Stay Homas en versió desconfinada

Stay Homas

Teatre Grec. Festival Grec. 30 de juliol del 2020

"És molt fort això!", va exclamar Klaus Stroink, aclaparat per l’ovació del públic. Era gairebé el final del primer dels dos concerts dels Stay Homas al Teatre Grec, i Stroink i els seus companys de grup i de pis Guillem Boltó i Rai Benet estaven rebent un aplaudiment que tenia tant d’agraïment com de catarsi. En aquell moment el més important no era l'hora i mitja d’actuació, sinó el record dels mesos de confinament, que és quan molta gent va establir una connexió emocional indestructible amb aquells tres músics, dos del grup Buhos i Boltó de Doctor Prats, que van convertir un terrat de l’Eixample en un escenari per explicar amb cançons el dia a dia de la pandèmia. Es poden escriure desenes d’estudis culturals sobre el poder de la música, però cap seria tan eloqüent com aquella ovació.

"Com a mínim no esteu mirant una pantalla", havia dit Stroink al principi de la nit. Aquest va ser l’únic canvi rellevant respecte als dies del confinament. Amb bon criteri, els Stay Homas mantenen el format que els dona sentit: un trio de proximitat amb una posada en escena humil com un terrat mediterrani, amb cadires de fusta i un parell de plantes que des de la graderia era difícil saber si eren vives o artificials com l’heura falsa que s’escampa per aquest Teatre Grec adaptat a l’era covid. I tot i venir de grups avesats a festes majors, conserven l’esperit recollit inherent als instruments que fan servir: guitarra acústica, ukelele i percussió casolana, més trompeta i trombó per als moments més expansius. Qualsevol altra cosa seria trair l’esperit fundacional del trio i desnaturalitzar el caliu d’una aventura insòlita que ha superat totes les expectatives. Stay Homas ni tan sols existien fa cinc mesos, i ja els ha versionat Michael Bublé i ara comparteixen management amb Txarango i Els Catarres, tenen tractes amb Sony i una gira internacional prevista per a l’any que ve. Tot plegat amb les cançons de confinament, costumisme més o menys divertit o trist sobre l’estat d’excepció pandèmic en clau de samba, rumba, bossa nova, bolero, son, soul... I si es trenca la corda de la guitarra, com li va passar a Benet quan estaven tocant Estamos mal, cap problema, fan les quatre o cinc cançons següents amb cinc cordes. S'entén perfectament que sigui així, tan transparent. "Ara parem de fer el tonto", va dir Stroink en un altre moment. "Nooooo!", va respondre el públic.

En aquest concert, el primer del grup en un escenari convencional, també van voler recordar les col·laboracions que van anar sumant durant aquelles setmanes de tancament. Pablo Sánchez, de Ciudad Jara, va aparèixer per cantar Hasta que amaine. Lia Kali va reforçar el soul d’Anything at all. Panxo, dels Zoo, va posar ordre i criteri a les rimes de Cobeat 19. Sr. Wilson va sortir com un huracà per cantar Stay Homas i engrescar els espectadors demanant-los que s’aixequessin. I Judit Neddermann va ser la veu perfecta per al swing de Gotta be patient. I encara que no de manera presencial, també es van sentir les veus enregistrades de Sílvia Pérez Cruz a Ya no puedo más i María José Llergo a Si puedes quédate.

"És molt fort això", va exclamar Stroink, que al llarg de la nit va repetir com estaven d'agraïts a la gent que els dona sentit ara que les cançons ja es poden tocar en escenaris. "Gràcies a tota la gent que compra entrades, que consumeix cultura i que programa cultura", va dir al final del primer concert dels Stay Homas. "És el primer bolo de la nostra vida!", va insistir Stroink, com si encara no acabés de creure's el que està passant.