives. La més recent, El meu amic el gegant, va ser un fracàs de taquilla: va recaptar només 44,25 milions d’euros als Estats Units. Les aventures de Tintín va fer perdre diners a Paramount i Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall va ser un èxit de taquilla però els fans la van odiar i va deixar la sensació que els implicats només la feien pels diners. La guerra dels mons és l’últim blockbuster de Spielberg que va ser un èxit de totes totes, i és del 2005, una altra era de Hollywood.

“M’he fet gran”

“A mesura que Spielberg s’ha fet gran s’ha anat interessant menys per fer cinema espectacle i més per experimentar”, diu Jeanine Basinger, cap d’estudis fílmics de la Universitat de Wesleyan. El director hi està d’acord: “En els meus inicis, en films com Tauró i E.T., explicava la història des d’una butaca del cinema, d’espectador a espectador; però no ho he tornat a fer des de Jurassic Park, i allò va ser als 90”. Per què no? “Perquè m’he fet gran -respon amb una rialla-. Ara sento el deure d’explicar històries que tinguin rellevància social”. I afegeix: “Si puc triar entre fer una pel·lícula 100% per al públic o un film històric que ressona en el present i recupera debats oblidats com, per exemple, Munich, sempre triaré la pel·lícula històrica. Però fins i tot un film de crispetes com Ready player one té una certa rellevància social”.

En una escena del film, un nen manipula una cuina de gas mentre la mare, connectada a la virtualitat, està perduda en un altre món. Els addictes a l’Oasi menteixen i roben en la vida real per satisfer la seva obsessió virtual. Spielberg diu que en les noves generacions “per cada cinc minuts de conversa hi ha vint minuts de pregària, i la pregària es fa amb iPhones i Samsungs”. Ready player on e alerta sobre els perills de l’addicció a la realitat virtual però al mateix temps és l’anunci més gran fet mai sobre la tecnologia. Si els espectaculars efectes visuals de l’Oasi no aconsegueixen que una persona vulgui comprar unes ulleres de realitat virtual, potser res no ho farà.

És impossible saber com reaccionarà el públic al seu nou film, que no té grans estrelles i arriba als cinemes a la primavera, temporada fluixa en què Spielberg no estrenava un film des de Boja evasió (1974). Sigui com sigui, Spielberg diu que Ready player one ja ha tingut un impacte en ell com a cineasta i que torna a tenir ganes de fer pel·lícules entretingudes i espectaculars: “Dirigir el film va reactivar el múscul de la memòria per a aquest tipus de cinema i em va recordar que bé que m’ho passava quan era un director més jove”.